23/12/12

LLETRAFERITS DE CINE




















Raquel Sánchez

La temuda fulla en blanc no suposa cap trauma pel jove protagonista de Dans la Maison. Claude García (un portentós Ernst Umhauer) omple pàgina rere pàgina amb les seves visites diàries a la llar burgesa d’un company d’institut. Descripcions punyents i iròniques configuren cada setmana un nou capítol que devoren afamats Germain, el seu professor (un magnífic Fabrice Luchin) i la seva dona (una esplèndida Kristin Scott Thomas). Bocins de paper que s’amunteguen per a que el director François Ozon els doni vida. Diverses, de fet. Les redaccions que llegeix el professor de literatura. La novel·la que visualitzem a mesura que aquest suggereix canvis o millores al seu pupil. L’obra teatral que va escriure Juan Mayorga i la pel·lícula que el cineasta francès reescriu (bastant fidel) a partir d’aquella.

Quantes ficcions poden cabre dins d’una mateixa ficció? Les que es vulguin. On han anat a parar els límits entre la vida que succeeix i les realitats que s’imaginen, l’escriptor primer i després cadascú dels seus lectors? S’han difuminat. Que l’afer va sobre l’art de l’escriptura és més que evident. També ho és en una altra estrena recent, El ladrón de palabras (The Words). Darrera una complexitat habitualment aliena a Hollywood (on els costa sortir del típic “llibre dins d’un altre llibre”) s’amaga quelcom més del que sembla (encara que s’hagi de gratar per trobar-ho). Una crítica ferotge a l’engany i la mentida, el gran tema nord-americà, a través del fals món de les editorials (premis que s’intueixen pactats, adoració pels best-sellers i una al·lèrgia generalitzada vers tot allò que faci flaire a risc o personal). Nodreix tota la trama l’ego de la figura de l’escriptor i la seva dèria per ser reconegut per crítica i públic. Comparant
Dans la Maison i The words ens adonem que estem davant dos esforços molt diferents pel filmar en primer pla l’acte d’escriure: un més narratiu (i hollywoodiense) i l’altre més abstracte i reflexiu (i francès).

El turment de l’escriptor i la seva –a vegades- enutjosa relació amb les paraules és una atractiva matèria prima per llibres, pel·lícules i cançons. Perquè aquesta fina, esmunyedissa i anhelada frontera que separa l’èxit del fracàs és compartida per qualsevol creador. Inevitable recordar el catàleg de Bartleby’s d’Enrique Vila-Matas, aquells fugitius de la paraula. Inevitable tornar als dilemes de Hemingway, tan ben retratats en el seu conte esdevingut film, Las nieves del Kilimanjaro. Inevitable pensar en aquells homes de lletres que van trobar a Hollywood i els seus guions un alimentici modus vivendi. William Faulkner, Francis Scott Fitzgerald i tants d’altres que van ajudar a cultivar el mite de l’escriptor frustrat, segona part de l’idealista estudiant de literatura que com a molt arribarà a periodista (i ara ja, ni això). Incerteses que es perllonguen en el temps i també enfilen Dans la Maison. Qui és més protagonista, el professor insatisfet amb les noves generacions que es transforma en fantasma a mesura que, per fi!, torna a ser escriptor accidental? O el seu Pigmalió que es rebel·la per abduir la seva plàcida existència? Fabrice Luchin interpreta una ruptura i per això es torna irreconeixible. Es modifiquen poc a poc els seus costums i així arriba, amb tota la seva esplendor, la crisi interior. A través d’una alienació que toquem i palpem, i que no és tan sols intuïda superficialment, com passa amb El ladrón de palabras. La successió de fets, el suspens i la trama s’imposen en el film nord-americà, mentre que a Ozon el que importa és aquell viatge fins la bogeria que tots realitzem al costat del benintencionat educador.

