L'HEROI JA NO POT TOT SOL!

Raquel Sánchez, periodista cultural

Avui en dia, parlar d'un film estrenat més enllà de la setmana anterior, pren la categoria de quelcom demodé. Bé, doncs lluitem (com a mínim una mica) contra la liquidesa del temps i reprenguem un tema interessant (encara que ja no trending topic). Es tracta dels dos herois cinematogràfics que van tornar per Nadal (sense torrons, s'entén). Aleshores van omplir blogs, murs de facebooks, oppis al carrer, tanques a l'autopista, seccions culturals als informatius (això darrer exigiria una reflexió a part...). I a tot arreu feien d'altaveus d'un missatge clar, multiplicant fins l'infinit aquella sensació eufòrica que un té després de veure Misión Imposible III i Sherlock II: entre tots podem salvar el món! És a dir, superar la crisi. Res a dir en contra de la crida a la solidaritat, però molt a censurar d'uns continents que en frivolitzen i banalitzen el significat real.

La primera del plural -nosaltres- ha substituït al jo, jo, i més jo… O això sembla, perquè jo no tinc gens clar que sigui real aquesta transformació, tot i que les pantalles ho simulen cada vegada millor (en 3D si cal!). Al Teatre Lliure podem veure a un colpidor Quitt, de Peter Handke, que, tot i l'aire retro dels 70, esdevé més tangible que l'Ethan Hunt d'en Tom Cruise -estranyament mancat de destresa- o, què n'hem de dir! - que el Sherlock Holmes/Rocky Balboa interpretat per un Robert Downey Jr. cada vegada més hilarantment autoirònic.

Em saltaré els arguments i aniré al que més em va trasbalsar: les seqüències finals, on tot està per decidir (perquè encara sentim un ai al cor si és l'enèsim happy end catàrtic del 2011?). En Cruise prem i prem el botó vermell, però sense la participació de la resta del seu pintoresc equip, el seu gest esdevé inútil. En Sherlock no pot aturar en Moriarty tot sol, necessita l'ajuda d'una gitana, d'en Watson, la seva dona i, fins i tot, del seu germà Mycroft. El cinema blocksbuster s'apodera, com ho està fent també la publicitat (recordem la campanya dels SMS gratis de Movistar, o el "Jo TMB" del Metro de Barcelona) del valor de l'esforç comú i la participació ciutadana. Al fer-lo seu tergiversa el concepte, que  queda supeditat al mateix de sempre: el sacrifici individual està justificat si és per un bé major. Ens sona?… Ara ja no per legitimar danys colaterals, ara exigeix fidelitat a un líder que, amb la paciència i el beneplàcit de tots, ens guiarà pel camí de la salvació… No puc evitar tornar a recordar en Herman Quitt  fent la promesa als seus col·legues empresaris que tots junts (sota el seu lideratge) podran amb tot: expandiran les seves corporacions, controlaran els preus a tot el món, la seva riquesa serà infinita… Al final, és ell qui els enfonsa, autodestruint-se en el procés.

Tota pel·lícula és ideologia, encara que resti amagada darrera el divertiment. L'storytelling  (entengui's el formateig de les ments sota la creença que només és possible un relat: el propi) és un recurs polític que després de Reagan ja no ha deixat d'enlairar-se, fins a ocupar les primeres posicions del marketing de les idees del S.XXI. Com acabarà aquest nosaltres creat artificialment? Com en recuperarem l'essència? Ja no és Nadal, però cal continuar reflexionant en com podem millorar, tot fent-se nous i ¿impossibles? propòsits.

NOTES D'EXPERIÈNCIES LÍMITS (MÍSTICA I POESIA)

Antoni Clapés, poeta

Els aspectes més rellevants de la nostra cultura s’han donat en la confluència de dues experiències límits –en el límit–: la mística i la poètica.

