4/11/13

NO VULL SER SOLIDARI


























Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

Ja fa temps que el concepte "solidaritat" em grinyola. Qui és solidari se situa immediatament en una posició de poder sobre la persona o causa amb la qual se solidaritza. Estic fins al gorro de gales solidàries, concerts solidaris, iniciatives solidàries, campanyes solidàries.

Accepto que el primer pas per solucionar un problema és ser conscient de la seva existència i en això la solidaritat ajuda, però ja n'hi ha prou. Prou de posts a Facebook solidaris amb nens malalts, gossos abandonats o dones maltractades. Prou de sentir-nos per sobre de tots ells i sobre prou bons per solidaritzar-nos amb el seu sofriment.

És fàcil ser solidaris amb el poble sahrauí, però seguim sense tenir ni punyetera idea del seu problema. És encomiable ser solidari amb el poble palestí, però no sabem ni un 10% de la seva situació. És bonic ser solidaris amb les dones amb càncer de mama, però ni puta idea del seu dia a dia. Mola ser solidaris amb els miners del carbó, encara que ignorem per què cony serveix el carbó avui dia. I així una infinitat de causes.

Massa causes, massa injustícia disposada en còmodes terminis perquè ens estripem en solidaritat mentre seguim amb la nostra vida, una mica més fotuda a cada dia que passa.

La solidaritat estructura una relació vertical entre el solidari i el damnificat i d'una sola direcció. Sempre el de dalt es solidaritza amb el de sota, mai a l'inrevés. No hi ha intercanvi, ni punts de trobada, com a molt hi ha almoina. No has de connectar amb la persona o causa més enllà d'una mena de "like" de Facebook avant la lettre, és ràpid, asèptic i tranquil·litzador. Tu pots solidaritzar-te amb les prostitutes del teu barri però no cal que les coneguis, no cal que sàpigues seus noms, de quin país vénen, si tenen fills i si el seu xulo les pega més o menys. Amb solidaritzar-te amb la seva "desgràcia" és suficient, fins i tot pots donar diners a alguna ONG que els doni un cop de mà.

Per contra, crec que hauríem empatitzar. L'empatia implica una relació entre iguals perquè som capaços de situar-nos al lloc de l'altre, sigui quina sigui la seva situació. Aquesta empatia difícilment apareixerà sense contacte, sense coneixement profund d'ell i les seves circumstàncies. I d'aquesta empatia pot sorgir la col·laboració, és a dir, l'intercanvi. Empatia suposa frec amb l'altra realitat, suposa embrutar-se les mans.

Òbviament, les causes, col·lectius, pobles i persones amb les que serem capaços d'empatitzar serà molt menor que amb els que puguem solidaritzar però aquestes relacions seran infinitament millors per a tots dos. Si col·laboro amb un col·lectiu d'immigrants no els ofereixo ajuda sinó que treballem junts amb un objectiu comú, que és molt diferent. Menys però millor.

Recordo un cas que Jaime Lerner, arquitecte i alcalde de Curitiva durant alguns anys, explica en el seu llibre "Acupuntura urbana", sobre un riu en no sé quina ciutat, que l'ajuntament volia sanejar ja que era un abocador, però no s'atrevia a demanar diners als ciutadans per fer-ho. La resposta solidària hauria estat fer una campanya amb fotos idíl·liques del riu i un eslògan del tipus sentimental. La gent hagués sentit llàstima pel pobre riu. No obstant això, ell va donar una resposta, que jo aprofito per aquest discurs i la catalogo com empàtica. El que va fer, va ser senyalitzar el riu. Els ciutadans anaven per la seva ciutat i es trobaven amb senyals, que abans no hi havia, nomenant el riu i assenyalant la seva direcció. Amb això no només van descobrir la seva existència sinó que sabien el seu nom. Aquest riu deixava de ser allò ple d'escombraries per tenir un nom. Aquest riu va començar a formar part del seu paisatge mental i alguns van anar a veure-ho. En descobrir l'estat del riu, de manera espontània, es van organitzar jornades de recollida d'escombraries i l'ajuntament va acompanyar el procés, aportant infraestructura. Un cop net, el consistori es va atrevir a demanar un petit impost per a una depuradora i diversos filtres i amb ells sanejar aquest riu que ja era part de la gent de la ciutat i del qual gaudien els diumenges. Com era previsible, el riu els va donar molt més dels que els demanava.

Per entendre'ns, solidari és Bill Gates, quan dóna part de la seva fortuna a programes de vacunació a Àfrica. Empàtic és Richard Stallman, quan crea plataformes de programari lliure i col·labora amb persones de tot el món per al desenvolupament de les mateixes, estalviant a persones, entitats i governs milers de milions d'euros.
El solidari sol ser afable i sent llàstima o fins i tot afecte pels altres. L’empàtic pot ser fins i tot antipàtic i no sempre té do de gents, però amb  allò que empatitza sent alguna cosa similar al respecte. Ell no és millor que els altres i els altres poden aportar tant o més que a l'inrevés. Sempre sospito d'aquells als quals tothom els cau bé, vol dir que no s'ha fregat prou amb ells, com per veure punts de distanciament, generalment, perquè viatja a dos mil peus sobre la resta.

