5/12/14

PORNOBURKA, El Raval, sin imposturas














(ressenya de Laura Casielles publicada a la revista La Marea del mes de novembre)

Se esconde la vejez, la enfermedad, la muerte. Se esconde lo que sale mal, lo que es incompleto. Todo el tiempo se nos muestran imágenes ideales de casi todo. “Dentro de la lógica de nuestra humanidad, nos creemos la mentira y nadie aguanta la verdad”, cantan los puertorriqueños Calle 13. Frente a eso, verdad es lo que quiere dar PornoBurka, primera novela de Brigitte Vasallo (1973). Y la verdad es sucia, confusa, y no se atiene a lo previsto.
Ciudad de Barcelona, barrio del Raval. Un tiempo —este tiempo— en el que “todo ha cambiado: la vida de verdad ya no habita aquí. Desapareció el día en que alguien creyó que una ciudad es un espacio y no una forma de vida, que a un barrio lo definen las calles y no las relaciones”. La trepidante, delirante, historia que sirve de eje a PornoBurka se enmarca en el espacio necesariamente desajustado que resulta de un plan urbanístico que, en nombre de la normalización y el progreso, no acabó con la miseria, sino que la escondió bajo nuevas y relucientes alfombras. “Ahora el Chino se llama Raval y es un parque temático”.
Si “autenticidad” se convierte en un reclamo turístico, todo el mundo se hace una máscara a medida. Los personajes de esta novela son seres que vagan obsesionados por afirmar su identidad en un mundo en que la diferencia se acepta, sí, pero la indefinición, nunca. Polisexuales, exiliados, artistas, militantes… Cada quien cultiva a su modo una definición que le mantenga a flote en “el sueño de ser distinto” (como apunta en el prólogo el escritor Juan Goytisolo).
Pero así no hay quien viva: “Cada vez que Pack y ©Jor-dee salen juntos, ya sea a comprar o a tomar un café, Paco y Jordi tienen una bronca descomunal”. PornoBurka nos recuerda cómo la “alternativa” puede convertirse en otro rostro de la norma; como la asunción de lo diferente puede ser un modo de neutralizarlo, una forma de domesticar la vida bajo lemas y doctrinas.
Brigitte Vasallo indaga en la máscara porque la máscara “te permite, de tanto mentir, acabar diciendo la verdad”. Una verdad que, como señala en el epílogo la filósofa Marina Garcés, “no es la verdad de uno contra el error de los demás, sino la verdad contra la hipocresía y la impostura”. La verdad que ocurre cuando dejamos de protegernos de ella. Y Brigitte nos conduce a esa bajada de armas con un recurso infalible: la carcajada. PornoBurka nos hace reírnos de todo, en una batalla abierta contra la “corrección política”. Pero esto no implica ninguna burla. Más bien nos recuerda que los eufemismos no encierran respeto, sino ganas de descargarse de la responsabilidad de pensar.

Cuerpos y vínculos

Dentro de su trama de enredos, PornoBurka alumbra lo complejo y diverso de las vidas posibles sobre todo a través de búsquedas que tienen que ver con la sexualidad. La novela está poblada de gente deseando a otra gente, follando a otra gente. La autora, que en su faceta de teórica reflexiona a menudo sobre las relaciones afectivas, se fija también en PornoBurka en la variedad, imperfección y torpeza de los cuerpos y de los vínculos. Pero asimismo en su centralidad, en su radical, innegable importancia en nuestras vidas. Al fin y al cabo, el sexo y el amor son dos de los territorios en los que más incide la idealización de las imágenes que nos configuran en el mundo. Y, quizá por eso, de algún modo esta novela parece querer decirnos que, pese a ello, podremos escondernos de la verdad en casi todo, pero no en el abrazo.
Cuando se mira la ciudad sin las gafas de la impostura, se ve la vida. La vida con lo que duele, la vida confusa y titubeante y a menudo fea. Aquí, en este libro, se nos muestra una ciudad hecha de cuerpos. Una ciudad hecha de dudas. Una ciudad hecha de vínculos. Una ciudad que no responde a su imagen oficial. Una ciudad que aguanta la verdad, aunque la verdad manche.

