4/2/13

JORDI BOSCH I BEA SEGURA DESBROSSEN EL PASSAT


















Raquel Sánchez

Al vespre, quan es fa fosc, costa obrir la porta i sortir a treure les escombraries. Perquè fa fred, estem cansats, la càrrega és feixuga... Pot ser que ho anem post posant, fins que la brutícia s’hi amuntega. Fins que la vergonya i la culpa t’acompanyen ja fa massa temps, fins que l’acumulació resulta asfixiant i insuportable. El dramaturg David Harrower concep amb Blackbird un procés purgatiu que mai arribem a saber si funciona: vomitar-ho tot a través de la paraula. Mentre el text de l’autor escocès deixa que cada espectador trii la seva pròpia versió, Lluís Pasqual, al dirigir-la a casa nostra, també subratlla fins quin punt la realitat està filtrada per la nostra mirada, la nostra o la dels altres. A la sortida alguns hauran estat davant d’una complexa història d’amor entre dos éssers marginats i castigats. Altres, tal com la societat ha dictaminat, només hi veuran un delicte fruit d’una sòrdida pulsió sexual.

Un insípid llop solitari es va embolicar amb la solitària filla de 12 anys d’un amic, i per molt que la parella, quinze anys més tard, intenta embrutar l’affaire amb paraules violentes i punyals verbals, no aconsegueixen que deixem d’entreveure-hi quelcom genuí, honest. Intuïm, més enllà de la transgressió social, l’etern dilema que també és el nostre: el pèndul que viatja entre el deure i el desig, entre el que sabem què hem de fer i el que realment volem fer. Com li passa a la merla, en anglès blackbird, la representació ens empeny a volar fugint per sobre de les normatives. Ens quedem levitant en l’espai bromós del dubte raonable, dels marges pels quals un jutge s’hauria de poder moure per avaluar cada fitxa oberta. Gràcies al magnífic estira i arronsa entre els personatges ens aturem a pensar que potser no ens serveixen les veritats absolutes. Que cada cas és particular i es mereix una consideració pròpia.

La merla té un cantar màgic que hipnotitza fins la depravació. Sobresurt, com ho fa Bea Segura, que amb una de les seves intervencions, tot un monòleg, ens confon, ens trasbalsa i ens arrossega fins un espai soterrani buit però ple de dubtes. Es vessen interrogants que van sortint a la superfície. Anades i tornades després d’un descens metàl·lic a través d’unes simbòliques escales. De sabor acre, és l’univers del passat habitat pels seus errors. A vegades es poden mantenir a ratlla. No a Blackbird, no amb aquesta obra que, segons Joan Anton Benach (al seu article “La víctima i l’abusador”) és tot un  model d’elecció programàtica i  un dels millors textos que veurem representants aquesta temporada a Barcelona.

Perquè d’això es tracta, de fer un teatre incòmode que faci tremolar els compartiments segellats i inamovibles del nostre pensament quotidià. Res millor pels temps que ens ha tocat viure. Res millor per despertar-nos de l’anestèsia que ens manté silenciosos i pansits. Cal rememorar el passat per fer neteja. “T’ha servit venir aquí?” Exigeix saber en Ray. I l’Una li respon afirmativament. Ens servirà a nosaltres mirar enrere i reviure les actuacions del passat per poder avançar?

Al Lliure de Gràcia s’assisteix, fins el 10 de febrer, a un torneig esquizofrènic entre ànimes turmentades. Una parella de fantasmes que ressuscita quan es retroba i reviu centenars de sentiments glaçats. Un Jordi Bosch impossible ja de descriure, s’han esgotat els adjectius. I una Bea Segura que torna als escenaris després de quinze anys i es mostra desballestadament convincent. Una dansa turbulenta que recorre un magatzem inhòspit, epítom de la buidor que pot omplir fins a vessar un ésser humà. Les distàncies s’escurcen sobtadament i aleshores quelcom d’inesperat s’apodera de l’aire i electrocuta les nostres pells.

Durant gairebé dues hores formem part d’una anàlisi forense en la qual la malaltia és el record que embruta l’ànima. Sense interferències lumíniques ni sonores, contemplem amb els llums encesos aquesta mena de Lolita que va néixer a partir d’un fet verídic: un ex-marine nord-americà jutjat i condemnat per seduir una noia anglesa de 12 anys a través d’Internet. El Lliure d’essències de Lluís Pasqual s’erigeix com a exemple mastodòntic de com amb pocs recursos no només s’aguanta una obra, sinó que també s’enlaira.