29/1/12

A VOLTES AMB LA INFORMACIÓ



Màrius Martínez, pedagog
M’explicava una col·lega de feina que hi ha tres tipologies de ciutadans i ciutadanes, les persones desinformades, les sobreinformades i les realment informades. En la societat de la Informació i la Comunicació que ens ha tocat viure és important formar part del grup de les persones informades, no és una qüestió trivial. Argumentem-ho.
Les persones desinformades són aquelles que consumeixen imatges i emocions distribuïdes a tota hora pels grans mitjans de comunicació, essencialment a través de les pantalles (televisió però també ordinadors, mòbils, cinema i videojocs). La publicitat i un bon nombre de pel·lícules i altres productes audiovisuals exploten aquest esquema: imatges i músiques atractives per col·locar idees i emocions favorables a un producte, una ideologia o un pensament. Els programes del cor, els realities i similars mantenen a un terç de la població entretinguda i absolutament desinformada.
Un segon terç de la població es passa el dia consumint la informació de tants mitjans com pugui abastar: en llevar-se posa la ràdio per saber les notícies del matí, si esmorza amb televisió veu les imatges d’alguna de les notícies que ha sentit, si es fa amb un diari (de distribució gratuïta o tradicional) llegeix alguna cosa més i al migdia i, sobretot, al vespre torna a mirar les notícies a la televisió per si ha canviat alguna cosa. Aquest terç disposa de molta informació (sovint servida per un nombre reduït de corporacions que la controlen, la filtren i la distribueixen) però si no la contrasta, la sobreinformació esdevé desinformació.
El tercer terç també consumeix informació però la contrasta i en busca l’anàlisi. En aquest procés selecciona la informació rellevant, en descarta la resta i complementa allò que considera interessant o important tot convertint la informació en coneixement . A partir d’aleshores pot situar-se en l’entorn proper i en l’entorn global i prendre decisions i accions si cal en relació a la seva situació, a la de les persones més properes o a la comunitat.
La informació, sobretot quan es converteix en coneixement és poder. Poder per millorar la pròpia vida i la de les persones que ens envolten. Si al segle XX primer van ser les terres, després la tecnologia i després els diners els que donaven el poder, al segle XXI és la informació que ens fa més lliures i més forts. Només cal pensar, per exemple, que quan hom compra un ordinador portàtil, només el 5 o el 10% del que paga té a veure amb el be material que està adquirint. L’altre 90% del preu té a veure amb el coneixement que ha fet possible aquella màquina, aquell disseny, aquella distribució i aquella comercialització, ...
Quina és l’estratègia que segueixen les persones informades? Com ja s’ha dit, combinen fonts i mitjans, contrasten el que diuen, busquen les anàlisis dels esdeveniments i no només un determinat relat i qüestionen les informacions, la seva intencionalitat i oportunitat en el temps. També es pregunten en quina mesura incorporar aquella informació els fa millors persones, millors ciutadans; en quina mesura els ajuda a créixer, a participar i a implicar-se en l’entorn i a partir de tot plegat, decideixen.
No vull deixar de destacar també el valor que té l’educació en la lluita per a afavorir que el col·lectiu de persones informades, amb coneixement sigui molt més d’un terç de la població doncs, a més de continuar essent un factor que incrementa les possibilitats de desenvolupament sociolaboral també és un factor de creixement i empoderament  individual i col·lectiu. El coneixement ens fa lliures quan es construeix a partir de l’anàlisi, del contrast democràtic i participatiu de la informació que ens envolta en una galàxia informacional que s’expandeix permanentment.

22/1/12

CONTRA L'OPINIÓ





















Marc Serrano i Òssul, periodista

Aquest paio és un impresentable. Aquella situació és una vergonya. Això passa per allò o per allò altre, i es resoldria de tal o tal altra manera, no pas tal com s’està fent. T’ho dic jo, home, que en sé molt. Fes-me cas. El periodisme d’opinió és un dels pocs vessants del noble ofici d’explicar el que passa que no agonitza com una llagosta en aigua bullent. Deixant de banda el crèdit de l’opinador professional o ocasional i la seva (in)competència en cada tema d’anàlisi, discussió o, sovint, cridòria, una allau de columnes, tertúlies i debats vessen opinió a tort i a dret, dia i nit. I, més enllà dels mitjans considerats tradicionals, ja se sap que Internet és el paradís de la subjectivitat.

