JORDI BOSCH I BEA SEGURA DESBROSSEN EL PASSAT

Raquel Sánchez

Al vespre, quan es fa fosc, costa obrir la porta i sortir a treure les escombraries. Perquè fa fred, estem cansats, la càrrega és feixuga... Pot ser que ho anem post posant, fins que la brutícia s’hi amuntega. Fins que la vergonya i la culpa t’acompanyen ja fa massa temps, fins que l’acumulació resulta asfixiant i insuportable. El dramaturg David Harrower concep amb Blackbird un procés purgatiu que mai arribem a saber si funciona: vomitar-ho tot a través de la paraula. Mentre el text de l’autor escocès deixa que cada espectador trii la seva pròpia versió, Lluís Pasqual, al dirigir-la a casa nostra, també subratlla fins quin punt la realitat està filtrada per la nostra mirada, la nostra o la dels altres. A la sortida alguns hauran estat davant d’una complexa història d’amor entre dos éssers marginats i castigats. Altres, tal com la societat ha dictaminat, només hi veuran un delicte fruit d’una sòrdida pulsió sexual.

Un insípid llop solitari es va embolicar amb la solitària filla de 12 anys d’un amic, i per molt que la parella, quinze anys més tard, intenta embrutar l’affaire amb paraules violentes i punyals verbals, no aconsegueixen que deixem d’entreveure-hi quelcom genuí, honest. Intuïm, més enllà de la transgressió social, l’etern dilema que també és el nostre: el pèndul que viatja entre el deure i el desig, entre el que sabem què hem de fer i el que realment volem fer. Com li passa a la merla, en anglès blackbird, la representació ens empeny a volar fugint per sobre de les normatives. Ens quedem levitant en l’espai bromós del dubte raonable, dels marges pels quals un jutge s’hauria de poder moure per avaluar cada fitxa oberta. Gràcies al magnífic estira i arronsa entre els personatges ens aturem a pensar que potser no ens serveixen les veritats absolutes. Que cada cas és particular i es mereix una consideració pròpia.

La merla té un cantar màgic que hipnotitza fins la depravació. Sobresurt, com ho fa Bea Segura, que amb una de les seves intervencions, tot un monòleg, ens confon, ens trasbalsa i ens arrossega fins un espai soterrani buit però ple de dubtes. Es vessen interrogants que van sortint a la superfície. Anades i tornades després d’un descens metàl·lic a través d’unes simbòliques escales. De sabor acre, és l’univers del passat habitat pels seus errors. A vegades es poden mantenir a ratlla. No a Blackbird, no amb aquesta obra que, segons Joan Anton Benach (al seu article “La víctima i l’abusador”) és tot un  model d’elecció programàtica i  un dels millors textos que veurem representants aquesta temporada a Barcelona.

Perquè d’això es tracta, de fer un teatre incòmode que faci tremolar els compartiments segellats i inamovibles del nostre pensament quotidià. Res millor pels temps que ens ha tocat viure. Res millor per despertar-nos de l’anestèsia que ens manté silenciosos i pansits. Cal rememorar el passat per fer neteja. “T’ha servit venir aquí?” Exigeix saber en Ray. I l’Una li respon afirmativament. Ens servirà a nosaltres mirar enrere i reviure les actuacions del passat per poder avançar?

Al Lliure de Gràcia s’assisteix, fins el 10 de febrer, a un torneig esquizofrènic entre ànimes turmentades. Una parella de fantasmes que ressuscita quan es retroba i reviu centenars de sentiments glaçats. Un Jordi Bosch impossible ja de descriure, s’han esgotat els adjectius. I una Bea Segura que torna als escenaris després de quinze anys i es mostra desballestadament convincent. Una dansa turbulenta que recorre un magatzem inhòspit, epítom de la buidor que pot omplir fins a vessar un ésser humà. Les distàncies s’escurcen sobtadament i aleshores quelcom d’inesperat s’apodera de l’aire i electrocuta les nostres pells.

Durant gairebé dues hores formem part d’una anàlisi forense en la qual la malaltia és el record que embruta l’ànima. Sense interferències lumíniques ni sonores, contemplem amb els llums encesos aquesta mena de Lolita que va néixer a partir d’un fet verídic: un ex-marine nord-americà jutjat i condemnat per seduir una noia anglesa de 12 anys a través d’Internet. El Lliure d’essències de Lluís Pasqual s’erigeix com a exemple mastodòntic de com amb pocs recursos no només s’aguanta una obra, sinó que també s’enlaira.

C.D.V: CatàlEg de vEritats –pEnsades pErò poc ditEs-

Crítica de la quarta novel·la de Kiko Amat (autodescrit com a escriptor accidental, periodista cultural sense carrera i fan apassionat del pop), Eres el mejor, Cienfuegos, editada per Anagrama (Barcelona, 2012)

Raquel Sánchez

Cienfuegos és com tu, com jo i com el veí: un ésser humà cabrejat, amb principis però que calla i se'ls empassa. Tantes vegades, que aquest periodista-escriptor frustrat s'embafa, i veu com li neix un alien dins seu a qui anomena “El Podrido”: una putrefacció interna que cap disfressa no dissimula. Ens sona? Regalar el quart llibre de l'underground Kiko Amat, Eres el mejor, Cienfuegos pot ser com deixar un paquet bomba directe a la bústia. Ei, tu! Sí, tu! El que calla i diu que sí a tot... Espavila! Mira on ens ha portat això, mira on et pot portar també a tu.

