FER ELS DEURES

Mariona Iribarren, historiadora de l'art

El nostre president, a banda de les metàfores nàutiques, deixa anar una mar de sentències que ens comprometen per molt i molt de temps, però sembla que, tot i així, estem molt contents. Tothom acata. Per què? Potser perquè els seus assessors s’encarreguen de carregar el seu discurs d’uns conceptes clau: responsabilitat, fer els deures, sentit comú, sacrifici, sentit del deure, seny...

Ja des de la campanya, Convergència es va presentar com el seny que per fi ens alliberaria de la rauxa desmanegada del dimoni del tripartit. I tots, fins i tot els mateixos del tripartit –menys Iniciativa que eren els únics que afirmaven que repetirien l’estratègia- ens ho vam creure. Ara que governen i encara tenen més les paelles pel mànec, els missatges de responsabilitat són gairebé insultants.

De quins deures estan parlant? Si l’únic que estan fent amb totes les privatitzacions i préstecs és endeutar-nos el futur per seguir mantenint un sistema que no s’aguanta? Anar tallant la saba a la gran majoria perquè en pugui continuar arribant una mica per uns pocs. Però per quant temps? Fins quan ha de durar la broma? (que deia en Carot)

Algú enfronta els problemes de fons de cara? Algú planteja que el nostre sistema es fonamenta en el petroli que té una data de caducitat molt i molt curta? Que calen guerres aberrants i una condemna ambiental terrible per tal de seguir-ne fent ús? Algú busca solucions a una tendència econòmica que per mantenir-se viva ha de concentrar-se progressivament i produir cada vegada més, quan els recursos són, evidentment, limitats? Algú convoca estratègies per recuperar el territori pels que hi viuen i evitar que les grans multinacionals es quedin amb tot en quatre dies? Algú s’atreveix a aplicar mesures de decreixement material al nord per tal que la resta de 80% del planeta pugui recuperar la dignitat? Potser la recuperaríem nosaltres, també.

No, es clar, el govern dels millors prefereix no enfangar-se en aquestes profunditats. Potser no és assenyat. Ja ens ho trobarem d’aquí a pocs anys, quan ens veiem definitivament a l’altra banda d’aquest percentatge i llavors ens exclamarem, enmig d’una pobresa on ja no podrem escollir si fer o no els deures.

SIMPLICITAT VOLUNTÀRIA

Mariona Iribarren Nadal, historiadora de l'art

La meva petició pel 2012:

Que deixem de voler tapar els forats amb pedaços, quan són, precisament, les escletxes a través de les quals podem veure que aquest castell malgirbat que ens han muntat, -que ens costa tan d’esforç mantenir i que, en el fons, no ens agrada-, no s’aguanta per enlloc.

Hem de recuperar la sobirania, dels nostres territoris, de les  nostres vides. Esclaus de l’espiral d’una economia que no està al servei de les persones, sinó al servei de la vanitat d’uns pocs, hem perdut tot allò que de valor i, el què és més greu, la creença que ens pertany.

Ser capaços de saltar a l’altra banda de la competició d’individualisme ferotge que se’ns vol imposar, de pensar-nos més enllà de nosaltres, de l’egocentrisme defensiu i d’actuar per tenir cura dels altres i del nostre entorn. No per sacrifici, sinó pel plaer de retrobar-nos amb els altres i amb l’entorn i, de retruc, amb nosaltres mateixos.

Necessitem urgentment tornar a unir els nostres veritables valors amb cadascun dels nostres actes quotidians. La millor resistència –i el millor descans- contra una inèrcia deshumanitzada que només busca xuclar-nos cada vegada més per créixer il·limitadament, que seguim consumint al preu que sigui, és la simplicitat voluntària.