Podria parlar-vos de la monarquia, sí; amb l’avinentesa de l’afer Urdangarin, vull dir. O del que queda dels mitjans de comunicació: del seu ocàs evident i del futur negre fosc —ple de nous reptes i oportunitats, que se’n diu ara— dels professionals del ram en un entorn on qualsevol —qualsevol— es veu amb cor de comunicar o de pontificar com fer-ho. O, ja que som a El blog del Weekand, també podria confessar-vos quines mancances culturals detecto a la ciutat: si hi trobo a faltar o no equipaments, activitat, iniciativa. Es tractaria de vèncer la síndrome de la pantalla en blanc (píxels tripartits: vermell, verd, blau) i opinar amb vehemència sobre el que fos: d’un tema a l’atzar.

Però no: no ho faré. No revelaré el meu parer sobre res. No em penso mullar ni retratar. No em vull fer malveure ni enemistar-me amb ningú. Tot em sembla molt bé. Tot va bé i tothom és bo. No hi ha cap problema. Sembla l’opció més còmoda, però triar-la sense que es noti és un art. Com qualsevol altra comunitat reduïda i —això sí que ho dic, va— provinciana, la societat sabadellenca és un camp de mines per a l’imprudent o bocamoll, que, de seguida que es despista, ja va ple d’etiquetes. A més a més, opinar no costa res i genera poc valor quan es fa amb poc coneixement de causa o perquè sí; l’opinió publicada sona llavors impostada, sobrera: obscena, gairebé. És, si més no, el que n’opino.

15/1/12

QUI PAGA LA CRISI?



Frederic Pahisa, periodista 

El 2012 serem molt més pobres que no pas l’any que acabem d’acomiadar. L’estrenem amb noves retallades i pujades d’impostos i serveis. És clar que aquest empobriment no és igual per a tothom. Podríem dir que, en proporció, l’augment de l’impost sobre les rendes del treball continua éssent inversament proporcional al de les rendes del capital. I això que asseguraven que no augmentarien impostos!

En realitat, no hi ha res de sorprenent.  La manca d’equitat en la distribució de l’esforç fiscal ve de lluny. L’han practicat governs tant del PSOE com del Partit Popular. Podríem dir que han estat dos  menús d’una mateixa cuina.  Fixem-nos:

El 2007, l’IRPF –és a dir l’impost sobre les rendes del treball- suposava un 38 % del total de recaptació.  El 2010 aquest percentatge ja havia pujat fins el 44 %.
Per contra, la recaptació de l’Impost de Societats, que grava els beneficis empresarials, ha passat del 23 % de la recaptació total el 2007, a solament un 11 % el 2010.  
El món al revés. Paga més qui menys té. Aquest sistema profundament injust és el que s’ha anat consolidant al llarg dels anys. I ara, una vegada més, se’ns exigeix més patiment. 

Mentrestant, les elits econòmiques continuen guanyant la partida a favor dels seus interessos. No hi ha cap govern que es mostri bel·ligerant contra els paradisos fiscals ni contra aquells que hi tenen comptes opacs.  
El col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) calculen que l’evasió d’impostos de les grans fortunes i empreses espanyoles va ser el 2010 de 42.711 milions d’euros. Per percentatges, el 72 per cent d’aquest frau correspondria a les grans empreses. Si aquests diners es recaptessin cada any, l’abast de les retallades seria el mateix? Segur que no.

Tampoc hi ha hagut voluntat política per  fixar  un impost al capital especulatiu. Tot el contrari, s’ha donat llibertat als mercats, desregulant-los més i més. I allunyant-los de qualsevol control.

