13/2/12

NOTES D'EXPERIÈNCIES LÍMITS (MÍSTICA I POESIA)





















Antoni Clapés, poeta

Els aspectes més rellevants de la nostra cultura s’han donat en la confluència de dues experiències límits –en el límit–: la mística i la poètica.
El místic té una experiència (adquireix un coneixement sense mediació)  i és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. D’una manera anàloga, el poeta sacseja la llengua –la treu de polleguera (Deleuze)– a partir d’un estat d’exaltació (inspiració?) provocat per la vivència d’una experiència forta. Per bé que hi ha una manifestació de la mística que s’expressa a través de la poesia, la transmissió pot haver estat feta en altres formes artístiques o, simplement, no manifestar-se: el silenci com a llenguatge. Ambdues (mística i poesia), però són experiències interpretades: per tant, un afer lingüístic (o translingüístic).
En l’anàlisi  del fenomen poètic del místic és un parany parlar de les “dues vessants” (Dámaso Alonso) –la lingüística i la conceptual– perquè aquell només pot ser entès en la seva totalitat, en la seva complexitat, concebent-lo com una sola  vessant: ampla, àmplia.
El místic (el poeta) intenta dir alguna cosa a propòsit d’esdeveniments per a l’expressió dels quals el llenguatge no està fet. Però alhora, i en voler superar l’afàsia (recurs immediat), vol expressar-se amb un nou dir, amb un dir altre.
El místic (el poeta) és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. En l’instant de la il·luminació es produeix la comprensió simultània de tantes coses! San Juan de la Cruz parlarà de “dislate” (disbarat) i Maria Zambrano (el “sentir iluminante”) de “delirio”, per dir experiències que se situen més enllà de la raó.
El llenguatge és de naturalesa borrós i no pot viure desengatjat del lloc i del temps en què es manifesta. Les paraules són vives i, per tant, canvien de contingut sense parar, adaptant-se a les circumstàncies en què són dites. Una de les quimeres dels homes ha estat voler assolir coneixements exactes i globals per comprendre el conjunt d’allò que existeix i que reprodueixin la realitat en una forma lingüística.
Hi ha mística (poesia) perquè, alhora, hi ha límits i desig d’anar més enllà de les fronteres que, sempre i arreu, encerclen l’ésser humà. El fenomen místic (poètic) el comprenem dins d’una cultura –dins d’una tradició– i és dins d’un marc cultural específic en què ens hi referim. Això fa impossible un discurs universal sobre el fenomen místic (poètic). “La percepció espiritual es desplega a l’interior d’una organització mental, lingüística i social que la precedeix i la determina” (Certeau).
El llenguatge místic (poètic) brolla menys a partir de nous mots que de les transformacions operades a l’interior dels mots presos del llenguatge normal. La mística esdevé una expressió literària de superació dels límits: itinerari vers el silenci (en el límit), ja que no li caldrien paraules perquè hauria superat tots els condicionaments: fora de la totalitat, un pur present, el tot i el no-res, alhora. Pur coneixement sense mediacions.
El místic (poeta) tensa el llenguatge al màxim. Per entrar en la contemplació (“entréme donde no supe”) cal haver optat per una radical sortida dels propis límits de si mateix (“salir sin ser notada / estando mi casa fatigada”).
No hi ha mística (poesia) al marge, al defora, per damunt del llenguatge.
El místic (el poeta) sap que qualsevol discurs sobre la seva experiència és soroll sense contingut, que la trivialitza. El xoc que produeix la llum, sempre instantània, que aclareix el sentit no es pot explicar.
Tot sistema del món és una manera de descriure’l, de dir-lo, de parlar-ne, en la lògica gramatical d’un discurs. I la mística (la poesia) va oferir formes de representació més subtils que la que hi ha entre un símbol lingüístico-conceptual i la seva experiència o significat. El llenguatge simbòlic va néixer per parlar d’allò inexpressable. Com Borges va fer-ho a El Aleph, expressió radical d’una metàfora de l’experiència infinita i de l’encontre amb el tot.
La mística (la poesia) opera sobre l’immens camp de la realitat experimentada però no coneguda. El poeta escriu en l’”estat d’escriptura” (“suspensió de vida i de mort”) del qual parlava Flaubert : l’estat d’espera i d’escolta (Teresa de Jesús i Franz Kafka).

2 comentaris:

  1. Una excel.lent!, i potser involuntària, classe de literatura... Em pregunto si aquest ajustat comentari no és totalment extrapolable a qualsevol-a tota- experiència estètica?.Aquella que sempre"..parla d'allò inexpressable." i que n'és "...experimentada però mai coneguda..".I, en aquest sentit , l'experiència de la creació plàstica , sense paraula, amb un altre codi-de silenci- no seria una expressió encara més pura de la mística?.
    [...e yèndolos mirando con sola su figura vestidos los dejó de su hermosura...].

    Ava

    ResponElimina
  2. Tens raó, Anònim. (No sé si "més pura", però sí que hi ha moltes expressions d'aquestes experiències que no són la poesia: també la música (Cage), la pintura (Rothko), la dansa (la Sama) són dimensions creatives d'experiències místiques.
    De fet, aquestes són notes d'un curs sobre P&M que estic donant ara mateix, i agafo aquesta identificació per qüestió d'ofici, és clar, però també per raons de temps.
    A classe en vam parlar a bastament de les experiències que he mencionat.

    ResponElimina