Directe a al·lucinacions i viatges insomnes, com els d'un homenet més aviat normal que esdevé un involuntari David contra Goliat. Atenció! Que la confusió dels 40 pot insuflar vida i fer-nos germans grans i inesperats del moviment del 15-M! Cienfuegos, l’antiheroi de capa blanca brillant i horripilant, només sap ballar rar, escriure profund -de tant en tant-, i estimar. Sense gaire perícia, però, els seus dies segueixen un ritme atonal propi. Nascuda de les entranyes d'un atípic crític musical, aquesta novel·la cantusseja una banda sonora ben original. De Tim Hardin a Sniff'n The Tears, moltes bandes ens acompanyen mentre viatgem en el temps fins el 2011... sí, l'any de les revoltes. Però mentre tota revolució havia tingut sempre una cançó, on està la marsellesa del 15-M? Eres el mejor, Cienfuegos omple, a la seva manera, la falta d'un himne gloriós que tothom canti i faci seu. Llegint l'aparent desordre psíquic d'Amat, les paraules, tantes vegades ressonants i astronòmicament buides, recuperen el seu esplèndid valor. Es transformen en una melodia que emociona fins l'esclat, que et fa venir unes ganes boges de sortir al carrer i picar la cassola. Mancats com estem –encara- de notes que impulsin a l'acció grupal, sempre ens queda aquesta oda destructiva de tòpics i discursos oficials.

“En este libro no aparecen ni madres ni padres”, i és veritat. Oblidem-nos de Freud i busquem el perquè de tot plegat en les coses més senzilles. En les 24 hores non-stop de personatges que no segueixen cap patró. Al·lèrgics als arquetips i en absolut beneitament optimistes, els companys de viatge de Cienfuegos tenen vida pròpia i s’escapen dels anuncis “classe-mitja del Corte Inglés”. Reals, no s'ajusten a cap vestit ni etiqueta, encara que els bategi amb noms ben simbòlics: Adolfo el Benigno, Defensa Interior,  i un Remember que ens recorda que hem oblidat les normes més elementals, les “línies roges” que no havíem i hem creuat. “Som exactament allò en què treballem”, no s'autoenganya Cienfuegos. El submón del periodista cultural veu aquí la llum i es crema: el seu fals glamour, el seu fals intel·lectualisme, la seva falsa ploma no són pantalles protectores prou potents. “Éste es un libro de huérfanos, de gente sin parientes, sin maletas generacionales ni bagaje familiar aparente”. A Kiko Amat no li fa falta cridar gaire alt per auto excloure’s dels lletraferits poperos i nocilleros.

L'han fet pertànyer a una generació que berenava i creixia amb cacau i avellanes, però Kiko Amat té poc a veure amb la resta de la troupe. La seva opció és parlar de l'aquí i de l'ara, del seu aquí i del seu ara. Que són els nostres, també. Una Barcelona bombolla que no ens és aliena perquè l'hem viscut també. Una manera de parlar que no és afectada, és la nostra. Ficció, sí, però molta veritat també. “A nuestro alrededor, polícia. Mucha polícia. Nunca había visto tanta policía, ahora caigo; sólo en películas de Bruce Willis y noticiarios televisivos” I segueix: “Todos llevan la cara cubierta, y cachiporras, y no condecora sus pechos insignia identificativa alguna”. Pot un historiador del futur demanar millor documentació dels fets? “En el cielo, el rugido entrecortado de un helicóptero. Levanto los ojos y lo observo cruzar el espacio con deliberada lentitud. Esas libélulas mecánicas me ponen nervioso, coño”. Qualsevol que hagi estat testimoni d'aquella estranya germanor anomenada 15-M, és Cienfuegos, sent com Cienfuegos i pensa com Cienfuegos.

Però no és tan fàcil aconseguir fer click en persones tan diferents i alhora tan iguals. El periodista de Sant Boi ho fa, innovant i criticant, tot alhora. Un 2x1 postmodern ple de referències, però que compleix amb el deute d'escriure sobre partícules microscòpiques que floten en l'aire i que potser ningú més explicarà. Allò que se'n diuen les altres historie(s), les que van en minúscules i no surten als llibres. Què se’n dirà del 15-M d'aquí a vint anys? Se'n parlarà? Autobiografia i ficció van sortir un dia de birres amb Kiko Amat, i ja no es van separar mai.

Amat sempre és Amat, quan escriu al Cultura/s sobre música i quan demana segones oportunitats. Ploramiques però ple de mala llet, és un super heroi dels adjectius, ningú els empra tant i tan bé com ell. L'home del “como si” etern (“empiezan a colgar las luces de Navidad. El acto es tan incongruente con lo que nos está sucediendo, como si acabara de inaugurarse una celebración de la desgracia familiar”) xucla de la vida real sense plagiar, i pàgina rere pàgina ens fa partícips dels seus patetisme i humor impàvid. Amb similar irreverència, les il·lustracions que l'acompanyen, de Sergi Puyol, no són floritures afegides per distreure, sinó que ens fan entendre uns estats d'ànim que van més enllà de la paraula escrita. A ballar! Que la vida és sEriosa, però no tant! Amb “E” (d’Esperança). 

http://vimeo.com/lluishuedo/cienfuegos

LLETRAFERITS DE CINE

Raquel Sánchez

La temuda fulla en blanc no suposa cap trauma pel jove protagonista de Dans la Maison. Claude García (un portentós Ernst Umhauer) omple pàgina rere pàgina amb les seves visites diàries a la llar burgesa d’un company d’institut. Descripcions punyents i iròniques configuren cada setmana un nou capítol que devoren afamats Germain, el seu professor (un magnífic Fabrice Luchin) i la seva dona (una esplèndida Kristin Scott Thomas). Bocins de paper que s’amunteguen per a que el director François Ozon els doni vida. Diverses, de fet. Les redaccions que llegeix el professor de literatura. La novel·la que visualitzem a mesura que aquest suggereix canvis o millores al seu pupil. L’obra teatral que va escriure Juan Mayorga i la pel·lícula que el cineasta francès reescriu (bastant fidel) a partir d’aquella.

