17/4/13

LA CAIGUDA















Ens sap molt greu però no estem disponibles.
La web de Week&Sabadell està caiguda per causes alienes. Intentarem resoldre-ho el més aviat possible.

Sabem que ens trobeu a faltar. 

Paciència ;-)

---------------------------------------------------------------
Últimes notícies. Divendres 19 d'abril: estem vius!!!
http://www.weekand.net/
---------------------------------------------------------------

11/3/13

EL COMPROMÍS















Gemma Cascón

En el moment actual es fan indispensables dos elements clau per a ser capaços de canviar un entorn que ens asfixia: la confiança i el compromís. Sinó recuperem la noció de confiança ens serà difícil de conviure en una societat que pugui basar-se en la cooperació entesa com un espai comú on es treballa, s’actua, en benefici de la col·lectivitat Per tant ens cal prèviament re-situar-nos com a individus dins d’aquesta col·lectivitat. No s’hi val amparar-nos sota un escut de supervivència que ens protegeixi a nosaltres sense tenir en compte als altres, perquè el que fem és potenciar el nostre egoïsme. Cal “deconstruïr la noció d’egoïsme que ja va emergir a principis del segle XVIII quan es creia que calia maximitzar només l’interès propi sense parar atenció als altres. Perquè tornin a aparèixer els altres a la nostra societat hem de transformar l’egoïsme en altruïsme i anar cap a una justícia social”. (Michela Marzano). Què ens fa egoïstes? Una societat capitalista basada en la competitivitat, en les diferències socials, en el valor dels béns materials, en el seu caràcter efímer, en el poder, en la por, en la no mesura de les conseqüències que les decisions de present tindran en un futur,… I en aquest conglomerat, és en relació als altres que ens sentim infeliços. Perquè en el descobriment dels altres aprenem a reconèixe’ns a nosaltres mateixos i no ens agradarem si els nostres es valors es basen més en allò que posseïm que en allò que som. Si apreciem els superlatius i rebutgem la resta. Com podem invertir la tendència actual? Plantejant alternatives que anul·lin el sistema imperant alhora que replantejant els nostres models educatius i modificant les nostres actituds individualsm potser.. Però és tant difícil recuperar la confiança en un sistema que no deixa de donar-nos motius pel contrari.

Arribats a aquí és imprescindible un altre element, el compromís. Què ens compromet amb els altres i fins a on? es pregunta la filòsofa Marina Garcés. I continua dient que el no-compromís ens porta a viure sense ser-hi,  Compromís entès no com a la participació en causes concretes o la signatura d’un contracte amb algú, sinó a un alliberar-nos del jo per viure aquesta vida que “sense ser meva, és meva”, viure vinculats al nostre entorn, als altres, amb continuïtat i coherència amb l'objectiu de millorar-l'ho. "Comprometre’ns és prendre posició i descobrir el món i descobrir-se en el món, desplegant, també, una ètica necessària".



A partir de la xerrada El compromís, de Marina Garcés. Debats / En Comú / CCCB. 18/02/2013




4/2/13

JORDI BOSCH I BEA SEGURA DESBROSSEN EL PASSAT


















Raquel Sánchez

Al vespre, quan es fa fosc, costa obrir la porta i sortir a treure les escombraries. Perquè fa fred, estem cansats, la càrrega és feixuga... Pot ser que ho anem post posant, fins que la brutícia s’hi amuntega. Fins que la vergonya i la culpa t’acompanyen ja fa massa temps, fins que l’acumulació resulta asfixiant i insuportable. El dramaturg David Harrower concep amb Blackbird un procés purgatiu que mai arribem a saber si funciona: vomitar-ho tot a través de la paraula. Mentre el text de l’autor escocès deixa que cada espectador trii la seva pròpia versió, Lluís Pasqual, al dirigir-la a casa nostra, també subratlla fins quin punt la realitat està filtrada per la nostra mirada, la nostra o la dels altres. A la sortida alguns hauran estat davant d’una complexa història d’amor entre dos éssers marginats i castigats. Altres, tal com la societat ha dictaminat, només hi veuran un delicte fruit d’una sòrdida pulsió sexual.