El místic té una experiència (adquireix un coneixement sense mediació)  i és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. D’una manera anàloga, el poeta sacseja la llengua –la treu de polleguera (Deleuze)– a partir d’un estat d’exaltació (inspiració?) provocat per la vivència d’una experiència forta. Per bé que hi ha una manifestació de la mística que s’expressa a través de la poesia, la transmissió pot haver estat feta en altres formes artístiques o, simplement, no manifestar-se: el silenci com a llenguatge. Ambdues (mística i poesia), però són experiències interpretades: per tant, un afer lingüístic (o translingüístic).

En l’anàlisi  del fenomen poètic del místic és un parany parlar de les “dues vessants” (Dámaso Alonso) –la lingüística i la conceptual– perquè aquell només pot ser entès en la seva totalitat, en la seva complexitat, concebent-lo com una sola  vessant: ampla, àmplia.

El místic (el poeta) intenta dir alguna cosa a propòsit d’esdeveniments per a l’expressió dels quals el llenguatge no està fet. Però alhora, i en voler superar l’afàsia (recurs immediat), vol expressar-se amb un nou dir, amb un dir altre.

El místic (el poeta) és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. En l’instant de la il·luminació es produeix la comprensió simultània de tantes coses! San Juan de la Cruz parlarà de “dislate” (disbarat) i Maria Zambrano (el “sentir iluminante”) de “delirio”, per dir experiències que se situen més enllà de la raó.

El llenguatge és de naturalesa borrós i no pot viure desengatjat del lloc i del temps en què es manifesta. Les paraules són vives i, per tant, canvien de contingut sense parar, adaptant-se a les circumstàncies en què són dites. Una de les quimeres dels homes ha estat voler assolir coneixements exactes i globals per comprendre el conjunt d’allò que existeix i que reprodueixin la realitat en una forma lingüística.

Hi ha mística (poesia) perquè, alhora, hi ha límits i desig d’anar més enllà de les fronteres que, sempre i arreu, encerclen l’ésser humà. El fenomen místic (poètic) el comprenem dins d’una cultura –dins d’una tradició– i és dins d’un marc cultural específic en què ens hi referim. Això fa impossible un discurs universal sobre el fenomen místic (poètic). “La percepció espiritual es desplega a l’interior d’una organització mental, lingüística i social que la precedeix i la determina” (Certeau).

El llenguatge místic (poètic) brolla menys a partir de nous mots que de les transformacions operades a l’interior dels mots presos del llenguatge normal. La mística esdevé una expressió literària de superació dels límits: itinerari vers el silenci (en el límit), ja que no li caldrien paraules perquè hauria superat tots els condicionaments: fora de la totalitat, un pur present, el tot i el no-res, alhora. Pur coneixement sense mediacions.

El místic (poeta) tensa el llenguatge al màxim. Per entrar en la contemplació (“entréme donde no supe”) cal haver optat per una radical sortida dels propis límits de si mateix (“salir sin ser notada / estando mi casa fatigada”).

No hi ha mística (poesia) al marge, al defora, per damunt del llenguatge.

El místic (el poeta) sap que qualsevol discurs sobre la seva experiència és soroll sense contingut, que la trivialitza. El xoc que produeix la llum, sempre instantània, que aclareix el sentit no es pot explicar.

Tot sistema del món és una manera de descriure’l, de dir-lo, de parlar-ne, en la lògica gramatical d’un discurs. I la mística (la poesia) va oferir formes de representació més subtils que la que hi ha entre un símbol lingüístico-conceptual i la seva experiència o significat. El llenguatge simbòlic va néixer per parlar d’allò inexpressable. Com Borges va fer-ho a El Aleph, expressió radical d’una metàfora de l’experiència infinita i de l’encontre amb el tot.

La mística (la poesia) opera sobre l’immens camp de la realitat experimentada però no coneguda. El poeta escriu en l’”estat d’escriptura” (“suspensió de vida i de mort”) del qual parlava Flaubert : l’estat d’espera i d’escolta (Teresa de Jesús i Franz Kafka).