Un pot solidaritzar-se amb els que estan a l'altra banda del mur, sigui geogràfic o social, pot fins i tot enviar ajuda humanitària, però amb la seva actitud no deixa de legitimar l'existència d'aquest mur. Si un empatitza amb els de l'altre costat, siguin quins siguin, lluitarà per acabar amb el mur, perquè no accepta la seva existència.

En fi, escriure aquest text és relativament senzill, el difícil serà intentar viure sent coherent amb ell. De moment, no em truqueu per maratons solidàries però compteu amb mi, si empatitzo amb la causa que em proposeu, per anar i arremangar-me.

16/9/13

XARXES D'INTERCANVI


Anna Recasens

A l'abril de 2012 un petit nucli format per persones provinents de diferents àmbits de la cultura i les plataformes socials de Sabadell, ens vàrem reunir per a parlar de la necessitat de crear una xarxa d'intercanvi a Sabadell. En un procès de diagnosi participada, vàrem engegar una recerca i converses per tal d'establir les bases d'una xarxa activa a curt plaç que observes les mancances d'espais de relació a la ciutat, la prioritat d'establir una base activa en compartir recursos, coneixements, de transmetre eines per l'autogestió, i d'afavorir la col·laboració. El panorama va ser encoratjador, diverses iniciatives de la ciutat... Cooperatives de consum, banc de temps, nucli de cooperativa integral, grups que promovien xarxes de recursos i espais d'intercanvi, xarxes ciutadanes, assemblees de debat, iniciatives d'ajuda mútua... van aportar les seves experiències i vàrem començar a reunir-nos amb l'esperit de crear relacions, renovar l'esperit de treball en comú, i de crear eines de debat i de transformació social.

A juliol de 2012 es va fer un primer mercat d'intercanvi a la Plaça Marcet. Al desembre es va presentar oficialment la XIS.
Xarxa d'Intercanvi de Sabadell amb els seus primers socis participants.

La XIS neix en favor de l’autogestió, l’autosuficiència, el coneixement lliure i compartit, la sobirania alimentària, la transformació social; el que ens a portat a considerar espais i propostes de treball que, des del col·lectiu, obren camí a la construcció d’una nova sobirania popular. Recuperar la idea del  procomú, com a model sostenible, que des d’una gestió participada i cooperativa i des del coneixement i acció compartits, serveix a interessos ciutadans, sense submissió a la institució i la subvenció, aportant noves reflexions i maneres de viure la ciutat.

El ciutadà actiu, al marge d'unes administracions que qüestionen els drets dels ciutadans i els espais comuns, rebutja la figura del consumidor, recuperant l'àmbit de la comunitat, l'escala humana del dia a dia. S'estableixen processos que recullen l’energia creativa de les persones per a transformar i construir nous espais de convivència, d’intercanvi, de vida; processos que facin de la ciutat un escenari més desitjable.

Una xarxa d'intercanvi representa persones que intercanvien serveis, béns, coneixements en un entorn local. Són xarxes de proximitat, amb decisions pactades per assemblea, i que es defineixen a p
artir d'una moneda social i/o local que permet realitzar els intercanvis i cobrir necessitats que no es puguin dur a terme a través de la donació o el troc directe. Les xarxes d'intercanvi estan obertes a la participació de tothom i obren la possibilitat d'exercitar un sistema econòmic i relacional on les necessitats se satisfan reciprocament. Les xarxes valoren activitats i iniciatives que l'economia actual no té en compte, afavorint la integració i promovent l'autonomia. En un moment de crisi com l'actual, hom pot pensar que els sistemes alternatius d'economia local són fruit del moment i de la necessitat. Res més lluny, des de fa molts anys, es vénen  desenvolupant aquests tipus de xarxa amb un esperit transformador que dibuixa vies compartides d'empoderament personal i col.lectiu. Es tracta de reutilitzar, d'aprofitar recursos i capacitats, de desenvolupar estrategies per l'autogestio. Sobretot, es tracta de sortir d'un sistema caduc que serveix a uns interessos aliens a la comunitat i a les persones.

En parlar de sistemes alternatius d'economia local, més enllà de les xarxes d'intercanvi es tracta també de posar en joc alguns conceptes a tenir compte: frugalisme, prosumidor, pràctiques de codi obert, freeganisme, decreixement, horticultura urbana, recol.lecció urbana, cultura maker, DIY...
Cal repensar moltes coses. Cal fer canvis. Cal combatre, fins i tot. La creativitat social no té límit, i la XIS és una iniciativa de transició cap un model econòmic i relacional diferent de l'existent, que promou l'ajuda mútua, la solidaritat i la cooperació entre els seus membres. Es basa en la confiança i la transparència  i es fundamenta en l'intercanvi de serveis, coneixements, recursos, objectes, productes... La XIS ha creat una moneda social i local que s'anomena Quart, per l'escriptor Pere Quartper afavorir els intercanvis.