Els impostos són un instrument per redistribuir la riquesa d’un país i fer una societat més justa, cohesionada i igualitària. Serveixen per finançar drets universals i inalienables com ara la sanitat o l’educació.  

Però el problema és que els bancs en pràcticament dos anys han de tornar mig bilió d’euros! I com que l’estat ho ha de garantir, s’agenolla a la pressió que imposen els que han deixat els diners i volen garanties de cobrament –bàsicament bancs alemanys i francesos-. I mentrestant, cap exigència de responsabilitat als que de manera irresponsable ens han ficat en aquesta crisi. Cap condició per la injecció de milers de milions d’euros  procedents dels nostres impostos a les entitats financeres espanyoles.
Ras i curt. Les polítiques econòmiques  s’orienten per assegurar el pagament del deute més que no pas per activar l’economia.  Es retalla per estalviar. I s’estalvia per poder pagar. Perquè estalvi és sinònim de garantia de cobrament.

I els mitjans de comunicació s’encarreguen de justificar-ho imposant una visió de la realitat única, sense cap mena d’alternativa que no sigui la que dicten les elits.
Els arguments com ara la mala gestió o l’hipertrofisme d’un sistema sanitari insostenible  -quan en realitat és dels  menys finançats de l’europa dels 15 en proporció al PIB- són el relat no contrastat que domina el marc mental de la majoria de les ciutadanes i ciutadans.

L’espantall de la crisi serveix per  crear un estat de shock que desconcerta a tothom.  I imposar retallades. I aprimar l’estat privatitzant serveis com ara sanitat o educació, futurs nínxols de negoci per a les grans corporacions. I legislant a favor dels que més tenen i en contra de les classes populars, com passarà amb la reforma laboral.

Però si s’ho queden tot, què els comprarem? A mesura que avança la crisi, a mesura que la transferència de capitals es  concentra a poques mans, es va fent evident que potser la crisi no té solució i ho saben. Perquè aquest sistema econòmic -que només funciona si es creix a costa dels recursos naturals finits- ja no dóna més de si. S’ha arribat al límit. I les elits només es preparen per quedar-se tots els béns públics abans no esclati tot. 
Però mentrestant, de quin cantó estan els polítics?

8/1/12

SIMPLICITAT VOLUNTÀRIA


Mariona Iribarren Nadal, historiadora de l'art

La meva petició pel 2012:

Que deixem de voler tapar els forats amb pedaços, quan són, precisament, les escletxes a través de les quals podem veure que aquest castell malgirbat que ens han muntat, -que ens costa tan d’esforç mantenir i que, en el fons, no ens agrada-, no s’aguanta per enlloc.

Hem de recuperar la sobirania, dels nostres territoris, de les  nostres vides. Esclaus de l’espiral d’una economia que no està al servei de les persones, sinó al servei de la vanitat d’uns pocs, hem perdut tot allò que de valor i, el què és més greu, la creença que ens pertany.

Ser capaços de saltar a l’altra banda de la competició d’individualisme ferotge que se’ns vol imposar, de pensar-nos més enllà de nosaltres, de l’egocentrisme defensiu i d’actuar per tenir cura dels altres i del nostre entorn. No per sacrifici, sinó pel plaer de retrobar-nos amb els altres i amb l’entorn i, de retruc, amb nosaltres mateixos.

Necessitem urgentment tornar a unir els nostres veritables valors amb cadascun dels nostres actes quotidians. La millor resistència –i el millor descans- contra una inèrcia deshumanitzada que només busca xuclar-nos cada vegada més per créixer il·limitadament, que seguim consumint al preu que sigui, és la simplicitat voluntària.

1/1/12

QUÈ L'HI DEMANES AL 2012?

