4/11/13

NO VULL SER SOLIDARI


























Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

Ja fa temps que el concepte "solidaritat" em grinyola. Qui és solidari se situa immediatament en una posició de poder sobre la persona o causa amb la qual se solidaritza. Estic fins al gorro de gales solidàries, concerts solidaris, iniciatives solidàries, campanyes solidàries.

Accepto que el primer pas per solucionar un problema és ser conscient de la seva existència i en això la solidaritat ajuda, però ja n'hi ha prou. Prou de posts a Facebook solidaris amb nens malalts, gossos abandonats o dones maltractades. Prou de sentir-nos per sobre de tots ells i sobre prou bons per solidaritzar-nos amb el seu sofriment.

És fàcil ser solidaris amb el poble sahrauí, però seguim sense tenir ni punyetera idea del seu problema. És encomiable ser solidari amb el poble palestí, però no sabem ni un 10% de la seva situació. És bonic ser solidaris amb les dones amb càncer de mama, però ni puta idea del seu dia a dia. Mola ser solidaris amb els miners del carbó, encara que ignorem per què cony serveix el carbó avui dia. I així una infinitat de causes.

Massa causes, massa injustícia disposada en còmodes terminis perquè ens estripem en solidaritat mentre seguim amb la nostra vida, una mica més fotuda a cada dia que passa.

La solidaritat estructura una relació vertical entre el solidari i el damnificat i d'una sola direcció. Sempre el de dalt es solidaritza amb el de sota, mai a l'inrevés. No hi ha intercanvi, ni punts de trobada, com a molt hi ha almoina. No has de connectar amb la persona o causa més enllà d'una mena de "like" de Facebook avant la lettre, és ràpid, asèptic i tranquil·litzador. Tu pots solidaritzar-te amb les prostitutes del teu barri però no cal que les coneguis, no cal que sàpigues seus noms, de quin país vénen, si tenen fills i si el seu xulo les pega més o menys. Amb solidaritzar-te amb la seva "desgràcia" és suficient, fins i tot pots donar diners a alguna ONG que els doni un cop de mà.

Per contra, crec que hauríem empatitzar. L'empatia implica una relació entre iguals perquè som capaços de situar-nos al lloc de l'altre, sigui quina sigui la seva situació. Aquesta empatia difícilment apareixerà sense contacte, sense coneixement profund d'ell i les seves circumstàncies. I d'aquesta empatia pot sorgir la col·laboració, és a dir, l'intercanvi. Empatia suposa frec amb l'altra realitat, suposa embrutar-se les mans.

Òbviament, les causes, col·lectius, pobles i persones amb les que serem capaços d'empatitzar serà molt menor que amb els que puguem solidaritzar però aquestes relacions seran infinitament millors per a tots dos. Si col·laboro amb un col·lectiu d'immigrants no els ofereixo ajuda sinó que treballem junts amb un objectiu comú, que és molt diferent. Menys però millor.

Recordo un cas que Jaime Lerner, arquitecte i alcalde de Curitiva durant alguns anys, explica en el seu llibre "Acupuntura urbana", sobre un riu en no sé quina ciutat, que l'ajuntament volia sanejar ja que era un abocador, però no s'atrevia a demanar diners als ciutadans per fer-ho. La resposta solidària hauria estat fer una campanya amb fotos idíl·liques del riu i un eslògan del tipus sentimental. La gent hagués sentit llàstima pel pobre riu. No obstant això, ell va donar una resposta, que jo aprofito per aquest discurs i la catalogo com empàtica. El que va fer, va ser senyalitzar el riu. Els ciutadans anaven per la seva ciutat i es trobaven amb senyals, que abans no hi havia, nomenant el riu i assenyalant la seva direcció. Amb això no només van descobrir la seva existència sinó que sabien el seu nom. Aquest riu deixava de ser allò ple d'escombraries per tenir un nom. Aquest riu va començar a formar part del seu paisatge mental i alguns van anar a veure-ho. En descobrir l'estat del riu, de manera espontània, es van organitzar jornades de recollida d'escombraries i l'ajuntament va acompanyar el procés, aportant infraestructura. Un cop net, el consistori es va atrevir a demanar un petit impost per a una depuradora i diversos filtres i amb ells sanejar aquest riu que ja era part de la gent de la ciutat i del qual gaudien els diumenges. Com era previsible, el riu els va donar molt més dels que els demanava.

Per entendre'ns, solidari és Bill Gates, quan dóna part de la seva fortuna a programes de vacunació a Àfrica. Empàtic és Richard Stallman, quan crea plataformes de programari lliure i col·labora amb persones de tot el món per al desenvolupament de les mateixes, estalviant a persones, entitats i governs milers de milions d'euros.
El solidari sol ser afable i sent llàstima o fins i tot afecte pels altres. L’empàtic pot ser fins i tot antipàtic i no sempre té do de gents, però amb  allò que empatitza sent alguna cosa similar al respecte. Ell no és millor que els altres i els altres poden aportar tant o més que a l'inrevés. Sempre sospito d'aquells als quals tothom els cau bé, vol dir que no s'ha fregat prou amb ells, com per veure punts de distanciament, generalment, perquè viatja a dos mil peus sobre la resta.

Un pot solidaritzar-se amb els que estan a l'altra banda del mur, sigui geogràfic o social, pot fins i tot enviar ajuda humanitària, però amb la seva actitud no deixa de legitimar l'existència d'aquest mur. Si un empatitza amb els de l'altre costat, siguin quins siguin, lluitarà per acabar amb el mur, perquè no accepta la seva existència.

En fi, escriure aquest text és relativament senzill, el difícil serà intentar viure sent coherent amb ell. De moment, no em truqueu per maratons solidàries però compteu amb mi, si empatitzo amb la causa que em proposeu, per anar i arremangar-me.