Ens podeu trobar els dilluns de 6 a 9 del vespre al LSM. Laboratori Social Metropolità, al Taller 1 de la NauEstruch al c/ Sant Isidre 140



7/7/13

NO SÓC NACIONALISTA, PER AIXÒ VOTARIA SÍ EN UNA CONSULTA






































Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

No sóc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable.
Jo, no soc nacionalista. Em costa sentir-me part d’un grup per raons geogràfiques i culturals, potser per que he nascut i viscut al Raval. Aquí, cada veí és un món o, al menys, un continent. La convivència està basada en un equilibri subtil entre la indiferència i el respecte. Ningú posa massa atenció en els altres, per molt diferents que aquests siguin. En ocasions comptades apareixen punts d’encontre, petits moments de fricció amb realitats alienes. A cops son moments violents i d’altres fabulosos. En tot cas, em seria molt difícil agrupar a totes aquestes realitats sota un símbol, una bandera, un eslògan.  
D’altra banda, el concepte d’estat-nació crec que pertany a un passat que s’adiu més amb l’Estat Espanyol que amb el que espero pel meu país, si es que hi ha casa d’algú, que deia en Sisa. Els estats nació precisen d’una sèrie d’institucions que únicament estan destinades a preservar la pròpia existència del estat, al marge de les necessitats dels seus ciutadans. Es necessiten estaments, símbols i burocràcia que no tenen altre motiu de ser que la de legitimar i protegir l’estat. També necessita mecanismes armats/diplomàtics per a defensar l’Estat , que no els seus ciutadans, d’agressions externes o dissidències internes. En resum, la idea de l’estat, de la nació, està per sobre de les persones. Hi ha altres models que aquesta relació entre individu i estament és més equilibrada, menys vertical.
Jo, no soc nacionalista, de jove si ho era, després vaig créixer. Cadascú que creixi cap on vulgui, jo ho vaig fer cap a tenir consciència de classe. Si hagués d’enarborar una bandera, aquesta seria la de la classe obrera. He treballat a fàbriques, tallers i tallerets fent de tot i encara que ara treballi amb els mots i les idees, segueixo sent un obrer, un obrer de la paraula, si voleu. La meva posició és molts cops incòmode i de ben segur que he caigut en incongruències. Treballo amb cultura i en aquest sector hi ha molt neoliberal disfressat d’emprenedor, molt classisme d’elit amagat sota cultura oficial. A cops, dec haver estat còmplice d’ells, encara que intenti evitar-ho. Però, no per això deixo de veure que sota la idea de un nou país hi ha sovint una idea de classe, tot i la evident transversalitat social del nacionalisme.
Però deia, que votaria Sí en una consulta sobre la independència de Catalunya, si es que es fa alguna vegada. Les raons son molt pragmàtiques i alhora emocionals. Si Catalunya fos independent perdria el pes d’una supra-administració que se’m fa feixuga. L’estat Espanyol em fa una mandra immensa. És una organització feta en una nit boja dels Reis Catòlics on tot allò que no passi pel Passeig de la Castellana ja no és d’interès general i amb vicis endèmics. El sistema administratiu i polític d’Espanya ha fet fallida i no tinc cap ganes de recollir els bocins. La visió unicèntrica de l’estat, establint un perjudici perenne, al que ells anomenen perifèries, és insuportable. El bipartidisme del Parlament de Madrid es obscè i còmplice amb ell mateix. La incapacitat de tancar la transició amb una depuració de responsabilitat pels horrors del franquisme diu molt de la poca qualitat de la seva democràcia.  Per tot plegat, serà un descans perdre aquest pes sobre les meves espatlles.
Òbviament, les administracions catalanes pateixen d’alguns d’aquests mals. Tanmateix, potser per la seva mida em sembla més factible reformular-les. La creació d’un nou estat català ens donaria una oportunitat única. Des de l’Assemblea General Constitutiva del Parlament Ciutadà que endega Itziar Gonzalez i companyia fins al Procés Constituent a Catalunya de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, passant per les ganes de veure a les CUP ja deslliurades del seu objectiu de construcció nacional i dedicades a ple rendiment a crear una alternativa d’esquerres, tot em sembla prou engrescador com per no provar-ho.
Ara be, que ningú cregui que la independència ens portarà d’adveniment d’un paradís on els polítics i banquers deixaran de robar a mans plenes mentre desballesten l’estat del benestar pel que han lluitat els nostres pares i avis.  La qualitat democràtica dels estaments de Catalunya està agafada amb pinces i si els partits “ortodoxes” no fan un procés de depuració i refundació aniran maldades. Les elits econòmiques han establert, des de fa molts anys, una oligarquia que no per ser casolana, és menys vergonyant.  La convivència incestuosa de CIU i PSC amb actuacions estel·lars del PPC, ICV i ERC és un espectacle poc gratificant i tot sovint s’ha perdonat a uns i altres polítiques demencials pel be del beneit “procés de construcció nacional”. L’apropiació per part dels interessos partidistes de idees col·lectives com: país, cultura, llengua, identitat, solidaritat, etc., ha convertit a la societat civil o en còmplice o en enemic  de projectes que tenen molt poc a veure amb l’interès col·lectiu i la democràcia participativa. L’últim exemple i un dels més delirants ha estat la conversió, dins de l’anomenat Concert per la Llibertat de Salvador Puig Antich en un nacionalista. Que un anarquista del Moviment Ibèric d'Alliberament esdevingui símbol de la creació d’un nou estat, quan ell el que volia era la desaparició de la idea d’estat, es prou il·lustratiu del que dic.
Però repeteixo, si es fes una consulta votaria Sí, sense dubtar-ho. I poso la consulta en condicional per que res no em fa pensar en que finalment es produeixi el referèndum. L’estratègia de CIU ha estat de fer-se seu un moviment social, sorgit de fa dècades crescut amb el primer tripartit, la crisi i del desencant amb Madrid i escenificat l’onze de setembre de 2012. L’objectiu és passar una o dues legislatures, fent polítiques tant o més neoliberals que Madrid, però sense pagar el preu polític que comporten. Si be és cert que les enquestes semblen mostrar una davallada de CIU en post d’ERC, estic segur que Artur Mas no te cap intenció de fer una consulta, ni un referèndum i que la crida al “seny” funcionarà quan toqui votar. Tant de bo m’equivoqui. La cosa es donar llargues per quedar a les portes del final de legislatura i intentar estirar la pastanaga a un proper mandat. Espero que, tal com diuen molts dels independentistes, la societat no ho permeti.  I aquí ve la part emocional que deia, bona part dels meus amics, coneguts, familiars han deposat moltes esperances en aquest procés. Per salut mental, per que la seva fe en “el país” no es vegi estroncada de forma definitiva espero que es faci la consulta. Altra cosa és el resultat, sembla que la consulta és una pregunta retòrica, com per reafirmar que sí, efectivament, volem la independència. No se pas que passarà si surt que No, però quan hom pregunta sempre s’exposa a un No i no em sembla que estiguem preparats per aquest No. Per això votaria Sí, per que crec que la fractura real del país es produiria si la cosa sortís malament. Espero doncs, que la societat catalana, (sigui el que sigui aquest terme tant abstracte) no permeti a la burgesia banquera i benpensant jugar amb els sentiments identitaris de tots plegats.
Ara be, ja que m’he he pronunciat públicament, (tot el públicament possible amb els meus mitjans), espero que em deixin seguir fent anàlisi, critica i escarni, si cal, dels despropòsits que estem acceptant amb l’excusa de la consulta i la possible independència. No crec, com diuen molts, que haguí d’aparcar aquestes crítiques fins a assolir l’objectiu preuat. Per que, com he dit, tinc fundades dubtes de que hi hagi la voluntat real de fer-ho i per que si baixem la guàrdia, després del procés de deconstrucció democràtica que CIU ens està oferint a canvi de la “construcció nacional” no tindrem ni país, ni territori, ni cultura ni institucions que valguin un ral per a el nou estat català. I per acabar d’aclarir termes i deixant clar que se que no tinc la possessió de la veritat, ni de bon tros: Si faig burla del merchadising independentista és per que he estudiat prou el fenomen del souvenir per veure tics de frivolització i feixisme en la uniformitat de simbologies. Si denuncio l’apropiació de paraules com “llibertat” per part de les legitimes aspiracions nacionalistes és per que he llegit prou historia com per veure perillosos paral·lelismes entre aquesta construcció kitsch d’una emoció forçada y col·lectiva i unes posteriors renuncies (aquestes sí) a les llibertats personals. Si ataco a Artur Mas, no ataco Catalunya. Si em queixo d’estar governat per un partit que te la seva seu central embargada pel cas Palau, en coalició amb Unió que te un cas reconegut de finançament il·legal i amb el recolzament del PPC per tot el que te a veure amb polítiques socials, no estic atacant el procés sobiranista. D’altra banda, si faig escarni dels deliris extemporanis del PSC no estic atacant el Federalisme. Si poso en evidencia la flagrant contradicció d’ERC i ICV de signar un acord per a la consulta, fent “de facto” un acord de govern que sosté a CIU, no ataco a l’esquerra nacionalista. Simplement, és que crec que el suposat viatge a Ítaca ens està costant un ull de la cara, més d’un, de fet, i que finalment aquest vaixell s’està armant a consciència per no surar més enllà de les Illes Medes, ja em perdonareu.
Reprenent el fil. No soc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable. Teniu el meu vot, però no tindreu mai el meu silenci, encara que la meva veu alçada serveixi de ben poc.  

