29/4/12

GASODUCTE, EL MALTRACTAMENT DEL VALLÈS
























Manel Larrosa


Aquest és un projecte d’ENAGAS i del Ministeri d’Indústria que havia de connectar des d’Algesires a França i Europa. Però França ja ha dir que no el pensa continuar i que ho farà pel País Basc.

L’actuació és insensible al valor dels espais que mutila. És una acció prepotent. Al Vallès, travessa els espais millors mentre que en altres llocs va al llarg de l’autopista AP7. La canonada travessa conreus i planes i afecta profundament els boscos i el relleu complex de rieres i singles.

Travessa espais protegits al planejament municipal i també alguns de Natura 2000. Els impactes són sovint superiors a les previsions del projecte.  En l’obra s’improvisa i s’ajusta el projecte sobre la marxa i s’amplia més enllà del projecte a franges laterals, cursos d’aigua i s’abaten arbres sense mirament. Es travessen rius i rieres sense intervenció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Cap autoritat no ha intervingut prou per controlar la gravetat de les destrosses. Ni els municipis ni la Generalitat han estat prou previsors, ni a l’alçada dels fets. I tampoc ara reaccionen davant les destrosses.

Les nostres autoritats s’han supeditat a aquest desastre i han concedit i cobrat convenis pel de pas de l’obra. Es silencia del tot l’afer i s’encobreix la seva gravetat i manca de sentit. El seu silenci és culpable: les autoritats han vist complagudes com es poden destruir els millors espais naturals sense conseqüències polítiques.

Tot compromís de restauració s’ha deixat de banda: no s’ha a aprovat encara cap projecte. I la majoria de les destrosses de boscos, singles, i rieres són definitives i sense solució. Aquest atemptat és una derrota al mínim respecte i empara de protecció que creiem vigent.

Som en un Estat amb autovies buides, aeroports sense avions, AVE sense passatgers i ara conductes inútils.

Una canonada d’un metre de diàmetre amb afectació sovint més profunda que una carretera. Així treballen ENAGAS i les nostres administracions. Una infraestructura agressiva.., un afer de tècnics incompetents.., d’obres fetes a cop de fuet i governs que fan veure que res no succeeix...

Aquesta desfeta demana responsables públics. Som creditors d’una restitució. Reclamem la rehabilitació rigorosa. Urgim la protecció ambiental dels espais travessats. Els parcs  agrícoles i forestals de la plana del Vallès mereixen la mateixa protecció que Gallecs.

Els nostres representants polítics, de forma massa general, han silenciat l’atemptat i l’amaguen. Aquest silenci és un fracàs en una democràcia representativa.

Aquest gasoducte és una agressió a la natura i a la societat.

més informació a: http://gasoducte.blogspot.com/

15/4/12

ELS MEDIOCRES





















Oriol Farrés Juste

El debat sobre la memòria històrica encara té pendent un problema fonamental. A hores d’ara, nacionalment parlant, continuem en una ignorància pregona. El llegat dels escriptors del nostre país –i també el dels fotògrafs, posem per cas– hauria de tenir el seu arxiu català, referencial, obert i públic. Però també en això tenim l’honor de ser una anomalia paranormal.

Els papers de Víctor Català estan custodiats pels seus hereus i prou. Si un els vol consultar, abans ha d’especificar exactament què vol. Impossible aventurar-s’hi a explorar. Una traducció inèdita d’Andreu Nin del rus al català s’ha pogut salvar per casualitat, moments abans que anés a parar a les flames, junt amb aneu a saber quantes pàgines més. L’arxiu de Sebastià Juan Arbó es troba dividit entre l’ajuntament d’Amposta i el de Sant Carles de la Ràpita, la qual cosa, ja es veu, contradiu la lògica arxivística més elemental. I no ens confonguem: l’excel·lent notícia de la fundació d’una càtedra Josep Pla, la reedició dels seus llibres i la recerca d’inèdits no és més que l’excepció que confirma la regla. Caminem gairebé a les fosques.  

