FER PUJAR L'EMPORDANET A BARCELONA

Adrià Pujol Cruells - (publicat originalment a Escafarlata)

Abans d’anar al Congo, jo era un animal.

(Joseph Conrad, El cor de les tenebres)

És molt estrany. A l’Empordà, quan anem a Barcelona, hi pugem. I viceversa. O sigui que ens passem les lleis bàsiques de la cartografia pel folre.

Quan jo ja duia deu anys a Barcelona, l’àvia em trucà, des de Palafrugell. Em digué que pujava a viure a la capital, i que si la podia ajudar amb el trasllat. Vaig pensar que la dona havia perdut els trucs. Però no. Feia com els elefants quan senten la crida del final. La dona tenia 82 anys, i en duia 45 d’ininterromputs a l’Empordanet, però tornava a la seva Barcelona natal, al bressol. Tornava a viure al pis de l’Eixample, on s’havia casat, a la cantonada on s’havia enamorat de l’avi.

L’àvia era barcelonina, però s’havia empordanitzat molt. Això vol dir que gastava una llengua viperina, un enginy d’hora punta a la peixateria.

El trasllat fou una epopeia. L’adequació del seu pis, una tragèdia.

Un cop instal·lada, la vaig dur a reconèixer el barri. Em va sobtar molt que hi trobés amistats prehistòriques. Tantes amistats, que despertaven d’una letargia tan llarga. Coneixia tot déu. Però el que vull recalcar, és que l’àvia havia canviat. Venia atramuntanada. La gent, els senyors i les senyores de l’Eixample s’espantaven.

Un dia vam trobar una amiga seva, vuitantina, tota mudada, estrenada la ITV de la perruqueria setmanal. Vam enraonar uns minuts, i després cadascú feia son camí. A ni deu metres, l’àvia escopí:

–Psè, aquesta: no ha canviat gens. Se segueix vestint de vampiressa, però les penjarelles no menteixen.

No se’n podia estar. A més, collonava el personal. Un altre dia, topàvem una altra amiga seva, que passejava amb son fill, un home d’uns cinquanta anys. Enraonàrem, fent un cafè en una terrassa. En un moment donat, l’home, amb cara de sentir-se’n obligat, li va dir a la meva àvia que era homosexual. Ella, en una mil·lèsima de segon, li endosava:

–I jo sóc vídua, no te fot?

Al cap d’un temps, bona part de la gent ens esquivava. L’àvia era com un buldòzer verbal. Piconava el veïnat, allisava els habitants de l’escala, increpava els vigilants de la Zona Blava, humiliava les dependentes. Ningú no se’n salvava. A la carnisseria:

–Nena, xata, a veure si m’ho fas millor, que els bistecs de la setmana passada tenien gust d’armari.

D’aquí va passar a demanar-me que li escrigués cartes als diaris, reclamacions a l’ajuntament, contra la gent que tenia plantes als balcons, contra els tres puticlubs de prop de casa, a favor de catalanitzar els xinesos. Descarat que l’àvia havia pujat a l’infern, per posar-hi ordre. Fins en Mafumet, se n’amagava.

A tot això, van passar els anys. I en la meva àvia, com si es tractés d’un ADN ancestral, el parlar i el tarannà empordanesos deixaren pas a un caràcter i un vocabulari més barcelonins. Perdé violència i guanyà ironia:

–Hum, aquest nyèbit del bisonyé, sempre que em veu em fa dos petons. Potser que el convidi a prendre cafè, que encara ho aixecarem, això.

PARAULES D'OPÒTON EL JOVE

Adrià Pujol Cruells - (publicat originalment a Escafarlata)

Mèxic DF és un despropòsit. No és en va, que un dels malnoms dels seus habitants sigui el de defectuosos. Els empadronats fluctuen empiocats, engoril·lats i creatius, nit i dia, emmig d’una fumarada inclement de pol·lució. A Mèxic DF, em vaig reconciliar amb la petita, provinciana Barcelona.

Vaig viure, entre pitos i flautes, prop d’un any al país.

Els europeus mexicanitzats diuen que el DF és una de les ciutats amb més potencial humà del món. Amb això volen dir, tanmateix, que allí els bohemis estrangers tenen una capacitat adquisitiva superlativa, per oposició a una autoctonia que sempre és de segona mà. És cert que hi ha un sarró d’artistes oriünds, i també és veritat que s’hi troba un cert bullici intel·lectual. Però la tònica és la d’una humanitat desheretada, tothora caient de morros des d’unes voreres estrambòticament altíssimes, doncs això és la feridura d’una turca fenomenal de pox.[1]

Mèxic és un país entristit i violent, de vegades per aquest ordre, de vegades a la inversa. I la seva capital –l’aparador, que se’n diu– és un cap-i-pota cru, un civet fulgent de misèria. I que això, un europeu ho trobi interessant, a mi m’inquieta. Vol dir, una de dues, o que només hi està de visita, i per tant se les permet de romàntic, o vol dir que es tracta d’un europeu envilit.

Jo vaig ser del primer ordre, el grapat de visitants que troben glamur en la pobretat. En prenguí consciència el dia que em van dur a presenciar la lluita mexicana. El lluitador estrella era un taxista emmascarat que es deia bracitos de oro. Els seus contrincants eren una desferra. L’ambient era sensacional. Era com si Pedro Almodóvar hagués rodat Mad Max amb el pressupost d’El cor de la ciutat.

[1] El pox és un aiguardent, fet de canya de sucre. Entre els maies fou cerimonial i, de fet, en les llengües tzotzil i tseltal vol dir medicina. Actualment se serveix en envasos, el pox comercial, envasos que imiten, amb plàstic vermell sang de bou, el típic bidó de gasolina. És una gasòfia que ratlla el verí.