Quantes ficcions poden cabre dins d’una mateixa ficció? Les que es vulguin. On han anat a parar els límits entre la vida que succeeix i les realitats que s’imaginen, l’escriptor primer i després cadascú dels seus lectors? S’han difuminat. Que l’afer va sobre l’art de l’escriptura és més que evident. També ho és en una altra estrena recent, El ladrón de palabras (The Words). Darrera una complexitat habitualment aliena a Hollywood (on els costa sortir del típic “llibre dins d’un altre llibre”) s’amaga quelcom més del que sembla (encara que s’hagi de gratar per trobar-ho). Una crítica ferotge a l’engany i la mentida, el gran tema nord-americà, a través del fals món de les editorials (premis que s’intueixen pactats, adoració pels best-sellers i una al·lèrgia generalitzada vers tot allò que faci flaire a risc o personal). Nodreix tota la trama l’ego de la figura de l’escriptor i la seva dèria per ser reconegut per crítica i públic. Comparant

Dans la Maison i The words ens adonem que estem davant dos esforços molt diferents pel filmar en primer pla l’acte d’escriure: un més narratiu (i hollywoodiense) i l’altre més abstracte i reflexiu (i francès).

El turment de l’escriptor i la seva –a vegades- enutjosa relació amb les paraules és una atractiva matèria prima per llibres, pel·lícules i cançons. Perquè aquesta fina, esmunyedissa i anhelada frontera que separa l’èxit del fracàs és compartida per qualsevol creador. Inevitable recordar el catàleg de Bartleby’s d’Enrique Vila-Matas, aquells fugitius de la paraula. Inevitable tornar als dilemes de Hemingway, tan ben retratats en el seu conte esdevingut film, Las nieves del Kilimanjaro. Inevitable pensar en aquells homes de lletres que van trobar a Hollywood i els seus guions un alimentici modus vivendi. William Faulkner, Francis Scott Fitzgerald i tants d’altres que van ajudar a cultivar el mite de l’escriptor frustrat, segona part de l’idealista estudiant de literatura que com a molt arribarà a periodista (i ara ja, ni això). Incerteses que es perllonguen en el temps i també enfilen Dans la Maison. Qui és més protagonista, el professor insatisfet amb les noves generacions que es transforma en fantasma a mesura que, per fi!, torna a ser escriptor accidental? O el seu Pigmalió que es rebel·la per abduir la seva plàcida existència? Fabrice Luchin interpreta una ruptura i per això es torna irreconeixible. Es modifiquen poc a poc els seus costums i així arriba, amb tota la seva esplendor, la crisi interior. A través d’una alienació que toquem i palpem, i que no és tan sols intuïda superficialment, com passa amb El ladrón de palabras. La successió de fets, el suspens i la trama s’imposen en el film nord-americà, mentre que a Ozon el que importa és aquell viatge fins la bogeria que tots realitzem al costat del benintencionat educador.

Al film de Brian Klugman i Lee Sternthal s’entrecreuen tres tipus d’escriptor, però no s’aprofundeix en cap d’ells. Tenim un Jeremy Irons convertit en vell escriptor frustrat. Un antany jove somniador que va escriure la seva gran obra mestra després de patir una tragèdia personal. Les paraules li van servir de consol, hem de deduir, perquè gairebé no sabem res més de qui emulant a Hemingway a Paris va perdre un maletí que contenia la seva novel·la. A diferència d’aquell, però, ja mai més viurà de la seva escriptura. Ens hagués agradat conèixer millor aquest jardiner, com sí ens permet Kaurismäki amb un altre escriptor fracassat, Marcel Marx, primer a La vida de bohemia i després a Le Havre. Però es prefereix cedir protagonisme al jove (i pla) Bradley Cooper i al seu plagi. Una mentida que el transforma en un desconegut. Tot allò explicat per un narrador omniscient (Dennis Quaid) que escriu per alliberar-se de la culpa. És aquesta la gran qüestió? Tampoc, perquè només s’esmenta i de puntetes. Res a veure, doncs, amb el to sincer i cru de l’escriptora francesa que fa poc admetia que escriure no li va servir per reconciliar-se amb el suïcidi de la seva mare (parlem de Délphine de Vigan i la seva estranya i realment immillorable Res no s’oposa a la nit).