7/11/14

EL CIRC I EL RISC




















Gemma Cascón

El circ, una filosofia de vida que desperta fascinació, fa viure emocions, i ens apropa a allò increïble situant-nos davant d’un espectacle on durant anys, el realisme anava al límit, on jugar-se la vida en algunes ocasions formava part del propi show, completament a pèl, sense les mesures de seguretat adequades.Una famosa anècdota explica que Frank Brown, pallasso i acròbata anglès (1858, Brighton-1943, Buenos Aires), feia un número on diversos soldats disparaven trets alhora i ell saltava per damunt de les bales. El fet és que no assajava el número perquè deia que si ho feia potser no arribaria al dia de la funció.

El circ sempre s’ha apropat a la gent, traslladant les carpes de ciutat en ciutat i amb elles tota la troupe circense, formada per malabaristes, pallassos, acròbates, mags, contorsionistes, equilibristes, gimnastes i domadors d’animals. Artistes que en una altra època podien viure en la misèria, passar fred, gana, i tot i així continuaven allà, oferint el millor d’ells mateixos. Artistes apassionats per la seva feina, que treballen buscant la perfecció de cada número, amb una constància envejable i alhora incansable.

A Sabadell s’acaba d’instal·lar La Vela, un centre de creació, residència i exhibició de circ destinat a gestar espectacles de gran format. Fins ara estava situat a Vilanova i la Geltrú, però va haver de tancar les portes per problemes econòmics, Ara ha trobat nou emplaçament fix a l’Estruch, fàbrica de creació de les arts en viu.

http://www.lestruch.cat/
http://www.mediaestruch.cat/
http://www.estruchmusic.com/

28/3/14

JOC DE PARAULES



Salvador Palomar- Carrutxa

Ubicats en una societat que es diu de la comunicació, on les xarxes telemàtiques possibiliten el contacte immediat i l’intercanvi de fitxers, on els mitjans de comunicació audiovisuals reflecteixen i interpreten realitats llunyanes i properes, hem redescobert el valor de la paraula i de l’oralitat en la comunicació directa i presencial. La poesia popular cantada permet transmetre emocions i expressar idees, fer burla o criticar, mostrar la pròpia habilitat creativa i provocar la participació dels altres amb el somriure o la resposta. La cançó amb el text improvisat, l’anomenem glosa o amb qualsevol altre nom que rep en les seves diverses variants –corrandes, nyacres, garrotins, albaes, jotes o cançons de pandero...– és una manifestació de folklore d’arrels antigues i present en nombroses cultures que ha conservat o recuperat, segons els indrets, tota la seva vigència. Pouant en el coneixement del passat d’on sorgeixen tonades i funcionalitats, experimentant amb noves formes, és tradició viva perquè no té cap sentit sinó parla del present.

La cançó improvisada és un recurs per a la celebració festiva de format adaptable, des de la taula familiar a la cercavila de bars, del sopar de colla al concurs de festa major o la trobada de glosadors d’arreu del país. És també una eina important per treballar la llengua i la música en l’àmbit educatiu. Jugar amb les paraules, bastint versos que s’interpreten cantant, ha esdevingut una pràctica en creixement constant que es tradueix en un augment d’activitats en moltes poblacions i que es vincula a un associacionisme popular i reivindicatiu de la pròpia cultura, que autogestiona la festa a partir de l’esforç voluntari.

Connectant, allí on ha estat possible, amb l’experiència de la gent gran, coneixent glosadors o formes de cançó improvisada a partir de la recerca, a partir del treball individual i col·lectiu, amb tallers o escoles d’estiu de glosa, s’ha generat un moviment de glosadors on hi trobem des de persones que viuen la pràctica de la glosa com a ofici fins a intèrprets ocasionals que s’atreveixen, en el context de desinhibició que la festa propicia, a expressar poèticament una idea o un sentiment, a fer broma, o a quedar-se en blanc. I a les glosades es canta de sexe i de política, d’actualitat i de tòpics, sobre les persones presents i els personatges públics. Es canta, jugant amb les paraules, sobre la vida quotidiana.

