21/10/12

UN MÉS UN NO SEMPRE SUMEN DOS




















Raquel Sánchez
Oriol Broggi i el Teatre Romea han creat un artefacte únic. Tan únic, que se'l comença a considerar l'espectacle de la temporada. Hereva natural de la trilogia que triomfava a Avinyó al 2009 i d'una pel·lícula dirigida per Denis Villeneuve al 2010, la seva és una proposta que esdevé brillantment original, gràcies al mil·limètric encaix entre el director d'Incendis i Julio Manrique, el nou director de la històrica institució. Sense haver arribat encara als 40, i amb una trajectòria impecable, Oriol Broggi es proposa fer visible allò invisible. Alumne de Sergi Belbel, les influències del cinema de Bergman i Kurosawa són evidents. No cal buscar-les, ens troben elles a nosaltres.
La Perla 29 es va crear al 2002 per poder adaptar obres complexes com aquesta, de l'autor libi Wajdi Mouawad, educat a França i Canadà després de fugir de l’horror de la guerra. L'escenògraf Sebastià Brosa il·lustra molt encertadament aquesta polisèmia cultural a través de la convivència, en un univers carbonitzat, dels múltiples espais que aniran conformant el llarg i desèrtic viatge de retorn de la Nawal. Reconciliació que va més enllà del trajecte físic, transformant-se en un recorregut d'autoconeixement, de perforació pròpia necessària per arribar al més íntim d'un mateix. Perquè només tornar al punt on tot comença permet recuperar el sentit perdut, ritual i cerimonial. No és casualitat que la mare dels bessons demani ser enterrada nua i sense nom, ni que aquesta obra reivindiqui, a la seva manera, la recuperació d'un teatre quasi transcendent, com a art que suscita una connexió profunda amb la naturalesa humana i el sentit de la nostra existència.
Incendis ens confronta amb els horrors de la guerra i la violència de tal manera que no en podem fugir. Estem tan macabrament acostumats a les desgràcies alienes i televisades que hem naturalitzat els conflictes més sagnants. Després de veure Incendis ens resultarà una mica més difícil seguir amb les nostres vides com si res no ens les hagués trastocat. Perquè haurem retrobat en el nostre interior aquell punt de compassió que només pot sorgir quan fem propi el patiment de l'altre. Fins quin punt el descobriment de la tràgica veritat que guareix el silenci de la Nawal no ens emmalalteix a nosaltres, encomanant-nos la necessitat de callar? Clara Segura ha posat de manifest en diverses entrevistes el dolor que acompanya als actors i l'equip en cada representació. Nosaltres també el sentim, perquè el teatre és un art que s'exerceix col·lectivament, no té sentit en solitari. I Incendis porta aquest principi a l'extrem: esdevé un flux  d'energies que es retroalimenten en la interacció constant entre escenari i auditori.
Broggi, com Manrique l'any passat amb Llum de guàrdia, juga amb la idea de fer del teatre un acte cinematogràfic. Perquè ambdós són arts germans, fets per ésser representats. No calen primers plans o travellings per palpar la màgia de la sala fosca del cinema. “Entreu! Què no entreu?” insisteix el notari al pròleg inicial. Una vegada que hi som a dins, ja és impossible sortir-ne. La pantalla panoràmica obre una finestra: no dubtem, la obrim i la traspassem. Broggi aprofita una història que conté tots els elements dels grans arguments universals per introduir el debat, no menys etern, de les fronteres entre ficció i realitat. Les explícites referències al fora de camp no són aleatòries: es destaca el paper que juga el tècnic de so, es posa en escena un assaig d'actors previ a una estrena i s'evidencia la presència del públic amb diverses interpel·lacions. Broggi i Manrique posen en escena la necessitat de renovar el llenguatge teatral, amb uns actors i unes escenografies que muten constantment. Nascuts ja en l'era de la televisió, formen part d'una generació educada en la fragmentarietat de la imatge audiovisual. Ambdós volen que el teatre s'acosti a les noves formes de parlar i de comunicar-se de la societat. I fer-ho sense renunciar a l'essència del teatre. 
Explica Susan Sontag a Sobre la fotografia, que de vegades, allò “bell” és allò que l'ull no pot veure per sí mateix: la visió fracturada, desconcertant, que només pot proporcionar una càmera. Això mateix succeeix amb aquesta història: funciona molt millor cinematogràficament. Narrativament distribuïda en una multiplicitat de capes, es combinen projeccions visuals a través d'una pantalla de drap amb relats sonors de cassettes que recuperen els silencis de la Nawal. Tot plegat, ens proporciona una riquesa d'estímuls que de ben segur els espectadors sabran com interpretar.
Portada al Romea primer, i ara al Teatre Principal de Sabadell, l'edípica Incendis es revela, fins i tot, més cinematogràfica que el propi film de Villeneuve. Fins a tres o quatre escenes es poden arribar a juxtaposar en el mateix espai, un recurs que fa participatiu a un públic madur acostumat a descodificar simultàniament diversos missatges. Les coordenades temporals també es difonen i el present s'eleva com a dolorós punt d'unió entre passat i futur. En espais separats per milers de quilòmetres es retroben personatges d'edats diferents, entrecreuats a través d'un particular ús del muntatge paral·lel que aconsegueix que una obra que és llarga no esgoti, que perdem el sentit de la temporalitat. Tot està calculat a la perfecció: les entrades i sortides dels personatges, els diàlegs coordinats com a complementaris canals d'àudio... Una obra mestra de rellotgeria teatral i/o audiovisual.
Julio Manrique omple l'escenari i traspassa els límits de la pantalla. La seva omnipresència, que el públic pot sentir no només davant, sinó també pels costats, per darrera i fins i tot per sota de la graderia, en alguns moments, però, pot vorejar l'excés. Quan Manrique és massa Manrique, com a soldat de guerra que pot acabar esdevenint paròdic i provocar uns riures fora de lloc. Al seu costat, en incomparable tàndem, una Clara Segura impecable i capaç de transmetre les més agudes emocions. S'estableixen desconcertants diàlegs entre la seva passió i l'estatisme de la figura quasi brechtiana de la Claudia Font, una presència inquietant que creua l'espai per permetre'ns, mentre la nostra mirada es desvia vers ella, una pausa. El seu silenci deixa lloc, també, a la reflexió i al pensament, un distanciament que sembla quasi impossible, pol·linitzats com estem pels intensos drames dels personatges.
Qui som i d'on venim. Pot haver-hi preguntes més fàcils de fer i més difícils de contestar? Amb Incendis formem part del procés de descobriment d'una “veritat” que ni és absoluta, ni ofereix respostes. No és blanca ni és negra: és de tots els tons grisos possibles. Perquè dedicar tres hores de la nostra vida a veure Incendis? Perquè un més un no sempre sumen dos...

