Gemma Cascón (article escrit el 2012 i ara recuperat)
Dóna la sensació de que Sabadell és una
ciutat que no s’acaba de trobar a ella mateixa. Una ciutat que no es coneix
prou ni tampoc es reconeix. Fer-ne una descripció potser ens costaria més que no
pas fer la de qualsevol altra ciutat que haguéssim visitat recentment com a
turistes. Sabadell té unes proporcions que la
situen com una ciutat gran si la comparem amb Sant Quirze però més aviat
petita si ho fem amb Barcelona. Una ciutat mitjana que no acaba de sentir-se
orgullosa d’ella mateixa perquè té la capital com a referència i això sempre
empetiteix. Més aviat hem tendit a tenir-la com a model a imitar o envejar i a
lamentar-nos de tot el que no teníem, infravalorant el que aquí es feia i despreocupant-nos
alhora de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Tot i tenir pretensions i
ser ambiciosa, camina una mica a les palpentes. Potser perquè així com existeix un Observatori
de l’economia local no disposem de cap Observatori de la Cultura i el Mapa
Cultural elaborat l’any 1994 demana una actualització.
Estem parlant d’una ciutat de serveis, amb
una piràmide social força equilibrada, caracteritzada per un passat industrial
que ha marcat la seva fisonomia
(ciutat-fàbrica) i que alhora ha deixat una herència patrimonial sobre la qual
s’ha articulat poc el discurs que havia de vincular creació amb producció i
cultura amb treball. Els anys d’eufòria generalitzada han donat pas a una etapa
de retrocés, marcada bàsicament per la
crisi econòmica. Com molts d’altres municipis, hem caigut en l’error de sent
petits voler ser grans. Tenir grans auditoris, teatres, museus, acollir grans
produccions…. Un clar exemple a Sabadell és el projecte Ciutat de la Cultura,
que havia d’incloure un gran equipament musical, una escola de música, dues
noves sales teatrals, un complex museístic al Vapor Turull, etc., i que ha
quedat paralitzat sense haver iniciat les obres. S’ha vist que aquest model de
grandeses no és econòmicament viable i ara cal trobar noves fórmules/estratègies
creatives que permetin fer producció cultural adaptada a les particularitats i
a les economies de cada ciutat.
Sabadell és una ciutat que ha crescut en la diversitat i multiculturalitat
gràcies als nouvinguts, de l’Estat Espanyol en un principi i d’altres països
més endavant, que han viscut sense massa visibilitat i han hagut de crear els
seus propis centres de relació. No és casualitat que l’associacionisme sigui un
tret idiosincràtic de Sabadell, que destaca pel la quantitat d’associacions que existeixen,
però alhora el número d’associats és molt baix. Una ciutat que tenia la
possibilitat d’establir forts vincles entre tots els barris, centre inclòs,
perquè sentíssim que formaven part d’un tot, i en canvi trobarem poca gent que
sigui capaç d’anomenar un per un tots els barris que conformen la ciutat perquè
a la majoria d’ells segurament no hi ha estat mai. La relació centre-perifèria
constitueix un dels aspectes més importants en parlar d’una ciutat equilibrada,
i a Sabadell, aquesta relació, és mínima. Alguns barris, com Can n’Oriach,
tenen prou entitat com per sentir-se ciutat dins la ciutat, amb una
microcultura que omple algunes necessitats i fins i tot un espai com el Pub
Griffin que ofereix una programació estable de jazz prou envejable i La Sala
Miguel Hernández amb una bona programació infantil. Des dels barris es generen
moltes propostes que no arriben a la resta de la població. La major part
d’oferta cultural oficial de la ciutat té lloc al centre. Així, ens trobem amb
una ciutat que si bé apropa la cultura als barris en canvi no apropa els barris
a la cultura.
La política cultural de les administracions
locals ha fet, en els darrers temps, una inversió en equipaments de barri
alhora que es potenciava la festa i la recuperació del carrer i també s’ha
passat per l’espectacularització, ja sigui pel que fa a equipaments com a esdeveniments.
En els últims anys, s’ha potenciat la creació de biblioteques com a equipament
cultural bàsic on no només es transforma la informació en
coneixement sinó que també es vol que siguin centres culturals polivalents
(formació, difusió artística, arxiu…) substituint el paper que tenien els
centres cívics, creats com a equipaments de proximitat, on ara es potencia el
seu rol participatiu i de suport al teixit associatiu.