Un insípid llop solitari es va embolicar amb la solitària filla de 12 anys d’un amic, i per molt que la parella, quinze anys més tard, intenta embrutar l’affaire amb paraules violentes i punyals verbals, no aconsegueixen que deixem d’entreveure-hi quelcom genuí, honest. Intuïm, més enllà de la transgressió social, l’etern dilema que també és el nostre: el pèndul que viatja entre el deure i el desig, entre el que sabem què hem de fer i el que realment volem fer. Com li passa a la merla, en anglès blackbird, la representació ens empeny a volar fugint per sobre de les normatives. Ens quedem levitant en l’espai bromós del dubte raonable, dels marges pels quals un jutge s’hauria de poder moure per avaluar cada fitxa oberta. Gràcies al magnífic estira i arronsa entre els personatges ens aturem a pensar que potser no ens serveixen les veritats absolutes. Que cada cas és particular i es mereix una consideració pròpia.

La merla té un cantar màgic que hipnotitza fins la depravació. Sobresurt, com ho fa Bea Segura, que amb una de les seves intervencions, tot un monòleg, ens confon, ens trasbalsa i ens arrossega fins un espai soterrani buit però ple de dubtes. Es vessen interrogants que van sortint a la superfície. Anades i tornades després d’un descens metàl·lic a través d’unes simbòliques escales. De sabor acre, és l’univers del passat habitat pels seus errors. A vegades es poden mantenir a ratlla. No a Blackbird, no amb aquesta obra que, segons Joan Anton Benach (al seu article “La víctima i l’abusador”) és tot un  model d’elecció programàtica i  un dels millors textos que veurem representants aquesta temporada a Barcelona.

Perquè d’això es tracta, de fer un teatre incòmode que faci tremolar els compartiments segellats i inamovibles del nostre pensament quotidià. Res millor pels temps que ens ha tocat viure. Res millor per despertar-nos de l’anestèsia que ens manté silenciosos i pansits. Cal rememorar el passat per fer neteja. “T’ha servit venir aquí?” Exigeix saber en Ray. I l’Una li respon afirmativament. Ens servirà a nosaltres mirar enrere i reviure les actuacions del passat per poder avançar?

Al Lliure de Gràcia s’assisteix, fins el 10 de febrer, a un torneig esquizofrènic entre ànimes turmentades. Una parella de fantasmes que ressuscita quan es retroba i reviu centenars de sentiments glaçats. Un Jordi Bosch impossible ja de descriure, s’han esgotat els adjectius. I una Bea Segura que torna als escenaris després de quinze anys i es mostra desballestadament convincent. Una dansa turbulenta que recorre un magatzem inhòspit, epítom de la buidor que pot omplir fins a vessar un ésser humà. Les distàncies s’escurcen sobtadament i aleshores quelcom d’inesperat s’apodera de l’aire i electrocuta les nostres pells.

Durant gairebé dues hores formem part d’una anàlisi forense en la qual la malaltia és el record que embruta l’ànima. Sense interferències lumíniques ni sonores, contemplem amb els llums encesos aquesta mena de Lolita que va néixer a partir d’un fet verídic: un ex-marine nord-americà jutjat i condemnat per seduir una noia anglesa de 12 anys a través d’Internet. El Lliure d’essències de Lluís Pasqual s’erigeix com a exemple mastodòntic de com amb pocs recursos no només s’aguanta una obra, sinó que també s’enlaira.

27/1/13

BORRELLS



Perejaume

“Llavors la cortina del santuari s’esquinçà pel mig”
                                                                  Lluc
                         
      Tota l’escriptura que hem adreçat a l’obra d’Alfons Borrell dóna un color, un mateix color. L’obra sembla virolar-se per defugir tot allò que amb els textos puguem dir-ne. I aquí em teniu, provant d’escriure sobre aquestes pintures on les paraules moren ―on fins i tot les imatges moren― i els colors se n’ufanegen.