Però tornant a les complexes abraçades entre cine i literatura, és cert que des que David W.Griffith va regalar al món El nacimiento de una nación i la seva proposta novel·lesca de llenguatge cinematogràfic, l’idil·li mai ha deixat de ser font inesgotable de misteris i d’intrigues. Perquè encara que la major part del cienema segueixi entossudit a mantenir unes estructures i unes normes pròpies del segle de Dickens i Flaubert, el cert és que les avantguardes van existir i fa molt que van envair també les pantalles. Si la casa d’Ozon neix d’una proposta teatral i innovadora del madrileny Juan Mayorga, el Bonsái del xilè Cristian Jiménez, estrenada aquest últim estiu, ho feia a partir d’una novel·la d’Alejandro Zambra. Un altre exemple de com la narració i les seves vicissituds poden convertir-se en els veritables protagonistes d’un film. Com es construeix la història i perquè ho fa d’una manera i no d’una altra? Què desencadena l’idea i el seu desenvolupament posterior? Són les preguntes que transpiren els fotogrames d’ambdues propostes, al posar en escena els mecanismes de la narració. El que es coneix com a metallenguatge, que serveix per psiconalitzar-se i explicar-se des dels propis codis, des de la pròpia introspecció. Perquè l’argument universal del torturat escriptor/creador s’ha solidificat i sofisticat amb el pas del temps. Amb propostes com Bonsái o Dans la Maison, que desconstrueixen el procés de creació i l’esbudellen davant dels nostres ulls per poder analitzar cadascuna de les seves vísceres. L’espectador, confús voyeur, ja no sap què forma part de la ficció o la realitat, ni quina és la veritable versió. Potser no existeixi ni sigui temps de cap certesa...

Mentre Dans la Maison ens introdueix dins d’una caseta de nines creada segons els desitjos d’un escriptor de dos caps (qui és el mestre i qui és el deixeble?) El ladrón de palabras aixeca un edifici de molts pisos. Infinits i connectats per unes escales que podrien no acabar ni començar mai. En aquesta pel·lícula ben articulada la trama està perfectament construïda i sostinguda, amb els clímax allà on toquen i sempre per aconseguir la plena atenció de l’espectador. Però es queda aquí. No meravella ni toca res íntim. Encara que és correcte seguir abordant, una i altra vegada, temes universals, el que marca la diferència és la manera de fer-ho: innovant o repetint. Mayorga ho va aconseguir amb la seva peça teatral i Ozon es manté a l’alçada, sorprenent malgrat explicar una altra història de les de sempre, la del professor i l’alumne. El ladrón de palabras, en canvi, no aconsegueix que ens sembli diferent la sovintejada història de l'escriptor fracassat/triomfador. Encara que ens interessi, no la recordarem amb la mateixa passió que la caseta d'Ozon.

UN MÉS UN NO SEMPRE SUMEN DOS

Raquel Sánchez

Oriol Broggi i el Teatre Romea han creat un artefacte únic. Tan únic, que se'l comença a considerar l'espectacle de la temporada. Hereva natural de la trilogia que triomfava a Avinyó al 2009 i d'una pel·lícula dirigida per Denis Villeneuve al 2010, la seva és una proposta que esdevé brillantment original, gràcies al mil·limètric encaix entre el director d'Incendis i Julio Manrique, el nou director de la històrica institució. Sense haver arribat encara als 40, i amb una trajectòria impecable, Oriol Broggi es proposa fer visible allò invisible. Alumne de Sergi Belbel, les influències del cinema de Bergman i Kurosawa són evidents. No cal buscar-les, ens troben elles a nosaltres.

La Perla 29 es va crear al 2002 per poder adaptar obres complexes com aquesta, de l'autor libi Wajdi Mouawad, educat a França i Canadà després de fugir de l’horror de la guerra. L'escenògraf Sebastià Brosa il·lustra molt encertadament aquesta polisèmia cultural a través de la convivència, en un univers carbonitzat, dels múltiples espais que aniran conformant el llarg i desèrtic viatge de retorn de la Nawal. Reconciliació que va més enllà del trajecte físic, transformant-se en un recorregut d'autoconeixement, de perforació pròpia necessària per arribar al més íntim d'un mateix. Perquè només tornar al punt on tot comença permet recuperar el sentit perdut, ritual i cerimonial. No és casualitat que la mare dels bessons demani ser enterrada nua i sense nom, ni que aquesta obra reivindiqui, a la seva manera, la recuperació d'un teatre quasi transcendent, com a art que suscita una connexió profunda amb la naturalesa humana i el sentit de la nostra existència.

Incendis ens confronta amb els horrors de la guerra i la violència de tal manera que no en podem fugir. Estem tan macabrament acostumats a les desgràcies alienes i televisades que hem naturalitzat els conflictes més sagnants. Després de veure Incendis ens resultarà una mica més difícil seguir amb les nostres vides com si res no ens les hagués trastocat. Perquè haurem retrobat en el nostre interior aquell punt de compassió que només pot sorgir quan fem propi el patiment de l'altre. Fins quin punt el descobriment de la tràgica veritat que guareix el silenci de la Nawal no ens emmalalteix a nosaltres, encomanant-nos la necessitat de callar? Clara Segura ha posat de manifest en diverses entrevistes el dolor que acompanya als actors i l'equip en cada representació. Nosaltres també el sentim, perquè el teatre és un art que s'exerceix col·lectivament, no té sentit en solitari. I Incendis porta aquest principi a l'extrem: esdevé un flux  d'energies que es retroalimenten en la interacció constant entre escenari i auditori.