15/10/12

PARAULES D'OPÒTON EL JOVE

























Adrià Pujol Cruells - (publicat originalment a Escafarlata)

Mèxic DF és un despropòsit. No és en va, que un dels malnoms dels seus habitants sigui el de defectuosos. Els empadronats fluctuen empiocats, engoril·lats i creatius, nit i dia, emmig d’una fumarada inclement de pol·lució. A Mèxic DF, em vaig reconciliar amb la petita, provinciana Barcelona.

Vaig viure, entre pitos i flautes, prop d’un any al país.

Els europeus mexicanitzats diuen que el DF és una de les ciutats amb més potencial humà del món. Amb això volen dir, tanmateix, que allí els bohemis estrangers tenen una capacitat adquisitiva superlativa, per oposició a una autoctonia que sempre és de segona mà. És cert que hi ha un sarró d’artistes oriünds, i també és veritat que s’hi troba un cert bullici intel·lectual. Però la tònica és la d’una humanitat desheretada, tothora caient de morros des d’unes voreres estrambòticament altíssimes, doncs això és la feridura d’una turca fenomenal de pox.[1]

Mèxic és un país entristit i violent, de vegades per aquest ordre, de vegades a la inversa. I la seva capital –l’aparador, que se’n diu– és un cap-i-pota cru, un civet fulgent de misèria. I que això, un europeu ho trobi interessant, a mi m’inquieta. Vol dir, una de dues, o que només hi està de visita, i per tant se les permet de romàntic, o vol dir que es tracta d’un europeu envilit.

