20/2/12

L'HEROI JA NO POT TOT SOL!


















Raquel Sánchez, periodista cultural

Avui en dia, parlar d'un film estrenat més enllà de la setmana anterior, pren la categoria de quelcom demodé. Bé, doncs lluitem (com a mínim una mica) contra la liquidesa del temps i reprenguem un tema interessant (encara que ja no trending topic). Es tracta dels dos herois cinematogràfics que van tornar per Nadal (sense torrons, s'entén). Aleshores van omplir blogs, murs de facebooks, oppis al carrer, tanques a l'autopista, seccions culturals als informatius (això darrer exigiria una reflexió a part...). I a tot arreu feien d'altaveus d'un missatge clar, multiplicant fins l'infinit aquella sensació eufòrica que un té després de veure Misión Imposible III i Sherlock II: entre tots podem salvar el món! És a dir, superar la crisi. Res a dir en contra de la crida a la solidaritat, però molt a censurar d'uns continents que en frivolitzen i banalitzen el significat real.

La primera del plural -nosaltres- ha substituït al jo, jo, i més jo… O això sembla, perquè jo no tinc gens clar que sigui real aquesta transformació, tot i que les pantalles ho simulen cada vegada millor (en 3D si cal!). Al Teatre Lliure podem veure a un colpidor Quitt, de Peter Handke, que, tot i l'aire retro dels 70, esdevé més tangible que l'Ethan Hunt d'en Tom Cruise -estranyament mancat de destresa- o, què n'hem de dir! - que el Sherlock Holmes/Rocky Balboa interpretat per un Robert Downey Jr. cada vegada més hilarantment autoirònic.

Em saltaré els arguments i aniré al que més em va trasbalsar: les seqüències finals, on tot està per decidir (perquè encara sentim un ai al cor si és l'enèsim happy end catàrtic del 2011?). En Cruise prem i prem el botó vermell, però sense la participació de la resta del seu pintoresc equip, el seu gest esdevé inútil. En Sherlock no pot aturar en Moriarty tot sol, necessita l'ajuda d'una gitana, d'en Watson, la seva dona i, fins i tot, del seu germà Mycroft. El cinema blocksbuster s'apodera, com ho està fent també la publicitat (recordem la campanya dels SMS gratis de Movistar, o el "Jo TMB" del Metro de Barcelona) del valor de l'esforç comú i la participació ciutadana. Al fer-lo seu tergiversa el concepte, que  queda supeditat al mateix de sempre: el sacrifici individual està justificat si és per un bé major. Ens sona?… Ara ja no per legitimar danys colaterals, ara exigeix fidelitat a un líder que, amb la paciència i el beneplàcit de tots, ens guiarà pel camí de la salvació… No puc evitar tornar a recordar en Herman Quitt  fent la promesa als seus col·legues empresaris que tots junts (sota el seu lideratge) podran amb tot: expandiran les seves corporacions, controlaran els preus a tot el món, la seva riquesa serà infinita… Al final, és ell qui els enfonsa, autodestruint-se en el procés.

Tota pel·lícula és ideologia, encara que resti amagada darrera el divertiment. L'storytelling  (entengui's el formateig de les ments sota la creença que només és possible un relat: el propi) és un recurs polític que després de Reagan ja no ha deixat d'enlairar-se, fins a ocupar les primeres posicions del marketing de les idees del S.XXI. Com acabarà aquest nosaltres creat artificialment? Com en recuperarem l'essència? Ja no és Nadal, però cal continuar reflexionant en com podem millorar, tot fent-se nous i ¿impossibles? propòsits.

4 comentaris:

  1. I no creieu que, en part, el fet que les grans corporacions exhibeixin aquest 'nosaltres' (encara que desvirtuat) no impulsa en certa manera que segueixi a la plana, que se'n segueixi parlant, d'un model cooperativista més enllà del 'jo, jo, jo i si queda alguna cosa, per a mi'?

    ResponElimina
  2. Article molt ben escrit i, al menys per a mi, un pel agosarat en la seva tesis. En temps d'incertesa i por, de descoberta -com ara- que això de "fes l'amor i no la guerra" no n'hi havia prou en dir-ho, el nosaltres és pot convertir, sovint, en una reacció emocional -dirigida o no- d'enfrontament cap a l'altre, cap el que és diferent, o no comprenem; o, perquè no, en un reconeixement conscient de que l'altre no és altre cosa que jo mateix en unes circumstàncies diferents. Sigui com sigui, sempre som a temps de "fer l'amor" més que no pas "fer la guerra"... però em temo que, això també, ha queda't demodé, i ara no tenim temps de "fer l'amor" o, si de cas, primer ens hem d'auto-analitzar fins a l'extenuació.

    ResponElimina
  3. El Herman Quitt és el clar exemple del que ens està demanant el govern actualment. Quan el terme col·lectiu passa per un esquema piramidal, on qui està pringat és precisament la base que la sustenta no sembla massa just. Els que tenen la força no l'utilitzen per por. Imaginem que qui fés vaga fóssin els treballadors del sector bancari, però no por exigir millores salarials sinó com denúncia d'un sistema pervers que els converteix a ells mateixos en còmplices? Ens costa formar part d'un col·lectiu que pensi en termes de co·lectivitat. La por ens porta a defensar la supervivència individual.

    ResponElimina
  4. D'altra banda, també és cert que "es respira" un ànim de renovació i canvi, des del 15M als joves del Lluís Vives, indicis de que aquesta base de la piràmide es comença a moure i que (esperem!!) no sigui tan fàcilment manipulable com semblen els índexs d'audiència de la TV o el tipus de productes culturals que es consumeixen més (mirar la llista de llibres i pel·lícules més llegits i vistos a vegades fa por!)

    ResponElimina