Broggi, com Manrique l'any passat amb Llum de guàrdia, juga amb la idea de fer del teatre un acte cinematogràfic. Perquè ambdós són arts germans, fets per ésser representats. No calen primers plans o travellings per palpar la màgia de la sala fosca del cinema. “Entreu! Què no entreu?” insisteix el notari al pròleg inicial. Una vegada que hi som a dins, ja és impossible sortir-ne. La pantalla panoràmica obre una finestra: no dubtem, la obrim i la traspassem. Broggi aprofita una història que conté tots els elements dels grans arguments universals per introduir el debat, no menys etern, de les fronteres entre ficció i realitat. Les explícites referències al fora de camp no són aleatòries: es destaca el paper que juga el tècnic de so, es posa en escena un assaig d'actors previ a una estrena i s'evidencia la presència del públic amb diverses interpel·lacions. Broggi i Manrique posen en escena la necessitat de renovar el llenguatge teatral, amb uns actors i unes escenografies que muten constantment. Nascuts ja en l'era de la televisió, formen part d'una generació educada en la fragmentarietat de la imatge audiovisual. Ambdós volen que el teatre s'acosti a les noves formes de parlar i de comunicar-se de la societat. I fer-ho sense renunciar a l'essència del teatre. 

Explica Susan Sontag a Sobre la fotografia, que de vegades, allò “bell” és allò que l'ull no pot veure per sí mateix: la visió fracturada, desconcertant, que només pot proporcionar una càmera. Això mateix succeeix amb aquesta història: funciona molt millor cinematogràficament. Narrativament distribuïda en una multiplicitat de capes, es combinen projeccions visuals a través d'una pantalla de drap amb relats sonors de cassettes que recuperen els silencis de la Nawal. Tot plegat, ens proporciona una riquesa d'estímuls que de ben segur els espectadors sabran com interpretar.

Portada al Romea primer, i ara al Teatre Principal de Sabadell, l'edípica Incendis es revela, fins i tot, més cinematogràfica que el propi film de Villeneuve. Fins a tres o quatre escenes es poden arribar a juxtaposar en el mateix espai, un recurs que fa participatiu a un públic madur acostumat a descodificar simultàniament diversos missatges. Les coordenades temporals també es difonen i el present s'eleva com a dolorós punt d'unió entre passat i futur. En espais separats per milers de quilòmetres es retroben personatges d'edats diferents, entrecreuats a través d'un particular ús del muntatge paral·lel que aconsegueix que una obra que és llarga no esgoti, que perdem el sentit de la temporalitat. Tot està calculat a la perfecció: les entrades i sortides dels personatges, els diàlegs coordinats com a complementaris canals d'àudio... Una obra mestra de rellotgeria teatral i/o audiovisual.

Julio Manrique omple l'escenari i traspassa els límits de la pantalla. La seva omnipresència, que el públic pot sentir no només davant, sinó també pels costats, per darrera i fins i tot per sota de la graderia, en alguns moments, però, pot vorejar l'excés. Quan Manrique és massa Manrique, com a soldat de guerra que pot acabar esdevenint paròdic i provocar uns riures fora de lloc. Al seu costat, en incomparable tàndem, una Clara Segura impecable i capaç de transmetre les més agudes emocions. S'estableixen desconcertants diàlegs entre la seva passió i l'estatisme de la figura quasi brechtiana de la Claudia Font, una presència inquietant que creua l'espai per permetre'ns, mentre la nostra mirada es desvia vers ella, una pausa. El seu silenci deixa lloc, també, a la reflexió i al pensament, un distanciament que sembla quasi impossible, pol·linitzats com estem pels intensos drames dels personatges.

Qui som i d'on venim. Pot haver-hi preguntes més fàcils de fer i més difícils de contestar? Amb Incendis formem part del procés de descobriment d'una “veritat” que ni és absoluta, ni ofereix respostes. No és blanca ni és negra: és de tots els tons grisos possibles. Perquè dedicar tres hores de la nostra vida a veure Incendis? Perquè un més un no sempre sumen dos...

DE MAPES I CARRETERES QUE NO SABEM ON VAN

Raquel Sánchez

Michael Druks. Druksland-Physical and Social 15 January 1974

Parem l'orella i l'expressió que més es repeteix és la següent: “No sé què passarà. No et puc respondre”. Els traçats no estan gens clars, i un sentiment ens domina: la incertesa. Més profitosa del que ens pensem, és davant dels dubtes que s'obre un ventall de noves possibilitats, fins ara engarjolades a la rereguarda. La besllum, aquella coneixença imperfecta de les coses, no deixa de ser un estat al qual no estem acostumats. Perquè no ens enxampi desarmats i terroritzats, seria bo que ara sortís a la llum el potencial d'una societat que val més del que es pensa. No només ens hem deixat enredar per la bombolla immobiliària. També hem estat una societat que ha tingut com a fita formar-se com mai, conèixer, conèixer i conèixer. I seguint el camí, potser utòpic, del saber i la il·luminació com a motors per a la revolució, hem arribat a una expansió de l'educació i l'enteniment mai abans coneguda. No deixem ara que tot això es faci malbé i desaparegui sota la pressió dels mercats, siguin el que siguin, i facin la cara que facin.