Aquestes mancances institucionals només s’han pogut atenuar gràcies a la bona voluntat d’iniciatives privades, locals i familiars. Ara bé, l’activisme d’uns pocs mai no podrà substituir l’eficàcia d’una política cultural en clau nacional. L’actual crisi econòmica no ens ha d’arronsar: és innegable que amb un Estat propi, per comptes d’un Estat impropi, ho tindríem molt millor.

O dit ja d’una vegada per totes: potser si comptéssim amb un arxiu nacional potent i decent –amb la necessària implicació de la resta de “protagonistes”– no hauríem de lamentar la pèrdua d’Els mediocres, l’única incursió al teatre de Francesc Trabal i la peça que havia de fer passar L’any que ve (atenció, sabadellencs: el manual de retòrica més revolucionari de la història!) als escenaris del país desmemoriat que som.    

2/4/12

LES HIPOTEQUES PORTEN CUA





















Gemma Cascón

En pocs anys hem passat del missatge engrescador de “tothom pot ser propietari d’un habitatge” al gens eufòric actual de “tothom el pot perdre”. El fet és que sabem on som i fins i tot sabem com hi hem arribat, però trobar una solució ja és més complicat. La xifra de desnonaments fa posar els pèls de punta (58.241 procediments a l’Estat Espanyol el 2011). Al mateix temps i per una lògica que no hauria de ser-ho en absolut, el número d’habitatges buits continua creixent.

Quins canvis es plantegen?

El 22 de febrer d’aquest any, el ministre ministre d’Economia i Competitivitat, Luís de Guindos anunciava una mesura que hauria d’ajudar a fer canviar les coses. El Govern permetrà acollir-se a la dació en pagament (entrega de l'habitatge per saldar la hipoteca) a les famílies que tinguin tots els seus membres a l’atur o a les persones que disposin d’uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. Fins i tot, per aquests tipus de casos, es permetrà que les famílies puguin seguir vivint a les seves llars durant almenys dos anys, prorrogables, abans del desnonament. Tot això, però, a partir d’un codi de bones pràctiques al qual els bancs poden acollire voluntàriament.

D'altra banda, la plataforma Allibereu-vos proposa una alternativa més radical. Formar una cooperativa d’habitatge social formada pels afectats per les hipoteques. I com funciona? Ho expliquen així. Es tracta d’una proposta d’acció que generarà una solució entre hipotecats, deutors i totes les persones amb problemes d’accés a l’habitatge. Es parteix del recorregut dels deutes al mercat financer, segons el qual es converteixen en productes que es compren i es venen. Quan un deute comença a tenir pagaments pendents, el seu valor es devalua progressivament en aquest mercat. Els deutes devaluats s’agrupen en paquets perquè surtin al mercat a un preu que pugui interessar a grans inversors. Actualment la banca està venent aquests paquets fins a un 10% del seu valor nominal, és a dir, del preu oficial que haurien de pagar els deutors per cancel·lar-los. En el cas dels deutes impagats sense garantia hipotecària, i el que es coneix com les cues d’hipoteques (la quantitat que hi continua havent després d’haver perdut la casa) la rebaixa encara és més espectacular: s’arriben a vendre fins a un 2 o 3% del seu valor nominal. Què passaria si el 80% dels deutors, quan el seu deute s’hagués devaluat fins a 10 vegades, acceptessin un lloguer social de 300 euros al mes per quedar-se a casa seva o recomprar la finca mitjançant una hipoteca 7 vegades més baixa que l’actual? La Cooperativa d’Habitatge Social proposa comprar col·lectivament els deutes i treure els habitatges del mercat privat per convertir-los en bé comú, lliures de l’especulació.

Segons això és fàcil preguntar-se: Si un banc està disposat a desfer-se d’un pis de 275.000 € per només 25.000 €, no seria millor que pactés amb el propietari una flexibilització del pagament de la hipoteca?