16/9/12

ALGUNES NOTES SOBRE EL COS EN L’OBRA DE PASOLINI











Oriol Vilapuig
“en un momento de profunda crisis cultural (los últimos años sesenta), que ha hecho (y hace) pensar sin rodeos en el final de la cultura (…), me pareció que la única realidad preservada fuese la del cuerpo. (…) Era en tal realidad física – el propio cuerpo – donde el hombre vivía la propia cultura “
Pier Paolo Pasolini
 
L’any 1941 en una Itàlia governada sota el feixisme de Mussolini, dins d’una Europa avocada al terror i a la barbàrie bèl·lica, un jove Pier Paolo Pasolini, de 19 anys, relata, en una carta al seu amic Franco Faroli, una experiència luminescent dins aquest  escenari fosc i aterrador, escriu Pasolini: “…Así estábamos esa noche, trepamos luego por los flancos de las colinas, entre zarzas que estaban muertas y su muerte parecía viva, atravesamos vergeles y cerezales cargados de guindas, y llegamos a una alta cima. Desde allí se veían claramente dos reflectores, muy lejos, muy feroces, ojos mecánicos a los que era imposible escapar, y entonces fuimos presa del terror a ser descubiertos, mientras que los perros ladraban y nosotros nos sentíamos culpables, y huimos a la espalda, a la cresta de la colina…..A los primeros resplandores del día (que son algo indeciblemente bello) nos bebimos las últimas gotas de nuestras botellas de vino. El sol parecía una perla verde. Me desvestí y dancé en honor de la luz, estaba totalmente blanco, mientras que los demás, envueltos en sus mantas como peones, temblaban al viento.”

Georges Didi-Huberman en el seu assaig titulat “Supervivencia de las luciérnagas“ ha volgut veure, en aquest gest de Pasolini, tot un símbol de vitalitat i desig en un context de desesperació i terror. El cos blanc de Pasolini movent-se  com una petita Lucciole que amb la seva fràgil i fugissera llum intenta aportar una mica de claror en la foscor imperant.

Gairebé trenta-cint anys després de l’experiència relatada per Pasolini, aquest cos blanc i luminescent que dansava sota una llum d’alba, apareixia assassinat en una platja d'Ostia propera a Roma. Les imatges que ens mostren el cos sense vida de Pasolini són especialment dures per l’acarnissament del seus botxins, com si no n’agüessin tingut prou amb la seva mort i volguessin esborrar el seu cos, desfigurant-lo, com un gest de destrucció iconoclasta. El cos físic de Pasolini ha tingut sempre una forta presència icònica, la tensió del seu rostre i dels seus muscles defineixen una actitud i una posició d’acció davant del món que precedeix i anuncia tota la seva obra.

Entre aquestes dues imatges, entre aquests dos cossos, el blanc luminescent i el vermell ensangonat i desfigurat a la platja d’Ostia, s’inscriu tot el corpus de l’obra Pasoliniana, una obra vitalista que podríem qualificar com un gran acte d’amor a la vida i que no impedirà al seu autor denunciar tot allò que l’agredeix i la deteriora, d’aquí també aquesta constant sensació de pèrdua que la seva posició artística descriu, criticant i desemmascarant falses actituds.

L’home se situa al centre del relat Pasolinià, aquest participa i transforma la realitat social i política mitjançant el seu posicionament corporal, un cos no alienat i que és capaç d'endinsar-se en una dimensió sagrada de la realitat. Tota l’obra de Pasolini és travessada per la constant presència de cossos, cal incidir aquí en la important presència dels rostres en tots els seus films. Cossos que avancen i s’agiten de vitalitat, cossos que cal entendre més enllà d’un mer instrument de comunicació i contemplació d’allò real, cossos que volen definir un posicionament, una forma d’estar al món. L’experiència i l’estudi de l’obra  de Masaccio en aquest sentit serà fonamental per Pasolini.

Els cossos en l’obra de Pasolini cerquen la llibertat fugint del sotmetiment imposat per qualsevol forma de poder, aquesta llibertat estarà per Pasolini íntimament lligada al sexe i al desig eròtic, entès aquest com a manifestació de vitalitat, això és el que mostra la trilogia de la vida, de la que com se sap, poc temps després abjurarà per afirmar-se en una de les seves obres més desconcertants, Salò. És en aquest darrer film on el cos passa de ser una forma de manifestació de la vida a una metàfora de domini entre una forma de poder i els seus subordinats, un poder que manipula els cossos, els tracta com a pura mercaderia consagrant-se a l’obscenitat com a única possibilitat. Una baixada als inferns, una claudicació desesperada que portar al seu autor a no voler formar part d’un món en el que ja no es reconeixia i en el que el seu discurs ja no tenia interlocutor.