FER ELS DEURES

Mariona Iribarren, historiadora de l'art

El nostre president, a banda de les metàfores nàutiques, deixa anar una mar de sentències que ens comprometen per molt i molt de temps, però sembla que, tot i així, estem molt contents. Tothom acata. Per què? Potser perquè els seus assessors s’encarreguen de carregar el seu discurs d’uns conceptes clau: responsabilitat, fer els deures, sentit comú, sacrifici, sentit del deure, seny...

Ja des de la campanya, Convergència es va presentar com el seny que per fi ens alliberaria de la rauxa desmanegada del dimoni del tripartit. I tots, fins i tot els mateixos del tripartit –menys Iniciativa que eren els únics que afirmaven que repetirien l’estratègia- ens ho vam creure. Ara que governen i encara tenen més les paelles pel mànec, els missatges de responsabilitat són gairebé insultants.

De quins deures estan parlant? Si l’únic que estan fent amb totes les privatitzacions i préstecs és endeutar-nos el futur per seguir mantenint un sistema que no s’aguanta? Anar tallant la saba a la gran majoria perquè en pugui continuar arribant una mica per uns pocs. Però per quant temps? Fins quan ha de durar la broma? (que deia en Carot)

Algú enfronta els problemes de fons de cara? Algú planteja que el nostre sistema es fonamenta en el petroli que té una data de caducitat molt i molt curta? Que calen guerres aberrants i una condemna ambiental terrible per tal de seguir-ne fent ús? Algú busca solucions a una tendència econòmica que per mantenir-se viva ha de concentrar-se progressivament i produir cada vegada més, quan els recursos són, evidentment, limitats? Algú convoca estratègies per recuperar el territori pels que hi viuen i evitar que les grans multinacionals es quedin amb tot en quatre dies? Algú s’atreveix a aplicar mesures de decreixement material al nord per tal que la resta de 80% del planeta pugui recuperar la dignitat? Potser la recuperaríem nosaltres, també.

No, es clar, el govern dels millors prefereix no enfangar-se en aquestes profunditats. Potser no és assenyat. Ja ens ho trobarem d’aquí a pocs anys, quan ens veiem definitivament a l’altra banda d’aquest percentatge i llavors ens exclamarem, enmig d’una pobresa on ja no podrem escollir si fer o no els deures.

A VOLTES AMB LA INFORMACIÓ

Màrius Martínez, pedagog

M’explicava una col·lega de feina que hi ha tres tipologies de ciutadans i ciutadanes, les persones desinformades, les sobreinformades i les realment informades. En la societat de la Informació i la Comunicació que ens ha tocat viure és important formar part del grup de les persones informades, no és una qüestió trivial. Argumentem-ho.

Les persones desinformades són aquelles que consumeixen imatges i emocions distribuïdes a tota hora pels grans mitjans de comunicació, essencialment a través de les pantalles (televisió però també ordinadors, mòbils, cinema i videojocs). La publicitat i un bon nombre de pel·lícules i altres productes audiovisuals exploten aquest esquema: imatges i músiques atractives per col·locar idees i emocions favorables a un producte, una ideologia o un pensament. Els programes del cor, els realities i similars mantenen a un terç de la població entretinguda i absolutament desinformada.

Un segon terç de la població es passa el dia consumint la informació de tants mitjans com pugui abastar: en llevar-se posa la ràdio per saber les notícies del matí, si esmorza amb televisió veu les imatges d’alguna de les notícies que ha sentit, si es fa amb un diari (de distribució gratuïta o tradicional) llegeix alguna cosa més i al migdia i, sobretot, al vespre torna a mirar les notícies a la televisió per si ha canviat alguna cosa. Aquest terç disposa de molta informació (sovint servida per un nombre reduït de corporacions que la controlen, la filtren i la distribueixen) però si no la contrasta, la sobreinformació esdevé desinformació.

El tercer terç també consumeix informació però la contrasta i en busca l’anàlisi. En aquest procés selecciona la informació rellevant, en descarta la resta i complementa allò que considera interessant o important tot convertint la informació en coneixement . A partir d’aleshores pot situar-se en l’entorn proper i en l’entorn global i prendre decisions i accions si cal en relació a la seva situació, a la de les persones més properes o a la comunitat.