Per això tenim la cultura, ens ho recordava tot just fa un any Zygmunt Bauman al Congrés Europeu de Cultura a Polònia quan afirmava amb contundència “El futur d'Europa depèn de la cultura”. Portant les seves tesis a casa nostra, tot i l'augment intimidador de l’Iva fins el 21%, la CULTURA encara continua sent “una gran eina per reivindicar-nos” perquè “el cervell és més oportú que mai”. Així ho deia fa pocs dies Mònica Terribas a la presentació de la valenta col·lecció Els millors poetes catalans del segle XX (diari ARA i Grup 62). Doncs fem-ho possible i no ens rendim. Anem més que mai al teatre, al cinema, als concerts... i als museus. Allà tenim, per exemple, el CaixaForum, que continua oferint refugi a aquells que no tenen ni cinc però pensen el mateix que l'ex-directora de TV3 i el pensador polonès: que la cultura és el nostre tanc, la nostra muralla, la nostra arma secreta. Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament és una de les exposicions que podem visitar, fins a finals d'octubre, al centre cultural de l'Obra Social de La Caixa. Fem-ho, perquè posa el dit a la nafra. Qüestiona els sistemes de representació territorials consolidats al món occidental. I no només en el sentit físic, també mental i espiritual. Ens obliga, doncs, a replantejar-nos els orígens i el futur dels nostres modes de pensament.

El primer que ens trobem és la silueta d'un colom que captura, dins seu, les constel·lacions de l'univers. Pau i conquesta, aquesta simbiosi no ens hauria de semblar tan estranya. L'homo  consumericus ja ha explorat -i explotat- el planeta fins el darrer indret que quedava per descobrir. Van ser les grans aventures de la Modernitat -i del Colonialisme-, aquelles que alimentaven els grans relats. Però al S.XX va començar un altre tipus d'investigació, que no portem tan avançada i en la qual hem de seguir incidint: la de la pròpia psique. Per subratllar aquesta urgència, el discurs de l'exposició, absolutament polièdric, gira al voltant de diverses temàtiques que es van metamorfosejant, com les peces d'un lego en mans d'un escolar.

Primer redescobrim el concepte de mapa i el seu simbolisme històric, amb manuscrits que daten del S.XVIII i explicacions de com es van començar a establir les relacions entre geometria i geografia. El llenguatge cartogràfic té les seves pròpies normes, i amb el temps s'han anat sofisticant. Ho comprovem tornant al primitiu qüestionari que Tomás López va distribuir per la Península Ibèrica quan va voler configurar, basant-se en respostes epistolars, el primer mapa d'Espanya. Això ens porta a plantejar-nos si la cartografia és, o ha estat mai, objectiva. Si qui dibuixa el mapa està projectant sobre un espai conceptes abstractes, i qui llegeix està interpretant a través de la seva codificació, hi ha lloc per la neutralitat i la veritat científica?

Podem estar més perduts del que estem? Per entendre com l'ésser humà ha necessitat sempre representar el món en què viu, i com s'ha servit del model del mapa per posar ordre al caos, l'exposició planifica un recorregut per obres i autors molt diversos. Tant, que en alguns moments podem sentir la selecció un pèl massa eclèctica, tot i que això també assegura que obrirà l'apetència de públics amb variats interessos. El portuguès Artur Barrio clava un ganivet al bell mig del continent europeu i Zbynek Baladran enumera en un vídeo possibles models de l'univers: societats on les entitats cooperen o lluiten entre elles, comunitats on cada membre aporta una norma a la Constitució, cervells on totes les parts interactuen, processos en construcció permanent...

La comissària Helena Tatay no ha tingut complexos alhora de triar les obres que configuren aquest sinuós trajecte. Tota mena de suports i disciplines dialoguen lliurement i en igualtat de condicions. El geògraf italià Franco Farinelli ens dóna lliçons virtuals sobre com la humanitat sempre ha volgut imposar-se al món salvatge, i ens recorda que l'estiu del 69, quan l'home va aterrar a la Lluna, tot va canviar. Ja no era un diàleg entre el món i el mapa (la seva representació), sinó entre la Terra i la Lluna, entre dos ordinadors. S'inaugurava la globalització, i els plànols ja no tornarien a ser estàtics mai més. A un dels sostres del CaixaForum es projecta un mapamundi històric que es va configurant a mesura que passen els anys. Del no res passa a mostrar-nos, progressivament i amb cada nou dígit i color, les transformacions que s'han anat produint en els contorns de les nacions al llarg de la Història. Què va ser primer, el mapa o el territori? La representació o la realitat?

Materialitzant països, però també estacions mentals, etapes de l'experiència viscuda, els subjectes exterioritzem el que habita dins nostre però resta ocult la major part del temps. L'art, i les vanguardies en especial, són pioners en aquest procés de confrontació amb l'interior i la memòria, difuminant normes i fronteres, plantejant eviterns interrogants. Per entendre'ns millor, doncs, cal fer sortir a la superfície els mecanismes que expliquen perquè pensem de la manera en què pensem. I davant d'una nova era, ingovernable encara, dominada per la lògica d'un nou llenguatge immaterial, el del ciberespai i les xarxes, Cartografies contemporànies ens anima a analitzar sota noves òptiques les

equivalències assumides entre les idees d'espai i de mercats, la Modernitat i l’euro centrisme.

Dividim l'espai en etiquetes: el personal, el públic, el simbòlic... Vivim rodejats de mapes, però sabem què signifiquen i com afecten les nostres vides?

 

RIUREM FINS A MORIR? O MORIREM SI NO RIEM?