(Setenes 12 hores de Cançó Improvisada a Sabadell. 12 de març de 2014. Cor de Carxofa)

2/2/14

OPTIMISME VITAL



Aura Costa, periodista especialitzada en psicologia positiva

Escriure o parlar sobre optimisme, a dia d’avui i en les actuals circumstàncies, pot semblar una temeritat, una provocació o fins i tot una obscenitat. Amb quina valentia un hom gosa sortir a plaça pública i cridar als quatre vents que cal ser més optimista? Que l’optimisme ens l’haurien d’ensenyar a l’escola, a casa, als mitjans, a les xarxes socials...? Que hauria de ser el jersei que ens posem cada matí i l’últim sobre el què reflexionem cada nit?
El risc de fer-ho és gran i deixar-ho per escrit encara més. No faltarà qui pugui titllar-me d’il·lusa, d’inconscient, de cínica, de cara dura o de caça pardals. Pot haver-hi qui s’indigni, qui deixi de llegir, qui m’enviï retalls de notícies de diari que retraten cada dia realitats dures, podrides, tristes, d’aquelles que se t’arrapen al cor primer i a la memòria després. O d’aquelles altres que et fan escopir bilis a cubells.
Estalviïnt-s’ho. Ja em conec totes les cares i cada un dels arguments dels que encara no han descobert la força de l’optimisme. Fem un tracte? Vostè, lector/a, em concedeix com a mínim el benefici del dubte durant el temps que tardi en llegir l’article i després, si ho vol, en parlem.
I si li digués que estudis científics en el marc de la psicologia positiva han demostrat que un 40% de la felicitat de les persones depèn únicament i exclusivament de l’actitud que prenguin enfront la vida, al marge de les seves circumstàncies personals, laborals, socials o de qualsevol altre mena? Que la felicitat individual depèn en gran mesura de les seves decisions, dels seus pensaments, sentiments i actes, del que conduïts per la raó o pel cor decideixin fer, dir, sentir....? Un 40% em poden dir, no és massa. En qualsevol cas és un 40% de possibilitats d’aconseguir ser més feliços, de viure amb major benestar, amb més pau, alegria, felicitat, èxits (cada u del tipus i de la manera que l’entengui). I en tot cas, qui no ho sap, o no s’ho creu, o no ho practica, està perdent aquest 40% d’oportunitats de ser, fer i estar molt millor.
En aquest camí personal que hom pot triar, el de prendre un paper actiu i responsable per provar de ser més feliç, l’optimisme, diuen els experts, hi juga un paper clau. La recerca en psicologia positiva ha trobat que els optimistes tenen més amics, els costa menys trobar parella, són més efectius a l’hora de resoldre problemes o enfrontar-se a obstacles, tenen més èxit social, aconsegueixen millors feines i un cop en elles són més valorats, es recuperen abans i aprenen més dels cops que els dona la vida i, fins i tot, hi ha evidències que gaudeixen de millor salut. Així les coses, perquè negar-se la possibilitat d’explorar l’optimisme?
Perquè l’optimisme, efectivament, es pot explorar, descobrir i cultivar. El psicòleg nord-americà Martin Seligman afirma que l’optimisme no és congènit o hereditari, sinó, en tot cas, una predisposició que, a més, atenció!, pot aprendre’s i entrenar-se. Les claus són: tenir accés a les troballes constants que estan sorgint d’algunes facultats de psicologia d’arreu del món (especialment de la Universitat de Pennsylvania), prendre la decisió ferma de voler convertir-se en una persona més optimista, començar a aplicar els exercicis i les tècniques diverses que existeixen per exercitar el múscul de l’optimisme i, a partir d’aquí, perseverar, ser constant, esforçar-se, entrenar-se a diari.... com qui vol fer una dieta, posar-se en forma al gimnàs, aconseguir una marca esportiva o aprovar un examen. El truc, ja ho saben, no és altre que focalitzar-se en la meta i treballar contínuament. I, dit així, pot semblar tasca pesada o desagraïda. Res més lluny d’això. Un cop comences a practicar l’optimisme i en veus els primers resultats, és fàcil enganxar-s’hi, perquè l’optimisme és un amant agraït que et dona força, empenta, creativitat, il·lusió...
Les circumstàncies personals, familiars, econòmiques o socials, sovint no les triem (tot i que això també seria discutible i donaria per uns quants articles més) però el que sí que podem triar SEMPRE és l’actitud amb la qual ens enfrontem a elles. Si ho fem sota el paraigües de l’optimisme, el premi és que mai hi perdem res: sempre en traiem un aprenentatge, una oportunitat, una relació nova, una mirada diferent i d’aquí se’n poden derivar noves formes de pensar, que ens reportaran sentiments diferents, que ens empenyeran a actuar de forma diversa i ecco lí que ja haurem fet una mutació interessant de la nostra realitat.    