Al film de Brian Klugman i Lee Sternthal s’entrecreuen tres tipus d’escriptor, però no s’aprofundeix en cap d’ells. Tenim un Jeremy Irons convertit en vell escriptor frustrat. Un antany jove somniador que va escriure la seva gran obra mestra després de patir una tragèdia personal. Les paraules li van servir de consol, hem de deduir, perquè gairebé no sabem res més de qui emulant a Hemingway a Paris va perdre un maletí que contenia la seva novel·la. A diferència d’aquell, però, ja mai més viurà de la seva escriptura. Ens hagués agradat conèixer millor aquest jardiner, com sí ens permet Kaurismäki amb un altre escriptor fracassat, Marcel Marx, primer a La vida de bohemia i després a Le Havre. Però es prefereix cedir protagonisme al jove (i pla) Bradley Cooper i al seu plagi. Una mentida que el transforma en un desconegut. Tot allò explicat per un narrador omniscient (Dennis Quaid) que escriu per alliberar-se de la culpa. És aquesta la gran qüestió? Tampoc, perquè només s’esmenta i de puntetes. Res a veure, doncs, amb el to sincer i cru de l’escriptora francesa que fa poc admetia que escriure no li va servir per reconciliar-se amb el suïcidi de la seva mare (parlem de Délphine de Vigan i la seva estranya i realment immillorable Res no s’oposa a la nit).

Però tornant a les complexes abraçades entre cine i literatura, és cert que des que David W.Griffith va regalar al món El nacimiento de una nación i la seva proposta novel·lesca de llenguatge cinematogràfic, l’idil·li mai ha deixat de ser font inesgotable de misteris i d’intrigues. Perquè encara que la major part del cienema segueixi entossudit a mantenir unes estructures i unes normes pròpies del segle de Dickens i Flaubert, el cert és que les avantguardes van existir i fa molt que van envair també les pantalles. Si la casa d’Ozon neix d’una proposta teatral i innovadora del madrileny Juan Mayorga, el Bonsái del xilè Cristian Jiménez, estrenada aquest últim estiu, ho feia a partir d’una novel·la d’Alejandro Zambra. Un altre exemple de com la narració i les seves vicissituds poden convertir-se en els veritables protagonistes d’un film. Com es construeix la història i perquè ho fa d’una manera i no d’una altra? Què desencadena l’idea i el seu desenvolupament posterior? Són les preguntes que transpiren els fotogrames d’ambdues propostes, al posar en escena els mecanismes de la narració. El que es coneix com a metallenguatge, que serveix per psiconalitzar-se i explicar-se des dels propis codis, des de la pròpia introspecció. Perquè l’argument universal del torturat escriptor/creador s’ha solidificat i sofisticat amb el pas del temps. Amb propostes com Bonsái o Dans la Maison, que desconstrueixen el procés de creació i l’esbudellen davant dels nostres ulls per poder analitzar cadascuna de les seves vísceres. L’espectador, confús voyeur, ja no sap què forma part de la ficció o la realitat, ni quina és la veritable versió. Potser no existeixi ni sigui temps de cap certesa...

Mentre Dans la Maison ens introdueix dins d’una caseta de nines creada segons els desitjos d’un escriptor de dos caps (qui és el mestre i qui és el deixeble?) El ladrón de palabras aixeca un edifici de molts pisos. Infinits i connectats per unes escales que podrien no acabar ni començar mai. En aquesta pel·lícula ben articulada la trama està perfectament construïda i sostinguda, amb els clímax allà on toquen i sempre per aconseguir la plena atenció de l’espectador. Però es queda aquí. No meravella ni toca res íntim. Encara que és correcte seguir abordant, una i altra vegada, temes universals, el que marca la diferència és la manera de fer-ho: innovant o repetint. Mayorga ho va aconseguir amb la seva peça teatral i Ozon es manté a l’alçada, sorprenent malgrat explicar una altra història de les de sempre, la del professor i l’alumne. El ladrón de palabras, en canvi, no aconsegueix que ens sembli diferent la sovintejada història de l'escriptor fracassat/triomfador. Encara que ens interessi, no la recordarem amb la mateixa passió que la caseta d'Ozon.