Jo vaig ser del primer ordre, el grapat de visitants que troben glamur en la pobretat. En prenguí consciència el dia que em van dur a presenciar la lluita mexicana. El lluitador estrella era un taxista emmascarat que es deia bracitos de oro. Els seus contrincants eren una desferra. L’ambient era sensacional. Era com si Pedro Almodóvar hagués rodat Mad Max amb el pressupost d’El cor de la ciutat.

[1] El pox és un aiguardent, fet de canya de sucre. Entre els maies fou cerimonial i, de fet, en les llengües tzotzil i tseltal vol dir medicina. Actualment se serveix en envasos, el pox comercial, envasos que imiten, amb plàstic vermell sang de bou, el típic bidó de gasolina. És una gasòfia que ratlla el verí.

1/10/12

DE MAPES I CARRETERES QUE NO SABEM ON VAN

Raquel Sánchez


Michael Druks. Druksland-Physical and Social 15 January 1974

Parem l'orella i l'expressió que més es repeteix és la següent: “No sé què passarà. No et puc respondre”. Els traçats no estan gens clars, i un sentiment ens domina: la incertesa. Més profitosa del que ens pensem, és davant dels dubtes que s'obre un ventall de noves possibilitats, fins ara engarjolades a la rereguarda. La besllum, aquella coneixença imperfecta de les coses, no deixa de ser un estat al qual no estem acostumats. Perquè no ens enxampi desarmats i terroritzats, seria bo que ara sortís a la llum el potencial d'una societat que val més del que es pensa. No només ens hem deixat enredar per la bombolla immobiliària. També hem estat una societat que ha tingut com a fita formar-se com mai, conèixer, conèixer i conèixer. I seguint el camí, potser utòpic, del saber i la il·luminació com a motors per a la revolució, hem arribat a una expansió de l'educació i l'enteniment mai abans coneguda. No deixem ara que tot això es faci malbé i desaparegui sota la pressió dels mercats, siguin el que siguin, i facin la cara que facin.

Per això tenim la cultura, ens ho recordava tot just fa un any Zygmunt Bauman al Congrés Europeu de Cultura a Polònia quan afirmava amb contundènciaEl futur d'Europa depèn de la cultura”. Portant les seves tesis a casa nostra, tot i l'augment intimidador de l’Iva fins el 21%, la CULTURA encara continua sent “una gran eina per reivindicar-nos” perquè “el cervell és més oportú que mai”. Així ho deia fa pocs dies Mònica Terribas a la presentació de la valenta col·lecció Els millors poetes catalans del segle XX (diari ARA i Grup 62). Doncs fem-ho possible i no ens rendim. Anem més que mai al teatre, al cinema, als concerts... i als museus. Allà tenim, per exemple, el CaixaForum, que continua oferint refugi a aquells que no tenen ni cinc però pensen el mateix que l'ex-directora de TV3 i el pensador polonès: que la cultura és el nostre tanc, la nostra muralla, la nostra arma secreta. Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament és una de les exposicions que podem visitar, fins a finals d'octubre, al centre cultural de l'Obra Social de La Caixa. Fem-ho, perquè posa el dit a la nafra. Qüestiona els sistemes de representació territorials consolidats al món occidental. I no només en el sentit físic, també mental i espiritual. Ens obliga, doncs, a replantejar-nos els orígens i el futur dels nostres modes de pensament.