Un article com aquest és infinitament insuficient per ni tan sols començar a exposar com pot ser de diferent la vida d’un optimista intel·ligent i el gran poder transformador que pot tenir en tots aquells que l’envolten. Així que el més pràctic, segurament, serà que els deixi uns quants noms de referència per aquells als que s’hagi despertat ni que sigui una mica de curiositat. Aquí van: Martin Seligman, Mihaly Csikszentmihalyi, Barbara Fredrickson, Daniel Goleman, Carol Craig, Bridget Grenville-Cleave...o, més a prop, Marisa Salanova, presidenta de la Sociedad Española de de Psicologia Positiva. I si encara tenen més temps, més curiositat i més ganes, consultin  el "Journal of Positive Psychology" o el "Journal of Happiness Studies" o entrin a webs com www.positivepsychology.org o a  www.actionforhappiness.org. Si ho fan, ja hauran donat un primer pas per convertir-se en persones més positives i cada persona que es deixa seduir ni que sigui una mica per aquesta manera d’entendre la vida és un més que suma a l’hora d’aconseguir un món on valgui més la pena viure-hi. Això sí, un món fet des de l’acció de l’optimista intel·ligent, no des de la contemplació de l’optimista il·lús o des de la paràlisi de l’autoanomenat realista. Per cert, l’optimista intel·ligent, segons Seligman, és aquell que ni nega ni ignora les crisis o les circumstàncies adverses, sinó que les observa, hi reflexiona, pren la seva responsabilitat sobre elles i busca i empren accions orientades al canvi amb la confiança que seran efectives. Els agrada la idea?

12/1/14

EL PANORAMA CULTURAL A SABADELL. UNA APROXIMACIÓ






















Gemma Cascón (article escrit el 2012 i ara recuperat)

Dóna la sensació de que Sabadell és una ciutat que no s’acaba de trobar a ella mateixa. Una ciutat que no es coneix prou ni tampoc es reconeix. Fer-ne una descripció potser ens costaria més que no pas fer la de qualsevol altra ciutat que haguéssim visitat recentment com a turistes. Sabadell té unes proporcions que la  situen com una ciutat gran si la comparem amb Sant Quirze però més aviat petita si ho fem amb Barcelona. Una ciutat mitjana que no acaba de sentir-se orgullosa d’ella mateixa perquè té la capital com a referència i això sempre empetiteix. Més aviat hem tendit a tenir-la com a model a imitar o envejar i a lamentar-nos de tot el que no teníem, infravalorant el que aquí es feia i despreocupant-nos alhora de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Tot i tenir pretensions i ser ambiciosa, camina una mica a les palpentes. Potser perquè així com existeix un Observatori de l’economia local no disposem de cap Observatori de la Cultura i el Mapa Cultural elaborat l’any 1994 demana una actualització.

