7/7/13

NO SÓC NACIONALISTA, PER AIXÒ VOTARIA SÍ EN UNA CONSULTA






































Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

No sóc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable.
Jo, no soc nacionalista. Em costa sentir-me part d’un grup per raons geogràfiques i culturals, potser per que he nascut i viscut al Raval. Aquí, cada veí és un món o, al menys, un continent. La convivència està basada en un equilibri subtil entre la indiferència i el respecte. Ningú posa massa atenció en els altres, per molt diferents que aquests siguin. En ocasions comptades apareixen punts d’encontre, petits moments de fricció amb realitats alienes. A cops son moments violents i d’altres fabulosos. En tot cas, em seria molt difícil agrupar a totes aquestes realitats sota un símbol, una bandera, un eslògan.  
D’altra banda, el concepte d’estat-nació crec que pertany a un passat que s’adiu més amb l’Estat Espanyol que amb el que espero pel meu país, si es que hi ha casa d’algú, que deia en Sisa. Els estats nació precisen d’una sèrie d’institucions que únicament estan destinades a preservar la pròpia existència del estat, al marge de les necessitats dels seus ciutadans. Es necessiten estaments, símbols i burocràcia que no tenen altre motiu de ser que la de legitimar i protegir l’estat. També necessita mecanismes armats/diplomàtics per a defensar l’Estat , que no els seus ciutadans, d’agressions externes o dissidències internes. En resum, la idea de l’estat, de la nació, està per sobre de les persones. Hi ha altres models que aquesta relació entre individu i estament és més equilibrada, menys vertical.
Jo, no soc nacionalista, de jove si ho era, després vaig créixer. Cadascú que creixi cap on vulgui, jo ho vaig fer cap a tenir consciència de classe. Si hagués d’enarborar una bandera, aquesta seria la de la classe obrera. He treballat a fàbriques, tallers i tallerets fent de tot i encara que ara treballi amb els mots i les idees, segueixo sent un obrer, un obrer de la paraula, si voleu. La meva posició és molts cops incòmode i de ben segur que he caigut en incongruències. Treballo amb cultura i en aquest sector hi ha molt neoliberal disfressat d’emprenedor, molt classisme d’elit amagat sota cultura oficial. A cops, dec haver estat còmplice d’ells, encara que intenti evitar-ho. Però, no per això deixo de veure que sota la idea de un nou país hi ha sovint una idea de classe, tot i la evident transversalitat social del nacionalisme.
Però deia, que votaria Sí en una consulta sobre la independència de Catalunya, si es que es fa alguna vegada. Les raons son molt pragmàtiques i alhora emocionals. Si Catalunya fos independent perdria el pes d’una supra-administració que se’m fa feixuga. L’estat Espanyol em fa una mandra immensa. És una organització feta en una nit boja dels Reis Catòlics on tot allò que no passi pel Passeig de la Castellana ja no és d’interès general i amb vicis endèmics. El sistema administratiu i polític d’Espanya ha fet fallida i no tinc cap ganes de recollir els bocins. La visió unicèntrica de l’estat, establint un perjudici perenne, al que ells anomenen perifèries, és insuportable. El bipartidisme del Parlament de Madrid es obscè i còmplice amb ell mateix. La incapacitat de tancar la transició amb una depuració de responsabilitat pels horrors del franquisme diu molt de la poca qualitat de la seva democràcia.  Per tot plegat, serà un descans perdre aquest pes sobre les meves espatlles.
Òbviament, les administracions catalanes pateixen d’alguns d’aquests mals. Tanmateix, potser per la seva mida em sembla més factible reformular-les. La creació d’un nou estat català ens donaria una oportunitat única. Des de l’Assemblea General Constitutiva del Parlament Ciutadà que endega Itziar Gonzalez i companyia fins al Procés Constituent a Catalunya de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, passant per les ganes de veure a les CUP ja deslliurades del seu objectiu de construcció nacional i dedicades a ple rendiment a crear una alternativa d’esquerres, tot em sembla prou engrescador com per no provar-ho.
Ara be, que ningú cregui que la independència ens portarà d’adveniment d’un paradís on els polítics i banquers deixaran de robar a mans plenes mentre desballesten l’estat del benestar pel que han lluitat els nostres pares i avis.  La qualitat democràtica dels estaments de Catalunya està agafada amb pinces i si els partits “ortodoxes” no fan un procés de depuració i refundació aniran maldades. Les elits econòmiques han establert, des de fa molts anys, una oligarquia que no per ser casolana, és menys vergonyant.  La convivència incestuosa de CIU i PSC amb actuacions estel·lars del PPC, ICV i ERC és un espectacle poc gratificant i tot sovint s’ha perdonat a uns i altres polítiques demencials pel be del beneit “procés de construcció nacional”. L’apropiació per part dels interessos partidistes de idees col·lectives com: país, cultura, llengua, identitat, solidaritat, etc., ha convertit a la societat civil o en còmplice o en enemic  de projectes que tenen molt poc a veure amb l’interès col·lectiu i la democràcia participativa. L’últim exemple i un dels més delirants ha estat la conversió, dins de l’anomenat Concert per la Llibertat de Salvador Puig Antich en un nacionalista. Que un anarquista del Moviment Ibèric d'Alliberament esdevingui símbol de la creació d’un nou estat, quan ell el que volia era la desaparició de la idea d’estat, es prou il·lustratiu del que dic.