22/6/13

A LA RECERCA DE LES PARAULES ROBADES





















Oscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero.net - Activisme i contracultura)

Ens han pres les paraules, ens han segrestat les idees. Ja fa molt de temps que som conscients de la potencia d’un terme, d’un mot, d’una frase. Tant és així que hi ha professionals de posar noms, de crear eslògans, de registrar paraules. Però, es clar, els mots no son res més que una eina, una eina per poder anomenar les coses, les persones, les idees. I en realitat son aquestes, les idees, les que ens volen prendre.


Ecologia, democràcia, modernitat, justícia, transparència, igualtat, sostenibilitat, ciutadania, civisme, honestedat, veritat, innovació, sinergia, desenvolupament, pau, etc son tant sols algunes de les paraules que ens han robat a plena llum del dia. Presumpció d’innocència, depurar responsabilitats, comissió d’investigació, igualtat d’oportunitats, estat del benestar, servei públic, llei i ordre, opinió pública, i tant altres termes, han estat raptats i ja no se’n sap ni on paren, ni si segueixen amb vida.
A canvi, ens han plogut noves terminologies que son en si mateixes axiomes: creixement sostenible, danys col·laterals, banca ètica, violència de gènere, actuació proporcionada, rescat bancari, flexibilització del mercat de treball, dèficit fiscal, reajustaments de plantilla, copagament sanitari, racionalització de serveis, mercat d’emissions.

