15/1/12

QUI PAGA LA CRISI?



Frederic Pahisa, periodista 

El 2012 serem molt més pobres que no pas l’any que acabem d’acomiadar. L’estrenem amb noves retallades i pujades d’impostos i serveis. És clar que aquest empobriment no és igual per a tothom. Podríem dir que, en proporció, l’augment de l’impost sobre les rendes del treball continua éssent inversament proporcional al de les rendes del capital. I això que asseguraven que no augmentarien impostos!

En realitat, no hi ha res de sorprenent.  La manca d’equitat en la distribució de l’esforç fiscal ve de lluny. L’han practicat governs tant del PSOE com del Partit Popular. Podríem dir que han estat dos  menús d’una mateixa cuina.  Fixem-nos:

El 2007, l’IRPF –és a dir l’impost sobre les rendes del treball- suposava un 38 % del total de recaptació.  El 2010 aquest percentatge ja havia pujat fins el 44 %.
Per contra, la recaptació de l’Impost de Societats, que grava els beneficis empresarials, ha passat del 23 % de la recaptació total el 2007, a solament un 11 % el 2010.  
El món al revés. Paga més qui menys té. Aquest sistema profundament injust és el que s’ha anat consolidant al llarg dels anys. I ara, una vegada més, se’ns exigeix més patiment. 

Mentrestant, les elits econòmiques continuen guanyant la partida a favor dels seus interessos. No hi ha cap govern que es mostri bel·ligerant contra els paradisos fiscals ni contra aquells que hi tenen comptes opacs.  
El col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) calculen que l’evasió d’impostos de les grans fortunes i empreses espanyoles va ser el 2010 de 42.711 milions d’euros. Per percentatges, el 72 per cent d’aquest frau correspondria a les grans empreses. Si aquests diners es recaptessin cada any, l’abast de les retallades seria el mateix? Segur que no.

Tampoc hi ha hagut voluntat política per  fixar  un impost al capital especulatiu. Tot el contrari, s’ha donat llibertat als mercats, desregulant-los més i més. I allunyant-los de qualsevol control.

Els impostos són un instrument per redistribuir la riquesa d’un país i fer una societat més justa, cohesionada i igualitària. Serveixen per finançar drets universals i inalienables com ara la sanitat o l’educació.  

Però el problema és que els bancs en pràcticament dos anys han de tornar mig bilió d’euros! I com que l’estat ho ha de garantir, s’agenolla a la pressió que imposen els que han deixat els diners i volen garanties de cobrament –bàsicament bancs alemanys i francesos-. I mentrestant, cap exigència de responsabilitat als que de manera irresponsable ens han ficat en aquesta crisi. Cap condició per la injecció de milers de milions d’euros  procedents dels nostres impostos a les entitats financeres espanyoles.
Ras i curt. Les polítiques econòmiques  s’orienten per assegurar el pagament del deute més que no pas per activar l’economia.  Es retalla per estalviar. I s’estalvia per poder pagar. Perquè estalvi és sinònim de garantia de cobrament.

I els mitjans de comunicació s’encarreguen de justificar-ho imposant una visió de la realitat única, sense cap mena d’alternativa que no sigui la que dicten les elits.
Els arguments com ara la mala gestió o l’hipertrofisme d’un sistema sanitari insostenible  -quan en realitat és dels  menys finançats de l’europa dels 15 en proporció al PIB- són el relat no contrastat que domina el marc mental de la majoria de les ciutadanes i ciutadans.

L’espantall de la crisi serveix per  crear un estat de shock que desconcerta a tothom.  I imposar retallades. I aprimar l’estat privatitzant serveis com ara sanitat o educació, futurs nínxols de negoci per a les grans corporacions. I legislant a favor dels que més tenen i en contra de les classes populars, com passarà amb la reforma laboral.

Però si s’ho queden tot, què els comprarem? A mesura que avança la crisi, a mesura que la transferència de capitals es  concentra a poques mans, es va fent evident que potser la crisi no té solució i ho saben. Perquè aquest sistema econòmic -que només funciona si es creix a costa dels recursos naturals finits- ja no dóna més de si. S’ha arribat al límit. I les elits només es preparen per quedar-se tots els béns públics abans no esclati tot. 
Però mentrestant, de quin cantó estan els polítics?

3 comentaris:

  1. Molt ben explicat!

    Només cal veure que la principal mesura per reduir el dèficit, i que han aplicat només entrar al Govern, ha estat la pujada de les rendes del treball...
    Així doncs qui la paga? els treballadors, bàsicament...

    ResponElimina
  2. Com a periodista, em preocupa enormement la manca de llibertat d'expressió en què vivim immersos. Rere grans titulars que ens recorden com de bo és el sistema ("no preferiries pas viure en un país comunista, oi?", bramen), s'hi amaguen interessos individuals i de partit, que res tenen a veure amb el que preocupa la immensa majoria de la població.

    ResponElimina
  3. Creec que te tota la rao, ja que totes les crisis qui les sofreix verdaderament som la gent d'apeu amb un nivell de vida mig alt i mig baix i qui acaba pagant per poder sortir-ne es la gent d'apeu.

    ResponElimina