Estem parlant d’una ciutat de serveis, amb una piràmide social força equilibrada, caracteritzada per un passat industrial que ha marcat la seva fisonomia (ciutat-fàbrica) i que alhora ha deixat una herència patrimonial sobre la qual s’ha articulat poc el discurs que havia de vincular creació amb producció i cultura amb treball. Els anys d’eufòria generalitzada han donat pas a una etapa de retrocés, marcada bàsicament per la crisi econòmica. Com molts d’altres municipis, hem caigut en l’error de sent petits voler ser grans. Tenir grans auditoris, teatres, museus, acollir grans produccions…. Un clar exemple a Sabadell és el projecte Ciutat de la Cultura, que havia d’incloure un gran equipament musical, una escola de música, dues noves sales teatrals, un complex museístic al Vapor Turull, etc., i que ha quedat paralitzat sense haver iniciat les obres. S’ha vist que aquest model de grandeses no és econòmicament viable i ara cal trobar noves fórmules/estratègies creatives que permetin fer producció cultural adaptada a les particularitats i a les economies de cada ciutat.

Sabadell és una ciutat que ha crescut en la diversitat i multiculturalitat gràcies als nouvinguts, de l’Estat Espanyol en un principi i d’altres països més endavant, que han viscut sense massa visibilitat i han hagut de crear els seus propis centres de relació. No és casualitat que l’associacionisme sigui un tret idiosincràtic de Sabadell, que destaca pel la quantitat d’associacions que existeixen, però alhora el número d’associats és molt baix. Una ciutat que tenia la possibilitat d’establir forts vincles entre tots els barris, centre inclòs, perquè sentíssim que formaven part d’un tot, i en canvi trobarem poca gent que sigui capaç d’anomenar un per un tots els barris que conformen la ciutat perquè a la majoria d’ells segurament no hi ha estat mai. La relació centre-perifèria constitueix un dels aspectes més importants en parlar d’una ciutat equilibrada, i a Sabadell, aquesta relació, és mínima. Alguns barris, com Can n’Oriach, tenen prou entitat com per sentir-se ciutat dins la ciutat, amb una microcultura que omple algunes necessitats i fins i tot un espai com el Pub Griffin que ofereix una programació estable de jazz prou envejable i La Sala Miguel Hernández amb una bona programació infantil. Des dels barris es generen moltes propostes que no arriben a la resta de la població. La major part d’oferta cultural oficial de la ciutat té lloc al centre. Així, ens trobem amb una ciutat que si bé apropa la cultura als barris en canvi no apropa els barris a la cultura.
  
La política cultural de les administracions locals ha fet, en els darrers temps, una inversió en equipaments de barri alhora que es potenciava la festa i la recuperació del carrer i també s’ha passat per l’espectacularització, ja sigui pel que fa a equipaments com a esdeveniments. En els últims anys, s’ha potenciat la creació de biblioteques com a equipament cultural bàsic on no només es transforma la informació en coneixement sinó que també es vol que siguin centres culturals polivalents (formació, difusió artística, arxiu…) substituint el paper que tenien els centres cívics, creats com a equipaments de proximitat, on ara es potencia el seu rol participatiu i de suport al teixit associatiu. 