Raquel Sánchez 

Vargas Llosa i la seva (in)civilització de l'espectacle han obert la capsa de Pandora. Tothom es qüestiona si el pensament i la reflexió es troben en vies d'extinció. Ha guanyat aquell capitalisme del desastre que ja anunciava Naomi Klein? No podem deixar-nos-ho de preguntar, perquè sí, tots som conscients que la nostra ha pogut arribar a ser una societat molt evolucionada -aparentment-, però també sabem fins quin punt és un pèl massa frívola. Mentre la fallida i la bancarrota truquen insistents als Arcs de Triomf dels Estats, el panem et circenses segueix funcionant. I no té data de caducitat, com demostren les audiències dels Jocs de Londres, trending topic indiscutible durant les últimes setmanes, i no sempre pels mèrits dels esportistes. Preparem-nos, però, perquè no deixa de ser més del mateix: ja ha tornat la Lliga, i d'aquí poc ho farà la Champions.

Podria tractar-se d’un excés d’evasió, com diu el Premi Nobel peruà, que ens abdueix i ens transforma en éssers massa badocs? Pensem, també, en les estrenes del cap de setmana als cinemes multiplex. Cada vegada costa més distingir-les dels insubstancials espectacles que fan a la televisió, dels reality-shows que xisclen en un flux interminable o d’aquelles tv-movies de sobretaula difícilment diferenciables. Tot plegat ens fa pensar fins quin punt estem abocats a cercar la distracció i l'entreteniment. En el nostre món multi-pantalla, al costat dels films més terroríficament paròdics que es puguin fer (tots tenim en ment una o dues sagues nord-americanes) comparteixen podi algunes de les pitjors degradacions del gènere de la comèdia. Es tracta de fer riure, sigui com sigui, i sembla que You Tube i alguns dels seus vídeos més visitats lideren aquesta carrera.

Per això val la pena reflexionar quan ens trobem amb una pel·lícula que no entra dins d'aquests paràmetres. El irlandés (The Guard), de fet, els traspassa i va més enllà. L’òpera prima de John Michael McDonagh seria un excel·lent exemple dels conceptes definits per Jordi Costa al seu llibre de la Nova Comèdia[1], i de la manera en què el gènere ha aconseguit sobreviure a la seva pròpia autodestrucció. Perquè quan sembla que en la seva història el que ve a continuació és el col·lapse, ens trobem amb un humor realment intel·ligent com el d'aquest film. El protagonitza un policia que molts titllarien de fracassat, però que no ho és pas tant. Fa el què vol i com vol, i ostenta una llibertat que ja la voldrien altres figures invictes del neoliberalisme.

Brendan Gleeson interpreta un personatge que fa el salt a les correccions polítiques i resulta, d'una manera involuntària i inconscient, entranyablement proper. Les seves imperfeccions -que són moltes- el fan molt més real que altres provocacions buides a les que ja estem massa acostumats. El mal gust al que pot arribar el sergent Gerry Boyle sempre és coherent, fins i tot amb les seves diatribes (o lloances) vers Dostoievski o Gógol. El podríem emparentar amb Groucho Marx o Charlot, però el context i les ambicions del film són ben diferents. Ara bé, sí que conserva les ganes d'auto-pensar-se que té el propi gènere de la comèdia, mesclat aquí sense cap pudor amb els tòpics més típics del western. Aquest hereu de John Wayne patològicament immadur es veu embolicat en una macro-conspiració de narcotraficants; però fins aquí les semblances amb altres històries policíaques. El irlandés pot ser un thriller on desfilen personatges i situacions que no oblidarem, però sobretot destaca per saber recuperar els finals èpics del gran gènere de John Ford. Tot una mica esquinçat, això sí, per poder ser, alhora, una comèdia simple i efectiva amb la que, de ben segur, el prolífic i fronterer director del Hollywood clàssic hagués estat d'acord.

Perquè el riure que sacseja el cos no sempre significa submissió davant els estàndards ni ganes d'empassar-se imbecil·litats. A vegades les rialles mouen al pensament, a la indagació sobre nosaltres mateixos. I qui sap, potser també a l'acció.

---

[1]          Una risa nueva. Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia, editorial Nausícaä.

TÀPIES, LA REVOLTA DE LA MATÈRIA

Raquel Sánchez, periodista cultural

Situar-se enfront d'un Tàpies té molt de viatge al desconegut. “L'art ha de sentir-se, sense necessitat d'explicar-ho tot intel·lectualment”, va dir l'artista, poeta de les imatges. Per una total comprensió de la seva força, això sí, és recomanable conèixer millor aquest idioma seu tan particular (i alhora universal). Perquè la no comprensió porta, quasi sempre, al disgust.

Taques, textures i relleus... talls, esgarrapades, esquinços a la tela. Colors de la terra, negre a base de grisos, ocres de la mel... vermell i groc. Orgànic, una corda, un plat, una camisa... sorra i pols. Creus, ratlles, lletres i xifres... tradició i innovació, abstracte però simbòlic.