Ens diuen que redueixen prestacions per assegurar la bona atenció al ciutadà, que congelen les pensions pel be dels nostres avis, que donen els nostres diners als bancs perquè no caiguem al caos, que abarateixen els acomiadaments per crear ocupació, que relaxen els controls al gran capital perquè flueixi el crèdit, que cal que siguem més pobres per no caure en la pobresa, que cal que el reciclatge sigui un negoci però, que si el món se’n va en orris, és per culpa nostre.

El fotut és que les idees viuen aixoplugades en algunes d’aquestes paraules que ens han robat i han estat raptades a la força i amb nocturnitat. I sense idees no anem enlloc. Com en aquella novel·la de Juan José Millás de El orden alfábetico quan desapareix la paraula allò que anomenava es torna una presencia incòmode que preferim no mirar i per tant, hem viscut gairebé amb alleujament el rapte de les idees. Perquè a manca de les nostres estem usant les seves. Y les seves idees estan suades, gastades, brutes i podrides. Així assumim com a veritats absolutes fabricacions ideològiques com el deute sobirà, l’ordre públic, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que protestar no serveix de res, que les retallades socials son inevitables, que estem fotuts però ens en sortirem si som bons nens i no sortim al carrer a cridar, que tot plegat és fruit de cicles econòmics, d’una innocent manca de previsió dels analistes, d’un malaurat error del sistema però que cal refer aquest mateix sistema per poder avançar.

Hem de cercar el camp de presoners on han engarjolat les idees i fer un atac coordinat per alliberar-les. Hi ha un Guantanamo de les idees on no es respecte el dret internacional i la justícia ni hi és ni se l’espera. No podem viure com a ciutadans sense idees, perquè llavors som contribuents, consumidors, unitats de producció o desfetes humanes subvencionades però no ciutadans.

Recuperem les paraules com a primera barricada davant del seu atac, malgrat ens diguin que som uns nostàlgics marxistes, uns somiadors antisistema. Malgrat ens siguin que el marca del país perilla si plantem cara, que els mercats no confiaran en un país en flames, que confiem en el sistema que ens ha dut fins aquí.

Així que el paràgraf que segueix està farcit de termes que no volen que usem. Potser et semblarà demagògic, conspiranoic, irreal, caduc, però també potser és que el que volen que et sembli.

Estem vivint una lluita de classes sense precedents, aquesta lluita l’ha començat la classe dirigent. Els poders fàctics han llençat una operació orquestrada per quedar-se amb l’única part del pastis que en cara no tenien, els diners públics. Estan descapitalitzant els estats i juguen amb ells com a empreses que cotitzen a borsa. La sobirania popular ha estat manllevada pel gran capital amb la finalitat de crear millors condicions econòmiques per els seus interessos. La seva estratègia pot anar per crear una petita Asia al sud d’Europa per a poder fabricar a baix cost una vegada esclati la crisi del petroli, ara oculta per la crisi económica. Potser volen reduir la població mundial de forma considerable per no haver de canviar de sistema quan esclati la crisi alimentaria, tantes vegades pronosticada sobre el 2016-17. El Club Bilderberg ha decidit establir un nou ordre mundial en que les decisions es prenguin en uns pocs llocs controlats per ells: l’FMI, la CE, el Banc Mundial, i el G-8 i en menor grau el G-20. La llibertat d’expressió estat sent amenaçada amb la compra sistemàtica de mitjans de comunicació mitjançant la publicitat i les subvencions i alhora instal·lant un paradigma d’us de l’espai públic, propi de sistemes totalitaris. La privatització de la sanitat, de l’educació, de la gestió del aigua, de l’energia, del transport, etc, no és conseqüència de la crisi, és una estratègia premeditada per a desmuntar un sistema social i crear-ne un altre, que aplegui els aspectes més injustos del sistema de classes i la meritocràcia. No es donarà accés al benestar a les classes treballadores trencant l’anomenat ascensor social i alhora buidant tots els sistemes de protecció que eviten l’exclusió.

Per tot plegat, avui vull recuperar algunes paraules, la primera és EQUITAT. La justícia social no esdevé de la igualtat sinó de l’equitat, on cadascú pot obtenir el mateix grau de benestar però necessitant infinits graus diferents de prestació pública.

La segona és SOBIRANIA, la sobirania és del poble. Ni de les banderes, ni dels representants públics, ni de l’estat. És el poble l’origen i el final de la sobirania. La sobirania és poder decidir el nostre futur com a col·lectivitat, en qüestions identitaries, si, però també en quin regim econòmic i social vols viure.

I la darrera és DEMOCRÀCIA. La democràcia que no és participativa no és democràcia. Com diu Andujar en el seu Paseos con mi madre, si la justícia no la notes, si no no la pots tocar, es que no hi és.

Son les tres primeres paraules que vull alliberar i espero que cadascú alliberi les seves paraules aixopluc de les idees que necessiti recuperar amb urgència. Jo ho necessito i tinc molta pressa.