Sabadell disposa d’una infrastructura cultural bàsica, i també d’alguns nuclis artístics d’interès prou consolidats com és el cas de l’Orquestra Simfònica del Vallès, els Amics de l’Òpera de Sabadell o l’Estruch. Pel que fa a programació es potencia molt especialment la cultura familiar i la popular i també una cultura basada en l’oci i l’espectacle. Tenim una oferta diversa, encara que poc equilibrada i alhora limitada de música clàssica i moderna, òpera, teatre, circ, dansa, arts performàtiques, cinema... La proximitat amb Barcelona provoca un fàcil desplaçament del públic cultural sabadellenc cap a la capital per la qualitat i quantitat de l’oferta, fet que provoca de forma automàtica una disminució del públic local. Alhora, el que no marxa, és fidel a pocs espais, normalment als del seu barri d’influència i es desplaça poc per altres zones o barris. Es pot dir que cada espai té el seu públic i això provoca sovint el desconeixement i desinterès del que es fa a la resta.  També caldria saber com fer-ho per implicar nous públics. El museus no són ni reclam turístic ni d’especial interès per a la població. El seu públic majoritari són les escoles. Pel que fa al cinema hi ha una sola entitat, el Cineclub Sabadell, que es dedica de forma estable a la difusió i estudi del setè art, sense un espai propi identificat, fet que el converteix en poc visible. També apareixen buits, com les arts visuals, que es troben poc representades. És important saber que al creador local l’hi costa de trobar formes de visibilitat a la pròpia ciutat.  El suport a la investigació, creació, producció i difusió artístiques és escàs. Tampoc es troben massa opcions de formació contínua, ni espais d’intercanvi i relació, taules de debat, tallers, cursos, etc.

Una bona part de la producció cultural local la fan les entitats, associacions, col·lectius, individus… que prenen la iniciativa i dediquen temps i energia a projectes diversos. Una cultura local que és bàsicament amateur i això significa que disposen de pocs recursos i una limitació clara de capacitat de gestió i de temps, ja que funcionen gràcies a persones que treballen de forma voluntària portant a terme una tasca no professional, sovint sense tenir una formació específica per al lloc que ocupen. El programa cultural que ofereixen és prou ampli tot i que els nivells de qualitat no sempre són fàcils d’assolir.

La iniciativa privada té dificultats per oferir propostes culturals que alhora siguin rendibles econòmicament. En alguns casos s’ha vist que constituint-se com a entitat es podia optar a ajuts públics (cada vegada menys). D’altra banda, les formes de patrocini s’han vist reduïdes per culpa de la crisi econòmica.

Hi ha una part de la cultura que es manté poc visible  perquè de vegades no se sap trobar la manera de fer promoció o difusió, d’altres perquè s’ha topat amb impediments legals, però també perquè no s’ha pensat que es podien crear sinèrgies entre els agents culturals de la ciutat i propiciar accions col·lectives. Actualment hi ha molts nodes d’acció dispersos que no interactuen ni es coneixen i rares vegades sumen esforços. Seria bo generar un espai on compartir, debatre, posar en comú, qüestionar, aportar idees. Les xarxes socials, l’espai web, els blocs, han permès millorar la comunicació i difusió d’aquesta cultura no visible però tot i així no se sap treure prou suc de les possibilitats comunicatives que es tenen a l’abast i encara menys aprofitar el potencial dels mitjans de comunicació locals. Des de Week&Sabadell, vam ser els primers ens oferir un canal de difusió cultural (digital) per facilitar-ho.

En resum, podria dir que el panorama cultural de Sabadell  apareix com quelcom fragmentat, irregular, desequilibrat, on hi manca diàleg i espais de relació entre les parts, sense una base sòlida que marqui unes línies d’actuació clares i coherents i sense un esperit col·lectiu que faci créixer el tot a partir de les parts. Si l’administració local és l’encarregada de definir una política cultural que s’ha de portar a terme en col·laboració amb les institucions, els agents i el teixit cultural i associatiu local, cal que es faci bé. Però, òbviament, no tot ha de passar per l'institució pública, al contrari, però sí és necessari que es posin facilitats i es doni suport.

En un entorn econòmic tant àrid com el que ens envolta queda per veure quines noves possibilitats se’ns obren. I si penséssim també en altres formes de cultura? En aquelles que impliquin generar coneixement, reflexió, pensament, les que qüestionin el propi sistema i fins i tot siguin capaces de provocar canvis en altres àmbits?

Afortunadament sembla que la necessitat ens fa moure i es comencen a detectar canvis positius i noves iniciatives. Gent que ha vist que l’única manera de fer créixer l’engranatge cultural és passant a l’acció.