La informació, sobretot quan es converteix en coneixement és poder. Poder per millorar la pròpia vida i la de les persones que ens envolten. Si al segle XX primer van ser les terres, després la tecnologia i després els diners els que donaven el poder, al segle XXI és la informació que ens fa més lliures i més forts. Només cal pensar, per exemple, que quan hom compra un ordinador portàtil, només el 5 o el 10% del que paga té a veure amb el be material que està adquirint. L’altre 90% del preu té a veure amb el coneixement que ha fet possible aquella màquina, aquell disseny, aquella distribució i aquella comercialització, ...

Quina és l’estratègia que segueixen les persones informades? Com ja s’ha dit, combinen fonts i mitjans, contrasten el que diuen, busquen les anàlisis dels esdeveniments i no només un determinat relat i qüestionen les informacions, la seva intencionalitat i oportunitat en el temps. També es pregunten en quina mesura incorporar aquella informació els fa millors persones, millors ciutadans; en quina mesura els ajuda a créixer, a participar i a implicar-se en l’entorn i a partir de tot plegat, decideixen.

No vull deixar de destacar també el valor que té l’educació en la lluita per a afavorir que el col·lectiu de persones informades, amb coneixement sigui molt més d’un terç de la població doncs, a més de continuar essent un factor que incrementa les possibilitats de desenvolupament sociolaboral també és un factor de creixement i empoderament  individual i col·lectiu. El coneixement ens fa lliures quan es construeix a partir de l’anàlisi, del contrast democràtic i participatiu de la informació que ens envolta en una galàxia informacional que s’expandeix permanentment.

CONTRA L'OPINIÓ

Marc Serrano i Òssul, periodista

Aquest paio és un impresentable. Aquella situació és una vergonya. Això passa per allò o per allò altre, i es resoldria de tal o tal altra manera, no pas tal com s’està fent. T’ho dic jo, home, que en sé molt. Fes-me cas. El periodisme d’opinió és un dels pocs vessants del noble ofici d’explicar el que passa que no agonitza com una llagosta en aigua bullent. Deixant de banda el crèdit de l’opinador professional o ocasional i la seva (in)competència en cada tema d’anàlisi, discussió o, sovint, cridòria, una allau de columnes, tertúlies i debats vessen opinió a tort i a dret, dia i nit. I, més enllà dels mitjans considerats tradicionals, ja se sap que Internet és el paradís de la subjectivitat.

Podria parlar-vos de la monarquia, sí; amb l’avinentesa de l’afer Urdangarin, vull dir. O del que queda dels mitjans de comunicació: del seu ocàs evident i del futur negre fosc —ple de nous reptes i oportunitats, que se’n diu ara— dels professionals del ram en un entorn on qualsevol —qualsevol— es veu amb cor de comunicar o de pontificar com fer-ho. O, ja que som a El blog del Weekand, també podria confessar-vos quines mancances culturals detecto a la ciutat: si hi trobo a faltar o no equipaments, activitat, iniciativa. Es tractaria de vèncer la síndrome de la pantalla en blanc (píxels tripartits: vermell, verd, blau) i opinar amb vehemència sobre el que fos: d’un tema a l’atzar.

Però no: no ho faré. No revelaré el meu parer sobre res. No em penso mullar ni retratar. No em vull fer malveure ni enemistar-me amb ningú. Tot em sembla molt bé. Tot va bé i tothom és bo. No hi ha cap problema. Sembla l’opció més còmoda, però triar-la sense que es noti és un art. Com qualsevol altra comunitat reduïda i —això sí que ho dic, va— provinciana, la societat sabadellenca és un camp de mines per a l’imprudent o bocamoll, que, de seguida que es despista, ja va ple d’etiquetes. A més a més, opinar no costa res i genera poc valor quan es fa amb poc coneixement de causa o perquè sí; l’opinió publicada sona llavors impostada, sobrera: obscena, gairebé. És, si més no, el que n’opino.