17/4/13

LA CAIGUDA















Ens sap molt greu però no estem disponibles.
La web de Week&Sabadell està caiguda per causes alienes. Intentarem resoldre-ho el més aviat possible.

Sabem que ens trobeu a faltar. 

Paciència ;-)

---------------------------------------------------------------
Últimes notícies. Divendres 19 d'abril: estem vius!!!
http://www.weekand.net/
---------------------------------------------------------------

11/3/13

EL COMPROMÍS















Gemma Cascón

En el moment actual es fan indispensables dos elements clau per a ser capaços de canviar un entorn que ens asfixia: la confiança i el compromís. Sinó recuperem la noció de confiança ens serà difícil de conviure en una societat que pugui basar-se en la cooperació entesa com un espai comú on es treballa, s’actua, en benefici de la col·lectivitat Per tant ens cal prèviament re-situar-nos com a individus dins d’aquesta col·lectivitat. No s’hi val amparar-nos sota un escut de supervivència que ens protegeixi a nosaltres sense tenir en compte als altres, perquè el que fem és potenciar el nostre egoïsme. Cal “deconstruïr la noció d’egoïsme que ja va emergir a principis del segle XVIII quan es creia que calia maximitzar només l’interès propi sense parar atenció als altres. Perquè tornin a aparèixer els altres a la nostra societat hem de transformar l’egoïsme en altruïsme i anar cap a una justícia social”. (Michela Marzano). Què ens fa egoïstes? Una societat capitalista basada en la competitivitat, en les diferències socials, en el valor dels béns materials, en el seu caràcter efímer, en el poder, en la por, en la no mesura de les conseqüències que les decisions de present tindran en un futur,… I en aquest conglomerat, és en relació als altres que ens sentim infeliços. Perquè en el descobriment dels altres aprenem a reconèixe’ns a nosaltres mateixos i no ens agradarem si els nostres es valors es basen més en allò que posseïm que en allò que som. Si apreciem els superlatius i rebutgem la resta. Com podem invertir la tendència actual? Plantejant alternatives que anul·lin el sistema imperant alhora que replantejant els nostres models educatius i modificant les nostres actituds individualsm potser.. Però és tant difícil recuperar la confiança en un sistema que no deixa de donar-nos motius pel contrari.

Arribats a aquí és imprescindible un altre element, el compromís. Què ens compromet amb els altres i fins a on? es pregunta la filòsofa Marina Garcés. I continua dient que el no-compromís ens porta a viure sense ser-hi,  Compromís entès no com a la participació en causes concretes o la signatura d’un contracte amb algú, sinó a un alliberar-nos del jo per viure aquesta vida que “sense ser meva, és meva”, viure vinculats al nostre entorn, als altres, amb continuïtat i coherència amb l'objectiu de millorar-l'ho. "Comprometre’ns és prendre posició i descobrir el món i descobrir-se en el món, desplegant, també, una ètica necessària".



A partir de la xerrada El compromís, de Marina Garcés. Debats / En Comú / CCCB. 18/02/2013




4/2/13

JORDI BOSCH I BEA SEGURA DESBROSSEN EL PASSAT


















Raquel Sánchez

Al vespre, quan es fa fosc, costa obrir la porta i sortir a treure les escombraries. Perquè fa fred, estem cansats, la càrrega és feixuga... Pot ser que ho anem post posant, fins que la brutícia s’hi amuntega. Fins que la vergonya i la culpa t’acompanyen ja fa massa temps, fins que l’acumulació resulta asfixiant i insuportable. El dramaturg David Harrower concep amb Blackbird un procés purgatiu que mai arribem a saber si funciona: vomitar-ho tot a través de la paraula. Mentre el text de l’autor escocès deixa que cada espectador trii la seva pròpia versió, Lluís Pasqual, al dirigir-la a casa nostra, també subratlla fins quin punt la realitat està filtrada per la nostra mirada, la nostra o la dels altres. A la sortida alguns hauran estat davant d’una complexa història d’amor entre dos éssers marginats i castigats. Altres, tal com la societat ha dictaminat, només hi veuran un delicte fruit d’una sòrdida pulsió sexual.

Un insípid llop solitari es va embolicar amb la solitària filla de 12 anys d’un amic, i per molt que la parella, quinze anys més tard, intenta embrutar l’affaire amb paraules violentes i punyals verbals, no aconsegueixen que deixem d’entreveure-hi quelcom genuí, honest. Intuïm, més enllà de la transgressió social, l’etern dilema que també és el nostre: el pèndul que viatja entre el deure i el desig, entre el que sabem què hem de fer i el que realment volem fer. Com li passa a la merla, en anglès blackbird, la representació ens empeny a volar fugint per sobre de les normatives. Ens quedem levitant en l’espai bromós del dubte raonable, dels marges pels quals un jutge s’hauria de poder moure per avaluar cada fitxa oberta. Gràcies al magnífic estira i arronsa entre els personatges ens aturem a pensar que potser no ens serveixen les veritats absolutes. Que cada cas és particular i es mereix una consideració pròpia.

