5/2/12

FER ELS DEURES

Mariona Iribarren, historiadora de l'art

El nostre president, a banda de les metàfores nàutiques, deixa anar una mar de sentències que ens comprometen per molt i molt de temps, però sembla que, tot i així, estem molt contents. Tothom acata. Per què? Potser perquè els seus assessors s’encarreguen de carregar el seu discurs d’uns conceptes clau: responsabilitat, fer els deures, sentit comú, sacrifici, sentit del deure, seny...

Ja des de la campanya, Convergència es va presentar com el seny que per fi ens alliberaria de la rauxa desmanegada del dimoni del tripartit. I tots, fins i tot els mateixos del tripartit –menys Iniciativa que eren els únics que afirmaven que repetirien l’estratègia- ens ho vam creure. Ara que governen i encara tenen més les paelles pel mànec, els missatges de responsabilitat són gairebé insultants.

De quins deures estan parlant? Si l’únic que estan fent amb totes les privatitzacions i préstecs és endeutar-nos el futur per seguir mantenint un sistema que no s’aguanta? Anar tallant la saba a la gran majoria perquè en pugui continuar arribant una mica per uns pocs. Però per quant temps? Fins quan ha de durar la broma? (que deia en Carot)

Algú enfronta els problemes de fons de cara? Algú planteja que el nostre sistema es fonamenta en el petroli que té una data de caducitat molt i molt curta? Que calen guerres aberrants i una condemna ambiental terrible per tal de seguir-ne fent ús? Algú busca solucions a una tendència econòmica que per mantenir-se viva ha de concentrar-se progressivament i produir cada vegada més, quan els recursos són, evidentment, limitats? Algú convoca estratègies per recuperar el territori pels que hi viuen i evitar que les grans multinacionals es quedin amb tot en quatre dies? Algú s’atreveix a aplicar mesures de decreixement material al nord per tal que la resta de 80% del planeta pugui recuperar la dignitat? Potser la recuperaríem nosaltres, també.

No, es clar, el govern dels millors prefereix no enfangar-se en aquestes profunditats. Potser no és assenyat. Ja ens ho trobarem d’aquí a pocs anys, quan ens veiem definitivament a l’altra banda d’aquest percentatge i llavors ens exclamarem, enmig d’una pobresa on ja no podrem escollir si fer o no els deures.

1 comentari:

  1. Crec que l'anàlisis que fas és molt encertat, però és difícil de parlar-ne amb la gent, perquè tothom vol creure que això passarà i que tot tornarà a ser com abans (com si abans tot fos perfecte...) L'altre dia, per exemple, algú proper s'escandalitzava al davant de l'informatiu per l'enèsim conflicte que esclata a lÀfrica (com si fos una cosa excepcional!!). I em deia: és que la culpa de tot la té el petroli!! Doncs sí, vaig pensar jo, el mateix petroli que anem a buscar cada matí a la gasolinera. I que si puja una miqueta el preu ens indignem i despotriquem... Ho volem tot, i ho volem bé de preu, i, a més, podem dir: pobrets els de l'Àfrica... Certament, no afrontem els problemes de fons de cara, i el govern dels millors, si són "els millors", ho hauria de fer, encara que la resta no tinguem temps ni ens interessi fer-ho.

    ResponElimina