Sabadell disposa d’una infrastructura
cultural bàsica, i també d’alguns nuclis artístics d’interès prou consolidats
com és el cas de l’Orquestra Simfònica del Vallès, els Amics de l’Òpera de
Sabadell o l’Estruch. Pel que fa a programació es potencia molt especialment la
cultura familiar i la popular i també una cultura basada en l’oci i
l’espectacle. Tenim una oferta diversa, encara que poc equilibrada i alhora limitada
de música clàssica i moderna, òpera, teatre, circ, dansa, arts performàtiques,
cinema... La proximitat amb Barcelona provoca un fàcil desplaçament del públic
cultural sabadellenc cap a la capital per la qualitat i quantitat de l’oferta,
fet que provoca de forma automàtica una disminució del públic local. Alhora, el
que no marxa, és fidel a pocs espais, normalment als del seu barri d’influència
i es desplaça poc per altres zones o barris. Es pot dir que cada espai té el
seu públic i això provoca sovint el desconeixement i desinterès del que es fa a
la resta. També caldria saber com fer-ho
per implicar nous públics. El museus no són ni reclam turístic ni d’especial
interès per a la població. El seu públic majoritari són les escoles. Pel que fa
al cinema hi ha una sola entitat, el Cineclub Sabadell, que es dedica de forma
estable a la difusió i estudi del setè art, sense un espai propi identificat,
fet que el converteix en poc visible. També apareixen buits, com les arts
visuals, que es troben poc representades. És important saber que al creador
local l’hi costa de trobar formes de visibilitat a la pròpia ciutat. El suport a la investigació, creació, producció
i difusió artístiques és escàs. Tampoc es troben massa opcions de formació
contínua, ni espais d’intercanvi i relació, taules de
debat, tallers, cursos, etc.
Una bona part de la producció cultural local
la fan les entitats, associacions, col·lectius, individus… que
prenen la iniciativa i dediquen temps i energia a projectes diversos. Una cultura local que és bàsicament amateur i
això significa que disposen de pocs recursos i una limitació clara de capacitat
de gestió i de temps, ja que funcionen gràcies a persones que treballen de
forma voluntària portant a terme una tasca no professional, sovint sense tenir
una formació específica per al lloc que ocupen. El programa cultural que
ofereixen és prou ampli tot i que els nivells de qualitat no sempre són fàcils
d’assolir.
La iniciativa privada té dificultats per
oferir propostes culturals que alhora siguin rendibles econòmicament. En alguns
casos s’ha vist que constituint-se com a entitat es podia optar a ajuts
públics (cada vegada menys). D’altra banda, les formes de patrocini s’han vist reduïdes per culpa
de la crisi econòmica.
Hi ha una part de la cultura que es manté poc
visible perquè de vegades no se sap trobar
la manera de fer promoció o difusió, d’altres perquè s’ha topat amb
impediments legals, però també perquè no s’ha pensat que es podien crear
sinèrgies entre els agents culturals de la ciutat i propiciar accions
col·lectives. Actualment hi ha molts nodes d’acció dispersos que no interactuen
ni es coneixen i rares vegades sumen esforços. Seria bo generar un espai on
compartir, debatre, posar en comú, qüestionar, aportar idees. Les xarxes
socials, l’espai web, els blocs, han permès millorar la comunicació i difusió
d’aquesta cultura no visible però tot i així no se sap treure prou suc de les
possibilitats comunicatives que es tenen a l’abast i encara menys aprofitar el
potencial dels mitjans de comunicació locals. Des de Week&Sabadell, vam ser els primers ens oferir un canal de difusió cultural (digital) per facilitar-ho.
En resum, podria dir que el panorama cultural
de Sabadell apareix com quelcom
fragmentat, irregular, desequilibrat, on hi manca diàleg i espais de relació
entre les parts, sense una base sòlida que marqui unes línies d’actuació clares
i coherents i sense un esperit col·lectiu que faci créixer el tot a partir de
les parts. Si l’administració local és
l’encarregada de definir una política cultural que s’ha de portar a terme
en col·laboració amb les institucions, els agents i el teixit cultural i associatiu
local, cal que es faci bé. Però, òbviament, no tot ha de passar per l'institució pública, al contrari, però sí és necessari que es posin facilitats i es doni suport.
En un entorn econòmic
tant àrid com el que ens envolta queda per veure quines noves possibilitats se’ns obren. I si penséssim també en altres formes de cultura? En aquelles que impliquin
generar coneixement, reflexió, pensament, les que qüestionin el propi
sistema i fins i tot siguin capaces de provocar canvis en altres àmbits?
Afortunadament sembla que la necessitat ens
fa moure i es comencen a detectar canvis positius i noves iniciatives. Gent que
ha vist que l’única manera de fer créixer l’engranatge cultural és passant a
l’acció.