La merla té un cantar màgic que hipnotitza fins la depravació. Sobresurt, com ho fa Bea Segura, que amb una de les seves intervencions, tot un monòleg, ens confon, ens trasbalsa i ens arrossega fins un espai soterrani buit però ple de dubtes. Es vessen interrogants que van sortint a la superfície. Anades i tornades després d’un descens metàl·lic a través d’unes simbòliques escales. De sabor acre, és l’univers del passat habitat pels seus errors. A vegades es poden mantenir a ratlla. No a Blackbird, no amb aquesta obra que, segons Joan Anton Benach (al seu article “La víctima i l’abusador”) és tot un  model d’elecció programàtica i  un dels millors textos que veurem representants aquesta temporada a Barcelona.

Perquè d’això es tracta, de fer un teatre incòmode que faci tremolar els compartiments segellats i inamovibles del nostre pensament quotidià. Res millor pels temps que ens ha tocat viure. Res millor per despertar-nos de l’anestèsia que ens manté silenciosos i pansits. Cal rememorar el passat per fer neteja. “T’ha servit venir aquí?” Exigeix saber en Ray. I l’Una li respon afirmativament. Ens servirà a nosaltres mirar enrere i reviure les actuacions del passat per poder avançar?

Al Lliure de Gràcia s’assisteix, fins el 10 de febrer, a un torneig esquizofrènic entre ànimes turmentades. Una parella de fantasmes que ressuscita quan es retroba i reviu centenars de sentiments glaçats. Un Jordi Bosch impossible ja de descriure, s’han esgotat els adjectius. I una Bea Segura que torna als escenaris després de quinze anys i es mostra desballestadament convincent. Una dansa turbulenta que recorre un magatzem inhòspit, epítom de la buidor que pot omplir fins a vessar un ésser humà. Les distàncies s’escurcen sobtadament i aleshores quelcom d’inesperat s’apodera de l’aire i electrocuta les nostres pells.

Durant gairebé dues hores formem part d’una anàlisi forense en la qual la malaltia és el record que embruta l’ànima. Sense interferències lumíniques ni sonores, contemplem amb els llums encesos aquesta mena de Lolita que va néixer a partir d’un fet verídic: un ex-marine nord-americà jutjat i condemnat per seduir una noia anglesa de 12 anys a través d’Internet. El Lliure d’essències de Lluís Pasqual s’erigeix com a exemple mastodòntic de com amb pocs recursos no només s’aguanta una obra, sinó que també s’enlaira.

27/1/13

BORRELLS



Perejaume

“Llavors la cortina del santuari s’esquinçà pel mig”
                                                                  Lluc
                         
      Tota l’escriptura que hem adreçat a l’obra d’Alfons Borrell dóna un color, un mateix color. L’obra sembla virolar-se per defugir tot allò que amb els textos puguem dir-ne. I aquí em teniu, provant d’escriure sobre aquestes pintures on les paraules moren ―on fins i tot les imatges moren― i els colors se n’ufanegen.

              Sempre que he mirat aquestes pintures he pensat en la tramoia de barres d’un escenari, amb tota una successió de cortines de colors, cortines americanes, telons, fons de color... com si les pintures ens parlessin d’un detallat ordre de coloració d’aneu a saber què. Però, ara, davant d’aquest conjunt extraordinari de dibuixos que abasten des de l’any 1956 fins al 2010, m’agrada de percebre el fracàs de qualsevol metàfora que hi aventuri. No sé pas si són ells que me’n deslliuren, però em sento estalvi d’haver de trobar cap imatge, més o menys poètica, més o menys assagística, per presentar-vos-els.

        Els dibuixos ja ho fan ells de presentar-se amb les seves maneres franques i rotundes. M’agrada de sentir com se’n riuen aquests dibuixos de la paraula “espai”, de la paraula “signe”, de la paraula “traç”... Quins clic clacs que fan davant d’aquestes paraules. Més encara si els dibuixos són colla i els agrada d’estar junts, com és el cas, i se’ls encomana, dels uns als altres, l’esclafit de ratlles i papers.


Nota: Text publicat al catàleg Alfons Borrell obra sobre paper 1956-2010 editat per la Fundació Palau. Centre d’art. Caldes d’Estrac amb motiu de l'exposició Alfons Borrell obra sobre paper 1956-2010 que es podrà veure al Museu d'Art de Sabadell del 31 de gener al 7 d'abril de 2013.


6/1/13

C.D.V: CatàlEg de vEritats –pEnsades pErò poc ditEs-






















Crítica de la quarta novel·la de Kiko Amat (autodescrit com a escriptor accidental, periodista cultural sense carrera i fan apassionat del pop), Eres el mejor, Cienfuegos, editada per Anagrama (Barcelona, 2012)

