3/9/12

RIUREM FINS A MORIR? O MORIREM SI NO RIEM?















Raquel Sánchez 

Vargas Llosa i la seva (in)civilització de l'espectacle han obert la capsa de Pandora. Tothom es qüestiona si el pensament i la reflexió es troben en vies d'extinció. Ha guanyat aquell capitalisme del desastre que ja anunciava Naomi Klein? No podem deixar-nos-ho de preguntar, perquè sí, tots som conscients que la nostra ha pogut arribar a ser una societat molt evolucionada -aparentment-, però també sabem fins quin punt és un pèl massa frívola. Mentre la fallida i la bancarrota truquen insistents als Arcs de Triomf dels Estats, el panem et circenses segueix funcionant. I no té data de caducitat, com demostren les audiències dels Jocs de Londres, trending topic indiscutible durant les últimes setmanes, i no sempre pels mèrits dels esportistes. Preparem-nos, però, perquè no deixa de ser més del mateix: ja ha tornat la Lliga, i d'aquí poc ho farà la Champions.

Podria tractar-se d’un excés d’evasió, com diu el Premi Nobel peruà, que ens abdueix i ens transforma en éssers massa badocs? Pensem, també, en les estrenes del cap de setmana als cinemes multiplex. Cada vegada costa més distingir-les dels insubstancials espectacles que fan a la televisió, dels reality-shows que xisclen en un flux interminable o d’aquelles tv-movies de sobretaula difícilment diferenciables. Tot plegat ens fa pensar fins quin punt estem abocats a cercar la distracció i l'entreteniment. En el nostre món multi-pantalla, al costat dels films més terroríficament paròdics que es puguin fer (tots tenim en ment una o dues sagues nord-americanes) comparteixen podi algunes de les pitjors degradacions del gènere de la comèdia. Es tracta de fer riure, sigui com sigui, i sembla que You Tube i alguns dels seus vídeos més visitats lideren aquesta carrera.

Per això val la pena reflexionar quan ens trobem amb una pel·lícula que no entra dins d'aquests paràmetres. El irlandés (The Guard), de fet, els traspassa i va més enllà. L’òpera prima de John Michael McDonagh seria un excel·lent exemple dels conceptes definits per Jordi Costa al seu llibre de la Nova Comèdia[1], i de la manera en què el gènere ha aconseguit sobreviure a la seva pròpia autodestrucció. Perquè quan sembla que en la seva història el que ve a continuació és el col·lapse, ens trobem amb un humor realment intel·ligent com el d'aquest film. El protagonitza un policia que molts titllarien de fracassat, però que no ho és pas tant. Fa el què vol i com vol, i ostenta una llibertat que ja la voldrien altres figures invictes del neoliberalisme.

Brendan Gleeson interpreta un personatge que fa el salt a les correccions polítiques i resulta, d'una manera involuntària i inconscient, entranyablement proper. Les seves imperfeccions -que són moltes- el fan molt més real que altres provocacions buides a les que ja estem massa acostumats. El mal gust al que pot arribar el sergent Gerry Boyle sempre és coherent, fins i tot amb les seves diatribes (o lloances) vers Dostoievski o Gógol. El podríem emparentar amb Groucho Marx o Charlot, però el context i les ambicions del film són ben diferents. Ara bé, sí que conserva les ganes d'auto-pensar-se que té el propi gènere de la comèdia, mesclat aquí sense cap pudor amb els tòpics més típics del western. Aquest hereu de John Wayne patològicament immadur es veu embolicat en una macro-conspiració de narcotraficants; però fins aquí les semblances amb altres històries policíaques. El irlandés pot ser un thriller on desfilen personatges i situacions que no oblidarem, però sobretot destaca per saber recuperar els finals èpics del gran gènere de John Ford. Tot una mica esquinçat, això sí, per poder ser, alhora, una comèdia simple i efectiva amb la que, de ben segur, el prolífic i fronterer director del Hollywood clàssic hagués estat d'acord.

Perquè el riure que sacseja el cos no sempre significa submissió davant els estàndards ni ganes d'empassar-se imbecil·litats. A vegades les rialles mouen al pensament, a la indagació sobre nosaltres mateixos. I qui sap, potser també a l'acció.


[1]          Una risa nueva. Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia, editorial Nausícaä.

1 comentari:

  1. No l'englobaria en comèdia. Tampoc en thriller.
    Diria simplement que és un drama amb tocs de sarcasme.
    Una visió grisa de la vida mateixa.
    Ell no és un heroi, ni madur ni immadur. Tampoc no pretén ser-ho.
    Actua simplement d'acord a uns principis. Els seus.
    La seva vida es desenvolupa com una supervivència, però sense esforçar-se massa,
    i sobretot sense intentar agradar. Estant de volta de tot. Sense ostentacions, exceptuant el parell de prostitutes amb qui decideix passar alguna nit.
    Tota la pel·lícula, es tracta d'una fugida del dia d'avui, del present, de la realitat que l'envolta, de la manera més inadvertida possible.

    ResponElimina