Marc Serrano i Òssul, periodista
Aquest paio és un impresentable. Aquella situació és una vergonya. Això passa per allò o per allò altre, i es resoldria de tal o tal altra manera, no pas tal com s’està fent. T’ho dic jo, home, que en sé molt. Fes-me cas. El periodisme d’opinió és un dels pocs vessants del noble ofici d’explicar el que passa que no agonitza com una llagosta en aigua bullent. Deixant de banda el crèdit de l’opinador professional o ocasional i la seva (in)competència en cada tema d’anàlisi, discussió o, sovint, cridòria, una allau de columnes, tertúlies i debats vessen opinió a tort i a dret, dia i nit. I, més enllà dels mitjans considerats tradicionals, ja se sap que Internet és el paradís de la subjectivitat.
Podria parlar-vos de la monarquia, sí; amb l’avinentesa de l’afer Urdangarin, vull dir. O del que queda dels mitjans de comunicació: del seu ocàs evident i del futur negre fosc —ple de nous reptes i oportunitats, que se’n diu ara— dels professionals del ram en un entorn on qualsevol —qualsevol— es veu amb cor de comunicar o de pontificar com fer-ho. O, ja que som a El blog del Weekand, també podria confessar-vos quines mancances culturals detecto a la ciutat: si hi trobo a faltar o no equipaments, activitat, iniciativa. Es tractaria de vèncer la síndrome de la pantalla en blanc (píxels tripartits: vermell, verd, blau) i opinar amb vehemència sobre el que fos: d’un tema a l’atzar.
Però no: no ho faré. No revelaré el meu parer sobre res. No em penso mullar ni retratar. No em vull fer malveure ni enemistar-me amb ningú. Tot em sembla molt bé. Tot va bé i tothom és bo. No hi ha cap problema. Sembla l’opció més còmoda, però triar-la sense que es noti és un art. Com qualsevol altra comunitat reduïda i —això sí que ho dic, va— provinciana, la societat sabadellenca és un camp de mines per a l’imprudent o bocamoll, que, de seguida que es despista, ja va ple d’etiquetes. A més a més, opinar no costa res i genera poc valor quan es fa amb poc coneixement de causa o perquè sí; l’opinió publicada sona llavors impostada, sobrera: obscena, gairebé. És, si més no, el que n’opino.