Raquel Sánchez

Cienfuegos és com tu, com jo i com el veí: un ésser humà cabrejat, amb principis però que calla i se'ls empassa. Tantes vegades, que aquest periodista-escriptor frustrat s'embafa, i veu com li neix un alien dins seu a qui anomena “El Podrido”: una putrefacció interna que cap disfressa no dissimula. Ens sona? Regalar el quart llibre de l'underground Kiko Amat, Eres el mejor, Cienfuegos pot ser com deixar un paquet bomba directe a la bústia. Ei, tu! Sí, tu! El que calla i diu que sí a tot... Espavila! Mira on ens ha portat això, mira on et pot portar també a tu.
Directe a al·lucinacions i viatges insomnes, com els d'un homenet més aviat normal que esdevé un involuntari David contra Goliat. Atenció! Que la confusió dels 40 pot insuflar vida i fer-nos germans grans i inesperats del moviment del 15-M! Cienfuegos, l’antiheroi de capa blanca brillant i horripilant, només sap ballar rar, escriure profund -de tant en tant-, i estimar. Sense gaire perícia, però, els seus dies segueixen un ritme atonal propi. Nascuda de les entranyes d'un atípic crític musical, aquesta novel·la cantusseja una banda sonora ben original. De Tim Hardin a Sniff'n The Tears, moltes bandes ens acompanyen mentre viatgem en el temps fins el 2011... sí, l'any de les revoltes. Però mentre tota revolució havia tingut sempre una cançó, on està la marsellesa del 15-M? Eres el mejor, Cienfuegos omple, a la seva manera, la falta d'un himne gloriós que tothom canti i faci seu. Llegint l'aparent desordre psíquic d'Amat, les paraules, tantes vegades ressonants i astronòmicament buides, recuperen el seu esplèndid valor. Es transformen en una melodia que emociona fins l'esclat, que et fa venir unes ganes boges de sortir al carrer i picar la cassola. Mancats com estem –encara- de notes que impulsin a l'acció grupal, sempre ens queda aquesta oda destructiva de tòpics i discursos oficials.
“En este libro no aparecen ni madres ni padres”, i és veritat. Oblidem-nos de Freud i busquem el perquè de tot plegat en les coses més senzilles. En les 24 hores non-stop de personatges que no segueixen cap patró. Al·lèrgics als arquetips i en absolut beneitament optimistes, els companys de viatge de Cienfuegos tenen vida pròpia i s’escapen dels anuncis “classe-mitja del Corte Inglés”. Reals, no s'ajusten a cap vestit ni etiqueta, encara que els bategi amb noms ben simbòlics: Adolfo el Benigno, Defensa Interior,  i un Remember que ens recorda que hem oblidat les normes més elementals, les “línies roges” que no havíem i hem creuat. “Som exactament allò en què treballem”, no s'autoenganya Cienfuegos. El submón del periodista cultural veu aquí la llum i es crema: el seu fals glamour, el seu fals intel·lectualisme, la seva falsa ploma no són pantalles protectores prou potents. “Éste es un libro de huérfanos, de gente sin parientes, sin maletas generacionales ni bagaje familiar aparente”. A Kiko Amat no li fa falta cridar gaire alt per auto excloure’s dels lletraferits poperos i nocilleros.
L'han fet pertànyer a una generació que berenava i creixia amb cacau i avellanes, però Kiko Amat té poc a veure amb la resta de la troupe. La seva opció és parlar de l'aquí i de l'ara, del seu aquí i del seu ara. Que són els nostres, també. Una Barcelona bombolla que no ens és aliena perquè l'hem viscut també. Una manera de parlar que no és afectada, és la nostra. Ficció, sí, però molta veritat també. “A nuestro alrededor, polícia. Mucha polícia. Nunca había visto tanta policía, ahora caigo; sólo en películas de Bruce Willis y noticiarios televisivos” I segueix: “Todos llevan la cara cubierta, y cachiporras, y no condecora sus pechos insignia identificativa alguna”. Pot un historiador del futur demanar millor documentació dels fets? “En el cielo, el rugido entrecortado de un helicóptero. Levanto los ojos y lo observo cruzar el espacio con deliberada lentitud. Esas libélulas mecánicas me ponen nervioso, coño”. Qualsevol que hagi estat testimoni d'aquella estranya germanor anomenada 15-M, és Cienfuegos, sent com Cienfuegos i pensa com Cienfuegos.
Però no és tan fàcil aconseguir fer click en persones tan diferents i alhora tan iguals. El periodista de Sant Boi ho fa, innovant i criticant, tot alhora. Un 2x1 postmodern ple de referències, però que compleix amb el deute d'escriure sobre partícules microscòpiques que floten en l'aire i que potser ningú més explicarà. Allò que se'n diuen les altres historie(s), les que van en minúscules i no surten als llibres. Què se’n dirà del 15-M d'aquí a vint anys? Se'n parlarà? Autobiografia i ficció van sortir un dia de birres amb Kiko Amat, i ja no es van separar mai.
Amat sempre és Amat, quan escriu al Cultura/s sobre música i quan demana segones oportunitats. Ploramiques però ple de mala llet, és un super heroi dels adjectius, ningú els empra tant i tan bé com ell. L'home del “como si” etern (“empiezan a colgar las luces de Navidad. El acto es tan incongruente con lo que nos está sucediendo, como si acabara de inaugurarse una celebración de la desgracia familiar”) xucla de la vida real sense plagiar, i pàgina rere pàgina ens fa partícips dels seus patetisme i humor impàvid. Amb similar irreverència, les il·lustracions que l'acompanyen, de Sergi Puyol, no són floritures afegides per distreure, sinó que ens fan entendre uns estats d'ànim que van més enllà de la paraula escrita. A ballar! Que la vida és sEriosa, però no tant! Amb “E” (d’Esperança). 
http://vimeo.com/lluishuedo/cienfuegos