El primer que ens trobem és la silueta d'un colom que captura, dins seu, les constel·lacions de l'univers. Pau i conquesta, aquesta simbiosi no ens hauria de semblar tan estranya. L'homo  consumericus ja ha explorat -i explotat- el planeta fins el darrer indret que quedava per descobrir. Van ser les grans aventures de la Modernitat -i del Colonialisme-, aquelles que alimentaven els grans relats. Però al S.XX va començar un altre tipus d'investigació, que no portem tan avançada i en la qual hem de seguir incidint: la de la pròpia psique. Per subratllar aquesta urgència, el discurs de l'exposició, absolutament polièdric, gira al voltant de diverses temàtiques que es van metamorfosejant, com les peces d'un lego en mans d'un escolar.

Primer redescobrim el concepte de mapa i el seu simbolisme històric, amb manuscrits que daten del S.XVIII i explicacions de com es van començar a establir les relacions entre geometria i geografia. El llenguatge cartogràfic té les seves pròpies normes, i amb el temps s'han anat sofisticant. Ho comprovem tornant al primitiu qüestionari que Tomás López va distribuir per la Península Ibèrica quan va voler configurar, basant-se en respostes epistolars, el primer mapa d'Espanya. Això ens porta a plantejar-nos si la cartografia és, o ha estat mai, objectiva. Si qui dibuixa el mapa està projectant sobre un espai conceptes abstractes, i qui llegeix està interpretant a través de la seva codificació, hi ha lloc per la neutralitat i la veritat científica?

Podem estar més perduts del que estem? Per entendre com l'ésser humà ha necessitat sempre representar el món en què viu, i com s'ha servit del model del mapa per posar ordre al caos, l'exposició planifica un recorregut per obres i autors molt diversos. Tant, que en alguns moments podem sentir la selecció un pèl massa eclèctica, tot i que això també assegura que obrirà l'apetència de públics amb variats interessos. El portuguès Artur Barrio clava un ganivet al bell mig del continent europeu i Zbynek Baladran enumera en un vídeo possibles models de l'univers: societats on les entitats cooperen o lluiten entre elles, comunitats on cada membre aporta una norma a la Constitució, cervells on totes les parts interactuen, processos en construcció permanent...

La comissària Helena Tatay no ha tingut complexos alhora de triar les obres que configuren aquest sinuós trajecte. Tota mena de suports i disciplines dialoguen lliurement i en igualtat de condicions. El geògraf italià Franco Farinelli ens dóna lliçons virtuals sobre com la humanitat sempre ha volgut imposar-se al món salvatge, i ens recorda que l'estiu del 69, quan l'home va aterrar a la Lluna, tot va canviar. Ja no era un diàleg entre el món i el mapa (la seva representació), sinó entre la Terra i la Lluna, entre dos ordinadors. S'inaugurava la globalització, i els plànols ja no tornarien a ser estàtics mai més. A un dels sostres del CaixaForum es projecta un mapamundi històric que es va configurant a mesura que passen els anys. Del no res passa a mostrar-nos, progressivament i amb cada nou dígit i color, les transformacions que s'han anat produint en els contorns de les nacions al llarg de la Història. Què va ser primer, el mapa o el territori? La representació o la realitat?

Materialitzant països, però també estacions mentals, etapes de l'experiència viscuda, els subjectes exterioritzem el que habita dins nostre però resta ocult la major part del temps. L'art, i les vanguardies en especial, són pioners en aquest procés de confrontació amb l'interior i la memòria, difuminant normes i fronteres, plantejant eviterns interrogants. Per entendre'ns millor, doncs, cal fer sortir a la superfície els mecanismes que expliquen perquè pensem de la manera en què pensem. I davant d'una nova era, ingovernable encara, dominada per la lògica d'un nou llenguatge immaterial, el del ciberespai i les xarxes, Cartografies contemporànies ens anima a analitzar sota noves òptiques les
equivalències assumides entre les idees d'espai i de mercats, la Modernitat i l’euro centrisme.

Dividim l'espai en etiquetes: el personal, el públic, el simbòlic... Vivim rodejats de mapes, però sabem què signifiquen i com afecten les nostres vides?