Et convidem a enviar-nos una petició a partir del poema de José Agustín Goytisolo (tal com també fa el programa Tot és comèdia de la Cadena Ser)

QUIERO TODO ESTO
Quiero ser informado sobre lo que ocurre al más alto nivel
Quiero ver a la gente uno por uno
Quiero que me amnistíen por todo lo que pienso hacer
            de ahora en adelante
Quiero entrar en los cines sin pagar
Quiero que una persona de fiar escoja mis camisas
            y nunca se equivoque
Quiero un informe sobre el comportamiento sexual
            de los sexólogos
Quiero que los cocineros no sean obscenos
Quiero que ordenen llevar camisa azul a todos
            los que en su día la llevaron
Quiero que no me den gato por liebre
Quiero que el socialismo vaya sin más
            directamente al grano
Quiero aprender inglés en 15 días
Quiero saber con precisión exacta la verdadera  
            forma del universo
Quiero que los croissants siempre estén calentitos
            y sabrosos
Quiero misas de culo y en latín
Quiero saber si el papel higiénico de la Real Academia
limpia fija y da esplendor
Quiero ser la Madre Abadesa
Quiero que se prohiban los canalones y la plusvalía
Quiero que el Imperio Romano no siga decayendo
            de este modo
Quiero que fichen a la policía
Quiero comer Potitos Bledine
Quiero el control de la natalidad con carácter retroactivo
Quiero que se sepa que el presidente de U.S.A. barre
para su casa de una manera descarada
Quiero amor
Quiero lanzarme en plancha y rematar marcando
            el sexto gol al Real Madrid
Quiero que Manolo no se quede calvo
Quiero saber si alguien me está robando los calzoncillos
Quiero entablar un juicio
Quiero volver a merendar en la terraza con mis primas
 y Tía Catalina
Quiero que me homologuen en Ohio
Quiero que alguien me nombre su Delegado en el Exterior
Quiero que Reus sea puerto de mar
Quiero que me devuelvan  la gabardina que me quitaron
            el diecisite de Noviembre de 1949 en el Cine Carretas
Quiero que dios exista
Quiero que los Catedráticos de Estética no sean tan feos
Quiero ser de derechas
Quiero jugar al mus
Quiero que no menoscaben mi integridad
Quiero tener aparcamiento reservado dondequiera que vaya
Quiero bailar el rock
Quiero que le salga un sarpullido al Santo Padre
Quiero una mantita en la barriga a la hora de la siesta
Quiero que se firmen todos los acuerdos
Quiero destituir a Bing Crosby de un modo fulminante
Quiero fugarme con la morterada
Quiero comer centollo con Julia y con la Ton
Quiero triunfar como una bestia
Quiero que no se me invite otra vez a disolverme
            pacíficamente
Quiero que emplumen a San Valentín
Quiero que Cataluña llegue hasta el Tirol
Quiero un felpudo igual que el del vecino
Quiero considerar seriamente la posibilidad de que 
me expulsen de cualquier país
Quiero unas garantías mínimas
Quiero que se suprima la circulación periférica
Quiero que en las cajas de quesitos hayan más quesitos
Quiero ir a las islas Filipinas
Quiero que se elimienen las condiciones objetivas ya que
por culpa de ellas todo sale mal
Quiero que no se tiren más a nuestras mujeres
Quiero tirarme a alguien
Quiero controlar el gasto Público partida por partida
Quiero ser bueno
Quiero que se me paguen daños y perjuicios
Quiero que cada pueblo tenga el gobierno que no se merezca
Quiero que no me avergüencen más en las autopistas
Quiero que no haya clase obrera
Quiero que trasladen las Fallas de Valencia
Quiero que no vuelvan los buenos tiempos
Quiero revolcarme en la alfombra del Hotel des Templaires
Quiero ser hábilmente interrogado para cantarlo todo
a la primera friega
Quiero sardinas en escabeche y pan tosatado con aceite y sal
Quiero ascender por méritos de guerra
Quiero que se me incapacite legalmente para no ser ya nunca
responsable de nada
Quiero que no me maten la ilusión
Quiero que no vuelvan a salir goteras en el techo
Quiero que todo el mundo cobre más
Quiero que no se me hinche la barriga
Quiero que me convenzan
Quiero un poco de caridad cristiana
Quiero que todos pasen por el tubo
Quiero un nuevo cepillo de dientes

Quiero todo esto
yo no puedo seguir viviendo así:
es una decisión irrevocable