              Sempre que he mirat aquestes pintures he pensat en la tramoia de barres d’un escenari, amb tota una successió de cortines de colors, cortines americanes, telons, fons de color... com si les pintures ens parlessin d’un detallat ordre de coloració d’aneu a saber què. Però, ara, davant d’aquest conjunt extraordinari de dibuixos que abasten des de l’any 1956 fins al 2010, m’agrada de percebre el fracàs de qualsevol metàfora que hi aventuri. No sé pas si són ells que me’n deslliuren, però em sento estalvi d’haver de trobar cap imatge, més o menys poètica, més o menys assagística, per presentar-vos-els.

        Els dibuixos ja ho fan ells de presentar-se amb les seves maneres franques i rotundes. M’agrada de sentir com se’n riuen aquests dibuixos de la paraula “espai”, de la paraula “signe”, de la paraula “traç”... Quins clic clacs que fan davant d’aquestes paraules. Més encara si els dibuixos són colla i els agrada d’estar junts, com és el cas, i se’ls encomana, dels uns als altres, l’esclafit de ratlles i papers.


Nota: Text publicat al catàleg Alfons Borrell obra sobre paper 1956-2010 editat per la Fundació Palau. Centre d’art. Caldes d’Estrac amb motiu de l'exposició Alfons Borrell obra sobre paper 1956-2010 que es podrà veure al Museu d'Art de Sabadell del 31 de gener al 7 d'abril de 2013.


6/1/13

C.D.V: CatàlEg de vEritats –pEnsades pErò poc ditEs-






















Crítica de la quarta novel·la de Kiko Amat (autodescrit com a escriptor accidental, periodista cultural sense carrera i fan apassionat del pop), Eres el mejor, Cienfuegos, editada per Anagrama (Barcelona, 2012)