Tot l'anterior, acumulat en denses superfícies, conflueix en un punt: l'expressivitat de la matèria com a centre de l'acció plàstica. Dubuffet a París li deia “art brut”, i es caracteritza per una espontaneïtat i llibertat que sembla que a la nostra societat només es pot associar als nens, els bojos o els aficionats. Tàpies no era cap dels tres, o potser va ser tots tres alhora... Per entendre'l millor, ens pot servir de guia el polèmic mitjó de malla metàl·lica i bigues d'acer. L'esperit de revolta present en un simple (i gegant) drap amb forats, pot arribar a ser tan monumental que provoqui el total rebuig de l'academicisme i l'oficialisme. Ressuscitant un objecte vell i usat, donant visibilitat a una part dels nostres cossos menyspreada, aquesta obra va ser negada justament per aquesta manca de llibertat contra la que Tàpies havia lluitat tota la seva vida. “Si les formes no són aptes per ferir a la societat que les rep, d'irritar-la, d'inclinar-la a la meditació, de fer-li veure que està endarrerida, si no són un revulsiu, no són una obra d'art autèntica”. Ho deia l'artista que, esgotats els llenguatges, va trobar la manera de seguir fent art després d'Auswitch (i després de la Guerra Civil). A través del seu art va combatre el règim, sobretot amb els més de cent cartells que va fer, la seva producció més espontània i amb les quatre barres, el vermell i el groc de la bandera catalana, la més emotiva i compromesa de les seves aportacions.

Aquest mateix esperit de revolta el va portar a seguir defensant, fins els 88 anys, la creació com a via de reflexió i coneixement. En un món atomitzat per la publicitat, volatilitzat pel consum, líquid i alienat, les seves pintures es solidifiquen i surten del marc, esdevenen escultures que ens xiuxiuegen  a l'oïda contra un sistema de vida imposat. La gamma emotiva d'un artista pot ser infinita gràcies al potencial expressiu dels seus materials. Innobles, porten tot el pes de la senzillesa i la pobresa. L'ús de la terra, la sorra, deixalles, quitrà, cordes... pretén dignificar els objectes que ens rodegen, que omplen el nostre dia a dia imperceptiblement i lliguen la nostra vida a l'art. Tàpies ens impulsa a mirar en el més profund de les nostres ànimes per a que siguem conscients de les riqueses (espirituals) ocultes sota la quotidianitat. Com un Sant Francesc d'Assís informalista i matèric, ens permet copsar amb la vista quelcom, només quelcom, del misteri de la vida.

L'HEROI JA NO POT TOT SOL!

Raquel Sánchez, periodista cultural

Avui en dia, parlar d'un film estrenat més enllà de la setmana anterior, pren la categoria de quelcom demodé. Bé, doncs lluitem (com a mínim una mica) contra la liquidesa del temps i reprenguem un tema interessant (encara que ja no trending topic). Es tracta dels dos herois cinematogràfics que van tornar per Nadal (sense torrons, s'entén). Aleshores van omplir blogs, murs de facebooks, oppis al carrer, tanques a l'autopista, seccions culturals als informatius (això darrer exigiria una reflexió a part...). I a tot arreu feien d'altaveus d'un missatge clar, multiplicant fins l'infinit aquella sensació eufòrica que un té després de veure Misión Imposible III i Sherlock II: entre tots podem salvar el món! És a dir, superar la crisi. Res a dir en contra de la crida a la solidaritat, però molt a censurar d'uns continents que en frivolitzen i banalitzen el significat real.

La primera del plural -nosaltres- ha substituït al jo, jo, i més jo… O això sembla, perquè jo no tinc gens clar que sigui real aquesta transformació, tot i que les pantalles ho simulen cada vegada millor (en 3D si cal!). Al Teatre Lliure podem veure a un colpidor Quitt, de Peter Handke, que, tot i l'aire retro dels 70, esdevé més tangible que l'Ethan Hunt d'en Tom Cruise -estranyament mancat de destresa- o, què n'hem de dir! - que el Sherlock Holmes/Rocky Balboa interpretat per un Robert Downey Jr. cada vegada més hilarantment autoirònic.

Em saltaré els arguments i aniré al que més em va trasbalsar: les seqüències finals, on tot està per decidir (perquè encara sentim un ai al cor si és l'enèsim happy end catàrtic del 2011?). En Cruise prem i prem el botó vermell, però sense la participació de la resta del seu pintoresc equip, el seu gest esdevé inútil. En Sherlock no pot aturar en Moriarty tot sol, necessita l'ajuda d'una gitana, d'en Watson, la seva dona i, fins i tot, del seu germà Mycroft. El cinema blocksbuster s'apodera, com ho està fent també la publicitat (recordem la campanya dels SMS gratis de Movistar, o el "Jo TMB" del Metro de Barcelona) del valor de l'esforç comú i la participació ciutadana. Al fer-lo seu tergiversa el concepte, que  queda supeditat al mateix de sempre: el sacrifici individual està justificat si és per un bé major. Ens sona?… Ara ja no per legitimar danys colaterals, ara exigeix fidelitat a un líder que, amb la paciència i el beneplàcit de tots, ens guiarà pel camí de la salvació… No puc evitar tornar a recordar en Herman Quitt  fent la promesa als seus col·legues empresaris que tots junts (sota el seu lideratge) podran amb tot: expandiran les seves corporacions, controlaran els preus a tot el món, la seva riquesa serà infinita… Al final, és ell qui els enfonsa, autodestruint-se en el procés.

Tota pel·lícula és ideologia, encara que resti amagada darrera el divertiment. L'storytelling  (entengui's el formateig de les ments sota la creença que només és possible un relat: el propi) és un recurs polític que després de Reagan ja no ha deixat d'enlairar-se, fins a ocupar les primeres posicions del marketing de les idees del S.XXI. Com acabarà aquest nosaltres creat artificialment? Com en recuperarem l'essència? Ja no és Nadal, però cal continuar reflexionant en com podem millorar, tot fent-se nous i ¿impossibles? propòsits.