3/9/12

RIUREM FINS A MORIR? O MORIREM SI NO RIEM?















Raquel Sánchez 

Vargas Llosa i la seva (in)civilització de l'espectacle han obert la capsa de Pandora. Tothom es qüestiona si el pensament i la reflexió es troben en vies d'extinció. Ha guanyat aquell capitalisme del desastre que ja anunciava Naomi Klein? No podem deixar-nos-ho de preguntar, perquè sí, tots som conscients que la nostra ha pogut arribar a ser una societat molt evolucionada -aparentment-, però també sabem fins quin punt és un pèl massa frívola. Mentre la fallida i la bancarrota truquen insistents als Arcs de Triomf dels Estats, el panem et circenses segueix funcionant. I no té data de caducitat, com demostren les audiències dels Jocs de Londres, trending topic indiscutible durant les últimes setmanes, i no sempre pels mèrits dels esportistes. Preparem-nos, però, perquè no deixa de ser més del mateix: ja ha tornat la Lliga, i d'aquí poc ho farà la Champions.

Podria tractar-se d’un excés d’evasió, com diu el Premi Nobel peruà, que ens abdueix i ens transforma en éssers massa badocs? Pensem, també, en les estrenes del cap de setmana als cinemes multiplex. Cada vegada costa més distingir-les dels insubstancials espectacles que fan a la televisió, dels reality-shows que xisclen en un flux interminable o d’aquelles tv-movies de sobretaula difícilment diferenciables. Tot plegat ens fa pensar fins quin punt estem abocats a cercar la distracció i l'entreteniment. En el nostre món multi-pantalla, al costat dels films més terroríficament paròdics que es puguin fer (tots tenim en ment una o dues sagues nord-americanes) comparteixen podi algunes de les pitjors degradacions del gènere de la comèdia. Es tracta de fer riure, sigui com sigui, i sembla que You Tube i alguns dels seus vídeos més visitats lideren aquesta carrera.

Per això val la pena reflexionar quan ens trobem amb una pel·lícula que no entra dins d'aquests paràmetres. El irlandés (The Guard), de fet, els traspassa i va més enllà. L’òpera prima de John Michael McDonagh seria un excel·lent exemple dels conceptes definits per Jordi Costa al seu llibre de la Nova Comèdia[1], i de la manera en què el gènere ha aconseguit sobreviure a la seva pròpia autodestrucció. Perquè quan sembla que en la seva història el que ve a continuació és el col·lapse, ens trobem amb un humor realment intel·ligent com el d'aquest film. El protagonitza un policia que molts titllarien de fracassat, però que no ho és pas tant. Fa el què vol i com vol, i ostenta una llibertat que ja la voldrien altres figures invictes del neoliberalisme.

Brendan Gleeson interpreta un personatge que fa el salt a les correccions polítiques i resulta, d'una manera involuntària i inconscient, entranyablement proper. Les seves imperfeccions -que són moltes- el fan molt més real que altres provocacions buides a les que ja estem massa acostumats. El mal gust al que pot arribar el sergent Gerry Boyle sempre és coherent, fins i tot amb les seves diatribes (o lloances) vers Dostoievski o Gógol. El podríem emparentar amb Groucho Marx o Charlot, però el context i les ambicions del film són ben diferents. Ara bé, sí que conserva les ganes d'auto-pensar-se que té el propi gènere de la comèdia, mesclat aquí sense cap pudor amb els tòpics més típics del western. Aquest hereu de John Wayne patològicament immadur es veu embolicat en una macro-conspiració de narcotraficants; però fins aquí les semblances amb altres històries policíaques. El irlandés pot ser un thriller on desfilen personatges i situacions que no oblidarem, però sobretot destaca per saber recuperar els finals èpics del gran gènere de John Ford. Tot una mica esquinçat, això sí, per poder ser, alhora, una comèdia simple i efectiva amb la que, de ben segur, el prolífic i fronterer director del Hollywood clàssic hagués estat d'acord.

Perquè el riure que sacseja el cos no sempre significa submissió davant els estàndards ni ganes d'empassar-se imbecil·litats. A vegades les rialles mouen al pensament, a la indagació sobre nosaltres mateixos. I qui sap, potser també a l'acció.


[1]          Una risa nueva. Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia, editorial Nausícaä.