Raquel Sánchez

Cienfuegos és com tu, com jo i com el veí: un ésser humà cabrejat, amb principis però que calla i se'ls empassa. Tantes vegades, que aquest periodista-escriptor frustrat s'embafa, i veu com li neix un alien dins seu a qui anomena “El Podrido”: una putrefacció interna que cap disfressa no dissimula. Ens sona? Regalar el quart llibre de l'underground Kiko Amat, Eres el mejor, Cienfuegos pot ser com deixar un paquet bomba directe a la bústia. Ei, tu! Sí, tu! El que calla i diu que sí a tot... Espavila! Mira on ens ha portat això, mira on et pot portar també a tu.
Directe a al·lucinacions i viatges insomnes, com els d'un homenet més aviat normal que esdevé un involuntari David contra Goliat. Atenció! Que la confusió dels 40 pot insuflar vida i fer-nos germans grans i inesperats del moviment del 15-M! Cienfuegos, l’antiheroi de capa blanca brillant i horripilant, només sap ballar rar, escriure profund -de tant en tant-, i estimar. Sense gaire perícia, però, els seus dies segueixen un ritme atonal propi. Nascuda de les entranyes d'un atípic crític musical, aquesta novel·la cantusseja una banda sonora ben original. De Tim Hardin a Sniff'n The Tears, moltes bandes ens acompanyen mentre viatgem en el temps fins el 2011... sí, l'any de les revoltes. Però mentre tota revolució havia tingut sempre una cançó, on està la marsellesa del 15-M? Eres el mejor, Cienfuegos omple, a la seva manera, la falta d'un himne gloriós que tothom canti i faci seu. Llegint l'aparent desordre psíquic d'Amat, les paraules, tantes vegades ressonants i astronòmicament buides, recuperen el seu esplèndid valor. Es transformen en una melodia que emociona fins l'esclat, que et fa venir unes ganes boges de sortir al carrer i picar la cassola. Mancats com estem –encara- de notes que impulsin a l'acció grupal, sempre ens queda aquesta oda destructiva de tòpics i discursos oficials.
“En este libro no aparecen ni madres ni padres”, i és veritat. Oblidem-nos de Freud i busquem el perquè de tot plegat en les coses més senzilles. En les 24 hores non-stop de personatges que no segueixen cap patró. Al·lèrgics als arquetips i en absolut beneitament optimistes, els companys de viatge de Cienfuegos tenen vida pròpia i s’escapen dels anuncis “classe-mitja del Corte Inglés”. Reals, no s'ajusten a cap vestit ni etiqueta, encara que els bategi amb noms ben simbòlics: Adolfo el Benigno, Defensa Interior,  i un Remember que ens recorda que hem oblidat les normes més elementals, les “línies roges” que no havíem i hem creuat. “Som exactament allò en què treballem”, no s'autoenganya Cienfuegos. El submón del periodista cultural veu aquí la llum i es crema: el seu fals glamour, el seu fals intel·lectualisme, la seva falsa ploma no són pantalles protectores prou potents. “Éste es un libro de huérfanos, de gente sin parientes, sin maletas generacionales ni bagaje familiar aparente”. A Kiko Amat no li fa falta cridar gaire alt per auto excloure’s dels lletraferits poperos i nocilleros.
L'han fet pertànyer a una generació que berenava i creixia amb cacau i avellanes, però Kiko Amat té poc a veure amb la resta de la troupe. La seva opció és parlar de l'aquí i de l'ara, del seu aquí i del seu ara. Que són els nostres, també. Una Barcelona bombolla que no ens és aliena perquè l'hem viscut també. Una manera de parlar que no és afectada, és la nostra. Ficció, sí, però molta veritat també. “A nuestro alrededor, polícia. Mucha polícia. Nunca había visto tanta policía, ahora caigo; sólo en películas de Bruce Willis y noticiarios televisivos” I segueix: “Todos llevan la cara cubierta, y cachiporras, y no condecora sus pechos insignia identificativa alguna”. Pot un historiador del futur demanar millor documentació dels fets? “En el cielo, el rugido entrecortado de un helicóptero. Levanto los ojos y lo observo cruzar el espacio con deliberada lentitud. Esas libélulas mecánicas me ponen nervioso, coño”. Qualsevol que hagi estat testimoni d'aquella estranya germanor anomenada 15-M, és Cienfuegos, sent com Cienfuegos i pensa com Cienfuegos.
Però no és tan fàcil aconseguir fer click en persones tan diferents i alhora tan iguals. El periodista de Sant Boi ho fa, innovant i criticant, tot alhora. Un 2x1 postmodern ple de referències, però que compleix amb el deute d'escriure sobre partícules microscòpiques que floten en l'aire i que potser ningú més explicarà. Allò que se'n diuen les altres historie(s), les que van en minúscules i no surten als llibres. Què se’n dirà del 15-M d'aquí a vint anys? Se'n parlarà? Autobiografia i ficció van sortir un dia de birres amb Kiko Amat, i ja no es van separar mai.
Amat sempre és Amat, quan escriu al Cultura/s sobre música i quan demana segones oportunitats. Ploramiques però ple de mala llet, és un super heroi dels adjectius, ningú els empra tant i tan bé com ell. L'home del “como si” etern (“empiezan a colgar las luces de Navidad. El acto es tan incongruente con lo que nos está sucediendo, como si acabara de inaugurarse una celebración de la desgracia familiar”) xucla de la vida real sense plagiar, i pàgina rere pàgina ens fa partícips dels seus patetisme i humor impàvid. Amb similar irreverència, les il·lustracions que l'acompanyen, de Sergi Puyol, no són floritures afegides per distreure, sinó que ens fan entendre uns estats d'ànim que van més enllà de la paraula escrita. A ballar! Que la vida és sEriosa, però no tant! Amb “E” (d’Esperança). 
http://vimeo.com/lluishuedo/cienfuegos