Però repeteixo, si es fes una consulta votaria Sí, sense dubtar-ho. I poso la consulta en condicional per que res no em fa pensar en que finalment es produeixi el referèndum. L’estratègia de CIU ha estat de fer-se seu un moviment social, sorgit de fa dècades crescut amb el primer tripartit, la crisi i del desencant amb Madrid i escenificat l’onze de setembre de 2012. L’objectiu és passar una o dues legislatures, fent polítiques tant o més neoliberals que Madrid, però sense pagar el preu polític que comporten. Si be és cert que les enquestes semblen mostrar una davallada de CIU en post d’ERC, estic segur que Artur Mas no te cap intenció de fer una consulta, ni un referèndum i que la crida al “seny” funcionarà quan toqui votar. Tant de bo m’equivoqui. La cosa es donar llargues per quedar a les portes del final de legislatura i intentar estirar la pastanaga a un proper mandat. Espero que, tal com diuen molts dels independentistes, la societat no ho permeti.  I aquí ve la part emocional que deia, bona part dels meus amics, coneguts, familiars han deposat moltes esperances en aquest procés. Per salut mental, per que la seva fe en “el país” no es vegi estroncada de forma definitiva espero que es faci la consulta. Altra cosa és el resultat, sembla que la consulta és una pregunta retòrica, com per reafirmar que sí, efectivament, volem la independència. No se pas que passarà si surt que No, però quan hom pregunta sempre s’exposa a un No i no em sembla que estiguem preparats per aquest No. Per això votaria Sí, per que crec que la fractura real del país es produiria si la cosa sortís malament. Espero doncs, que la societat catalana, (sigui el que sigui aquest terme tant abstracte) no permeti a la burgesia banquera i benpensant jugar amb els sentiments identitaris de tots plegats.
Ara be, ja que m’he he pronunciat públicament, (tot el públicament possible amb els meus mitjans), espero que em deixin seguir fent anàlisi, critica i escarni, si cal, dels despropòsits que estem acceptant amb l’excusa de la consulta i la possible independència. No crec, com diuen molts, que haguí d’aparcar aquestes crítiques fins a assolir l’objectiu preuat. Per que, com he dit, tinc fundades dubtes de que hi hagi la voluntat real de fer-ho i per que si baixem la guàrdia, després del procés de deconstrucció democràtica que CIU ens està oferint a canvi de la “construcció nacional” no tindrem ni país, ni territori, ni cultura ni institucions que valguin un ral per a el nou estat català. I per acabar d’aclarir termes i deixant clar que se que no tinc la possessió de la veritat, ni de bon tros: Si faig burla del merchadising independentista és per que he estudiat prou el fenomen del souvenir per veure tics de frivolització i feixisme en la uniformitat de simbologies. Si denuncio l’apropiació de paraules com “llibertat” per part de les legitimes aspiracions nacionalistes és per que he llegit prou historia com per veure perillosos paral·lelismes entre aquesta construcció kitsch d’una emoció forçada y col·lectiva i unes posteriors renuncies (aquestes sí) a les llibertats personals. Si ataco a Artur Mas, no ataco Catalunya. Si em queixo d’estar governat per un partit que te la seva seu central embargada pel cas Palau, en coalició amb Unió que te un cas reconegut de finançament il·legal i amb el recolzament del PPC per tot el que te a veure amb polítiques socials, no estic atacant el procés sobiranista. D’altra banda, si faig escarni dels deliris extemporanis del PSC no estic atacant el Federalisme. Si poso en evidencia la flagrant contradicció d’ERC i ICV de signar un acord per a la consulta, fent “de facto” un acord de govern que sosté a CIU, no ataco a l’esquerra nacionalista. Simplement, és que crec que el suposat viatge a Ítaca ens està costant un ull de la cara, més d’un, de fet, i que finalment aquest vaixell s’està armant a consciència per no surar més enllà de les Illes Medes, ja em perdonareu.
Reprenent el fil. No soc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable. Teniu el meu vot, però no tindreu mai el meu silenci, encara que la meva veu alçada serveixi de ben poc.