Crítica de la quarta novel·la de Kiko Amat (autodescrit com a escriptor accidental, periodista cultural sense carrera i fan apassionat del pop), Eres el mejor, Cienfuegos, editada per Anagrama (Barcelona, 2012)
Raquel Sánchez
Cienfuegos és com tu, com jo i com el veí: un ésser humà cabrejat, amb principis però que calla i se'ls empassa. Tantes vegades, que aquest periodista-escriptor frustrat s'embafa, i veu com li neix un alien dins seu a qui anomena “El Podrido”: una putrefacció interna que cap disfressa no dissimula. Ens sona? Regalar el quart llibre de l'underground Kiko Amat, Eres el mejor, Cienfuegos pot ser com deixar un paquet bomba directe a la bústia. Ei, tu! Sí, tu! El que calla i diu que sí a tot... Espavila! Mira on ens ha portat això, mira on et pot portar també a tu.
Directe a al·lucinacions i viatges insomnes, com els d'un homenet més aviat normal que esdevé un involuntari David contra Goliat. Atenció! Que la confusió dels 40 pot insuflar vida i fer-nos germans grans i inesperats del moviment del 15-M! Cienfuegos, l’antiheroi de capa blanca brillant i horripilant, només sap ballar rar, escriure profund -de tant en tant-, i estimar. Sense gaire perícia, però, els seus dies segueixen un ritme atonal propi. Nascuda de les entranyes d'un atípic crític musical, aquesta novel·la cantusseja una banda sonora ben original. De Tim Hardin a Sniff'n The Tears, moltes bandes ens acompanyen mentre viatgem en el temps fins el 2011... sí, l'any de les revoltes. Però mentre tota revolució havia tingut sempre una cançó, on està la marsellesa del 15-M? Eres el mejor, Cienfuegos omple, a la seva manera, la falta d'un himne gloriós que tothom canti i faci seu. Llegint l'aparent desordre psíquic d'Amat, les paraules, tantes vegades ressonants i astronòmicament buides, recuperen el seu esplèndid valor. Es transformen en una melodia que emociona fins l'esclat, que et fa venir unes ganes boges de sortir al carrer i picar la cassola. Mancats com estem –encara- de notes que impulsin a l'acció grupal, sempre ens queda aquesta oda destructiva de tòpics i discursos oficials.
“En este libro no aparecen ni madres ni padres”, i és veritat. Oblidem-nos de Freud i busquem el perquè de tot plegat en les coses més senzilles. En les 24 hores non-stop de personatges que no segueixen cap patró. Al·lèrgics als arquetips i en absolut beneitament optimistes, els companys de viatge de Cienfuegos tenen vida pròpia i s’escapen dels anuncis “classe-mitja del Corte Inglés”. Reals, no s'ajusten a cap vestit ni etiqueta, encara que els bategi amb noms ben simbòlics: Adolfo el Benigno, Defensa Interior, i un Remember que ens recorda que hem oblidat les normes més elementals, les “línies roges” que no havíem i hem creuat. “Som exactament allò en què treballem”, no s'autoenganya Cienfuegos. El submón del periodista cultural veu aquí la llum i es crema: el seu fals glamour, el seu fals intel·lectualisme, la seva falsa ploma no són pantalles protectores prou potents. “Éste es un libro de huérfanos, de gente sin parientes, sin maletas generacionales ni bagaje familiar aparente”. A Kiko Amat no li fa falta cridar gaire alt per auto excloure’s dels lletraferits poperos i nocilleros.
L'han fet pertànyer a una generació que berenava i creixia amb cacau i avellanes, però Kiko Amat té poc a veure amb la resta de la troupe. La seva opció és parlar de l'aquí i de l'ara, del seu aquí i del seu ara. Que són els nostres, també. Una Barcelona bombolla que no ens és aliena perquè l'hem viscut també. Una manera de parlar que no és afectada, és la nostra. Ficció, sí, però molta veritat també. “A nuestro alrededor, polícia. Mucha polícia. Nunca había visto tanta policía, ahora caigo; sólo en películas de Bruce Willis y noticiarios televisivos” I segueix: “Todos llevan la cara cubierta, y cachiporras, y no condecora sus pechos insignia identificativa alguna”. Pot un historiador del futur demanar millor documentació dels fets? “En el cielo, el rugido entrecortado de un helicóptero. Levanto los ojos y lo observo cruzar el espacio con deliberada lentitud. Esas libélulas mecánicas me ponen nervioso, coño”. Qualsevol que hagi estat testimoni d'aquella estranya germanor anomenada 15-M, és Cienfuegos, sent com Cienfuegos i pensa com Cienfuegos.
Però no és tan fàcil aconseguir fer click en persones tan diferents i alhora tan iguals. El periodista de Sant Boi ho fa, innovant i criticant, tot alhora. Un 2x1 postmodern ple de referències, però que compleix amb el deute d'escriure sobre partícules microscòpiques que floten en l'aire i que potser ningú més explicarà. Allò que se'n diuen les altres historie(s), les que van en minúscules i no surten als llibres. Què se’n dirà del 15-M d'aquí a vint anys? Se'n parlarà? Autobiografia i ficció van sortir un dia de birres amb Kiko Amat, i ja no es van separar mai.
Amat sempre és Amat, quan escriu al Cultura/s sobre música i quan demana segones oportunitats. Ploramiques però ple de mala llet, és un super heroi dels adjectius, ningú els empra tant i tan bé com ell. L'home del “como si” etern (“empiezan a colgar las luces de Navidad. El acto es tan incongruente con lo que nos está sucediendo, como si acabara de inaugurarse una celebración de la desgracia familiar”) xucla de la vida real sense plagiar, i pàgina rere pàgina ens fa partícips dels seus patetisme i humor impàvid. Amb similar irreverència, les il·lustracions que l'acompanyen, de Sergi Puyol, no són floritures afegides per distreure, sinó que ens fan entendre uns estats d'ànim que van més enllà de la paraula escrita. A ballar! Que la vida és sEriosa, però no tant! Amb “E” (d’Esperança).
http://vimeo.com/lluishuedo/cienfuegos
