28/3/14

JOC DE PARAULES



Salvador Palomar- Carrutxa

Ubicats en una societat que es diu de la comunicació, on les xarxes telemàtiques possibiliten el contacte immediat i l’intercanvi de fitxers, on els mitjans de comunicació audiovisuals reflecteixen i interpreten realitats llunyanes i properes, hem redescobert el valor de la paraula i de l’oralitat en la comunicació directa i presencial. La poesia popular cantada permet transmetre emocions i expressar idees, fer burla o criticar, mostrar la pròpia habilitat creativa i provocar la participació dels altres amb el somriure o la resposta. La cançó amb el text improvisat, l’anomenem glosa o amb qualsevol altre nom que rep en les seves diverses variants –corrandes, nyacres, garrotins, albaes, jotes o cançons de pandero...– és una manifestació de folklore d’arrels antigues i present en nombroses cultures que ha conservat o recuperat, segons els indrets, tota la seva vigència. Pouant en el coneixement del passat d’on sorgeixen tonades i funcionalitats, experimentant amb noves formes, és tradició viva perquè no té cap sentit sinó parla del present.

La cançó improvisada és un recurs per a la celebració festiva de format adaptable, des de la taula familiar a la cercavila de bars, del sopar de colla al concurs de festa major o la trobada de glosadors d’arreu del país. És també una eina important per treballar la llengua i la música en l’àmbit educatiu. Jugar amb les paraules, bastint versos que s’interpreten cantant, ha esdevingut una pràctica en creixement constant que es tradueix en un augment d’activitats en moltes poblacions i que es vincula a un associacionisme popular i reivindicatiu de la pròpia cultura, que autogestiona la festa a partir de l’esforç voluntari.

Connectant, allí on ha estat possible, amb l’experiència de la gent gran, coneixent glosadors o formes de cançó improvisada a partir de la recerca, a partir del treball individual i col·lectiu, amb tallers o escoles d’estiu de glosa, s’ha generat un moviment de glosadors on hi trobem des de persones que viuen la pràctica de la glosa com a ofici fins a intèrprets ocasionals que s’atreveixen, en el context de desinhibició que la festa propicia, a expressar poèticament una idea o un sentiment, a fer broma, o a quedar-se en blanc. I a les glosades es canta de sexe i de política, d’actualitat i de tòpics, sobre les persones presents i els personatges públics. Es canta, jugant amb les paraules, sobre la vida quotidiana.

(Setenes 12 hores de Cançó Improvisada a Sabadell. 12 de març de 2014. Cor de Carxofa)