22/1/12

CONTRA L'OPINIÓ





















Marc Serrano i Òssul, periodista

Aquest paio és un impresentable. Aquella situació és una vergonya. Això passa per allò o per allò altre, i es resoldria de tal o tal altra manera, no pas tal com s’està fent. T’ho dic jo, home, que en sé molt. Fes-me cas. El periodisme d’opinió és un dels pocs vessants del noble ofici d’explicar el que passa que no agonitza com una llagosta en aigua bullent. Deixant de banda el crèdit de l’opinador professional o ocasional i la seva (in)competència en cada tema d’anàlisi, discussió o, sovint, cridòria, una allau de columnes, tertúlies i debats vessen opinió a tort i a dret, dia i nit. I, més enllà dels mitjans considerats tradicionals, ja se sap que Internet és el paradís de la subjectivitat.

Podria parlar-vos de la monarquia, sí; amb l’avinentesa de l’afer Urdangarin, vull dir. O del que queda dels mitjans de comunicació: del seu ocàs evident i del futur negre fosc —ple de nous reptes i oportunitats, que se’n diu ara— dels professionals del ram en un entorn on qualsevol —qualsevol— es veu amb cor de comunicar o de pontificar com fer-ho. O, ja que som a El blog del Weekand, també podria confessar-vos quines mancances culturals detecto a la ciutat: si hi trobo a faltar o no equipaments, activitat, iniciativa. Es tractaria de vèncer la síndrome de la pantalla en blanc (píxels tripartits: vermell, verd, blau) i opinar amb vehemència sobre el que fos: d’un tema a l’atzar.

Però no: no ho faré. No revelaré el meu parer sobre res. No em penso mullar ni retratar. No em vull fer malveure ni enemistar-me amb ningú. Tot em sembla molt bé. Tot va bé i tothom és bo. No hi ha cap problema. Sembla l’opció més còmoda, però triar-la sense que es noti és un art. Com qualsevol altra comunitat reduïda i —això sí que ho dic, va— provinciana, la societat sabadellenca és un camp de mines per a l’imprudent o bocamoll, que, de seguida que es despista, ja va ple d’etiquetes. A més a més, opinar no costa res i genera poc valor quan es fa amb poc coneixement de causa o perquè sí; l’opinió publicada sona llavors impostada, sobrera: obscena, gairebé. És, si més no, el que n’opino.

5 comentaris:

  1. Magistral, com sempre. òscargid

    ResponElimina
  2. Molt bon article. Evidentment, avui tothom "opina" de tot, música, teatre, medecina, esport... i molts cops sense tenir les mínimes bases per fer-ho. Opinem d' oïda, del què ens ha dit aquell amic o hem llegit a internet. I això és bo perquè democratitza, però alhora devalua. En referència a la cultura a Sabadell trobo que a grans trets està molt bé, hi ha gran quantitat d' actes i activitats. Ara bé, falta varietat ( tot es focalitza en dos tipus de públic bastant concrets) GRANS MANCANCES en el terreny juvenil ( 10-16 anys) i un 30 nits a l' agost.

    ResponElimina
  3. D'Alemanya estant, on visc, si una cosa em sobta del panorama audiovisual de Catalunya és la quantitat d'hores i hores que es passen els uns opinant, els altres escoltant opinadors, tant a ràdio com a televisió.

    Si això no fos prou greu, que ho és, a sobre tenim un país petit, cosa que provoca un segon mal: els opinadors, al final, acaben esdevenint una mena de "veu oficial", de "veu del poble" que, com dius, Marc, de tot opinen, de tot en saben, igual si són les relacions de l'Iran amb els seus veïns que els intríngulis de la selecció argentina de futbol (per dir-ne una), la influència dels planetes en les nostres vides o, per suposat, el sexe dels àngels.

    Visca l'opinió, però mesurada i, sobretot, no convertida en credo!

    * comentari dedicat especialment a Pilar Rahola I de Catalunya

    ResponElimina
  4. Fer un article periodístic comporta, necessàriament, abocar una opinió. El periodista que no té una visió particular de les coses només és un "redactor" de l'actualitat.

    Ara bé, sí que penso que s'ha creat a Catalunya una espècie de cercle -realment petit- d'opinadors (amb alguna opinadora) que te'ls trobes a tot arreu, a la ràdio, a la tele, a la premsa. A més, el supòsit que tothom hi ha d'entendre de tot és de per si fals i demagògic.

    Pel que fa a Sabadell i la seva oferta cultural, no puc opinar massa ja que no puc comparar amb prou coneixement de causa. El que sí puc dir és que, per exemple, al Cineclub Sabadell oferim una oferta en cinema -en versió original- prou digna i trobo a faltar-hi gent a les sessions. Estic segur que, a Sabadell, hi ha molta gent que li agrada el bon cinema.

    Toni

    ResponElimina
  5. jo estic cansada de que aquest cercle reduït d'opinadors experts ens parlin continuament i amb convenciment de la nostra deriva però en canvi no aportin solucions reals, bàsicament es limiten a la crítica i a la premonició. Opinar sobre allò que cal fer i no es fa és una postura molt bonica però gens útil en quan a acció provocadora de canvis directes. Alhora penso que aquestes postures s'estan contagiant a la resta de gent provocant una mena de síndrome de l'expertitis. Sembla com si tots ens veiéssim obligats a la demostració de coneixements. A hores d'ara tothom té la seva hipotesi (la veritable, òbviament) de com hem de sortir de la crisi. El futbol és un altre exemple clar, perquè és enormement fàcil exercir d'expert en una matèria on no cal pensar massa.

    ResponElimina