22/6/13

A LA RECERCA DE LES PARAULES ROBADES





















Oscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero.net - Activisme i contracultura)

Ens han pres les paraules, ens han segrestat les idees. Ja fa molt de temps que som conscients de la potencia d’un terme, d’un mot, d’una frase. Tant és així que hi ha professionals de posar noms, de crear eslògans, de registrar paraules. Però, es clar, els mots no son res més que una eina, una eina per poder anomenar les coses, les persones, les idees. I en realitat son aquestes, les idees, les que ens volen prendre.


Ecologia, democràcia, modernitat, justícia, transparència, igualtat, sostenibilitat, ciutadania, civisme, honestedat, veritat, innovació, sinergia, desenvolupament, pau, etc son tant sols algunes de les paraules que ens han robat a plena llum del dia. Presumpció d’innocència, depurar responsabilitats, comissió d’investigació, igualtat d’oportunitats, estat del benestar, servei públic, llei i ordre, opinió pública, i tant altres termes, han estat raptats i ja no se’n sap ni on paren, ni si segueixen amb vida.
A canvi, ens han plogut noves terminologies que son en si mateixes axiomes: creixement sostenible, danys col·laterals, banca ètica, violència de gènere, actuació proporcionada, rescat bancari, flexibilització del mercat de treball, dèficit fiscal, reajustaments de plantilla, copagament sanitari, racionalització de serveis, mercat d’emissions.

Ens diuen que redueixen prestacions per assegurar la bona atenció al ciutadà, que congelen les pensions pel be dels nostres avis, que donen els nostres diners als bancs perquè no caiguem al caos, que abarateixen els acomiadaments per crear ocupació, que relaxen els controls al gran capital perquè flueixi el crèdit, que cal que siguem més pobres per no caure en la pobresa, que cal que el reciclatge sigui un negoci però, que si el món se’n va en orris, és per culpa nostre.

El fotut és que les idees viuen aixoplugades en algunes d’aquestes paraules que ens han robat i han estat raptades a la força i amb nocturnitat. I sense idees no anem enlloc. Com en aquella novel·la de Juan José Millás de El orden alfábetico quan desapareix la paraula allò que anomenava es torna una presencia incòmode que preferim no mirar i per tant, hem viscut gairebé amb alleujament el rapte de les idees. Perquè a manca de les nostres estem usant les seves. Y les seves idees estan suades, gastades, brutes i podrides. Així assumim com a veritats absolutes fabricacions ideològiques com el deute sobirà, l’ordre públic, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que protestar no serveix de res, que les retallades socials son inevitables, que estem fotuts però ens en sortirem si som bons nens i no sortim al carrer a cridar, que tot plegat és fruit de cicles econòmics, d’una innocent manca de previsió dels analistes, d’un malaurat error del sistema però que cal refer aquest mateix sistema per poder avançar.

Hem de cercar el camp de presoners on han engarjolat les idees i fer un atac coordinat per alliberar-les. Hi ha un Guantanamo de les idees on no es respecte el dret internacional i la justícia ni hi és ni se l’espera. No podem viure com a ciutadans sense idees, perquè llavors som contribuents, consumidors, unitats de producció o desfetes humanes subvencionades però no ciutadans.

Recuperem les paraules com a primera barricada davant del seu atac, malgrat ens diguin que som uns nostàlgics marxistes, uns somiadors antisistema. Malgrat ens siguin que el marca del país perilla si plantem cara, que els mercats no confiaran en un país en flames, que confiem en el sistema que ens ha dut fins aquí.

Així que el paràgraf que segueix està farcit de termes que no volen que usem. Potser et semblarà demagògic, conspiranoic, irreal, caduc, però també potser és que el que volen que et sembli.

Estem vivint una lluita de classes sense precedents, aquesta lluita l’ha començat la classe dirigent. Els poders fàctics han llençat una operació orquestrada per quedar-se amb l’única part del pastis que en cara no tenien, els diners públics. Estan descapitalitzant els estats i juguen amb ells com a empreses que cotitzen a borsa. La sobirania popular ha estat manllevada pel gran capital amb la finalitat de crear millors condicions econòmiques per els seus interessos. La seva estratègia pot anar per crear una petita Asia al sud d’Europa per a poder fabricar a baix cost una vegada esclati la crisi del petroli, ara oculta per la crisi económica. Potser volen reduir la població mundial de forma considerable per no haver de canviar de sistema quan esclati la crisi alimentaria, tantes vegades pronosticada sobre el 2016-17. El Club Bilderberg ha decidit establir un nou ordre mundial en que les decisions es prenguin en uns pocs llocs controlats per ells: l’FMI, la CE, el Banc Mundial, i el G-8 i en menor grau el G-20. La llibertat d’expressió estat sent amenaçada amb la compra sistemàtica de mitjans de comunicació mitjançant la publicitat i les subvencions i alhora instal·lant un paradigma d’us de l’espai públic, propi de sistemes totalitaris. La privatització de la sanitat, de l’educació, de la gestió del aigua, de l’energia, del transport, etc, no és conseqüència de la crisi, és una estratègia premeditada per a desmuntar un sistema social i crear-ne un altre, que aplegui els aspectes més injustos del sistema de classes i la meritocràcia. No es donarà accés al benestar a les classes treballadores trencant l’anomenat ascensor social i alhora buidant tots els sistemes de protecció que eviten l’exclusió.

Per tot plegat, avui vull recuperar algunes paraules, la primera és EQUITAT. La justícia social no esdevé de la igualtat sinó de l’equitat, on cadascú pot obtenir el mateix grau de benestar però necessitant infinits graus diferents de prestació pública.

La segona és SOBIRANIA, la sobirania és del poble. Ni de les banderes, ni dels representants públics, ni de l’estat. És el poble l’origen i el final de la sobirania. La sobirania és poder decidir el nostre futur com a col·lectivitat, en qüestions identitaries, si, però també en quin regim econòmic i social vols viure.

I la darrera és DEMOCRÀCIA. La democràcia que no és participativa no és democràcia. Com diu Andujar en el seu Paseos con mi madre, si la justícia no la notes, si no no la pots tocar, es que no hi és.

Son les tres primeres paraules que vull alliberar i espero que cadascú alliberi les seves paraules aixopluc de les idees que necessiti recuperar amb urgència. Jo ho necessito i tinc molta pressa.