11/3/12

SI UNA NIT D'HIVERN LA CIUTAT S'ESQUERDA




















Bernat Lladó Mas. Col·lectiu (Sa)badall
En motiu de la inauguració, el dia 20 de març, de l'exposició Urbanoporosi a l'Alliance Française.

En el text El pintor de la vida moderna (1863), el poeta Charles Baudelaire escrivia les següents paraules: “La modernitat és allò efímer, veloç i contingent; és una de les dues meitats de l'art, mentre que l'altra és allò etern i immutable”. D'aquesta manera descrivia no només els esdeveniments que tenien lloc a París durant l'època del baró Haussmann, sinó també la tensió que des de llavors l'art ha mantingut amb la vida moderna. Com podia representar el pintor una vida evocada al canvi, a la transformació i al moviment constant i, al mateix temps, mantenir-se fidel a una tradició històrica que ha volgut que l'art materialitzi els valors d'allò que és etern i intemporal? Tan bon punt el pintor, assegut o dret, entremig de la gentada que va i ve, aixecava el pinzell per dibuixar el fragment de ciutat que volia immortalitzar, sabia que estava condemnat al fracàs. El moviment no es pot aturar sobre la tela. No es pot representar sobre un marc estàtic això que per naturalesa és fugisser.

La ciutat del segle dinou és ja una ciutat capitalista. Per això, entre altres coses, l'espai ha esdevingut un actiu econòmic. Forma part del circuit del diner. L'espai es produeix i s'intercanvia, fet que accentua la ràpida transformació de la ciutat, la sensació de que tot el què hi passa pot canviar un dia per l'altre. D'aquesta manera no ens estranya que l'art modern s'hagi hagut de partir en dos meitats: una que assenyala el que és efímer i contingent, el canvi i la transformació; l'altra que, seguint el destí que la cultura occidental s'ha marcat, apunta sobre allò que més enllà de les aparences es manté invariable. El problema de l'art passa a ser: com representar l'essència de la ciutat moderna, és a dir, allò que la caracteritza, independentment de si és aquesta ciutat o aquella altra?

 Amb això arribem als nostres dies. Vivim encara a la ciutat de Baudelaire. La tensió entre allò efímer i allò etern és vigent; amb un matís: en temps de crisi la balança es decanta sobre el primer. Però això no desmereix la pregunta de com representar i, per tant, immortalitzar, la transformació constant de la ciutat capitalista. Potser la solució passa per pintar, fotografiar, registrar o documentar aquesta transformació o, com a mínim, els seus indicis. La ruïna és l'essència de la ciutat moderna. Ara bé, també és cert que el món de l'art ha canviat molt en els darrers temps.

El nostre context artístic és, entre d'altres, l'Art del Context (Paul Ardenne). El pintor contextual, per utilitzar la figura del poeta francès, es preocupa menys per la realitat transcendental i més per la realitat concreta. No només vol representar la ciutat, sinó que vol contribuir a millorar-la, és a dir, dirigir el canvi (que és propi de la dinàmica urbana) en una direcció determinada. En aquest sentit, la seva obra vol fer-se present: per això recorre la ciutat sortint dels itineraris marcats; és un geògraf o una geògrafa. I també per això s'inscriu o crea un context: organitza esdeveniments, construeix situacions, surt al carrer, treballa col·lectivament. Si acaba exposant en el marc d'una galeria, d'un museu o d'un centre d'art, només és perquè l'acompanya una estètica comunicativa: el seu públic és el ciutadà o la ciutadana que vol entrar en el joc democràtic. No espera la contemplació passiva de l'espectador; espera, més aviat, que aquest participi i s'impliqui en el procés creatiu.  Per això el que s'exposa no és una obra acabada sinó un arxiu temporal: de fet, com es podria representar per mitjà d'alguna cosa concloent una ciutat on hi ha tanta feina per fer? Avui en dia no es tracta només de representar els espais efímers i contingents que la ciutat capitalista produeix sinó, més aviat, pensar col·lectivament  com ho hem de fer perquè aquests espais siguin habitables. Desprès ja ens ocuparem dels valors eterns i immutables, de l'essència de la ciutat fins i tot. 


5/3/12

TÀPIES, LA REVOLTA DE LA MATÈRIA
































Raquel Sánchez, periodista cultural

Situar-se enfront d'un Tàpies té molt de viatge al desconegut. “L'art ha de sentir-se, sense necessitat d'explicar-ho tot intel·lectualment”, va dir l'artista, poeta de les imatges. Per una total comprensió de la seva força, això sí, és recomanable conèixer millor aquest idioma seu tan particular (i alhora universal). Perquè la no comprensió porta, quasi sempre, al disgust.

Taques, textures i relleus... talls, esgarrapades, esquinços a la tela. Colors de la terra, negre a base de grisos, ocres de la mel... vermell i groc. Orgànic, una corda, un plat, una camisa... sorra i pols. Creus, ratlles, lletres i xifres... tradició i innovació, abstracte però simbòlic.

Tot l'anterior, acumulat en denses superfícies, conflueix en un punt: l'expressivitat de la matèria com a centre de l'acció plàstica. Dubuffet a París li deia “art brut”, i es caracteritza per una espontaneïtat i llibertat que sembla que a la nostra societat només es pot associar als nens, els bojos o els aficionats. Tàpies no era cap dels tres, o potser va ser tots tres alhora... Per entendre'l millor, ens pot servir de guia el polèmic mitjó de malla metàl·lica i bigues d'acer. L'esperit de revolta present en un simple (i gegant) drap amb forats, pot arribar a ser tan monumental que provoqui el total rebuig de l'academicisme i l'oficialisme. Ressuscitant un objecte vell i usat, donant visibilitat a una part dels nostres cossos menyspreada, aquesta obra va ser negada justament per aquesta manca de llibertat contra la que Tàpies havia lluitat tota la seva vida. “Si les formes no són aptes per ferir a la societat que les rep, d'irritar-la, d'inclinar-la a la meditació, de fer-li veure que està endarrerida, si no són un revulsiu, no són una obra d'art autèntica”. Ho deia l'artista que, esgotats els llenguatges, va trobar la manera de seguir fent art després d'Auswitch (i després de la Guerra Civil). A través del seu art va combatre el règim, sobretot amb els més de cent cartells que va fer, la seva producció més espontània i amb les quatre barres, el vermell i el groc de la bandera catalana, la més emotiva i compromesa de les seves aportacions.

Aquest mateix esperit de revolta el va portar a seguir defensant, fins els 88 anys, la creació com a via de reflexió i coneixement. En un món atomitzat per la publicitat, volatilitzat pel consum, líquid i alienat, les seves pintures es solidifiquen i surten del marc, esdevenen escultures que ens xiuxiuegen  a l'oïda contra un sistema de vida imposat. La gamma emotiva d'un artista pot ser infinita gràcies al potencial expressiu dels seus materials. Innobles, porten tot el pes de la senzillesa i la pobresa. L'ús de la terra, la sorra, deixalles, quitrà, cordes... pretén dignificar els objectes que ens rodegen, que omplen el nostre dia a dia imperceptiblement i lliguen la nostra vida a l'art. Tàpies ens impulsa a mirar en el més profund de les nostres ànimes per a que siguem conscients de les riqueses (espirituals) ocultes sota la quotidianitat. Com un Sant Francesc d'Assís informalista i matèric, ens permet copsar amb la vista quelcom, només quelcom, del misteri de la vida.