EL PANORAMA CULTURAL A SABADELL. UNA APROXIMACIÓ

Gemma Cascón (article escrit el 2012 i ara recuperat)

Dóna la sensació de que Sabadell és una ciutat que no s’acaba de trobar a ella mateixa. Una ciutat que no es coneix prou ni tampoc es reconeix. Fer-ne una descripció potser ens costaria més que no pas fer la de qualsevol altra ciutat que haguéssim visitat recentment com a turistes. Sabadell té unes proporcions que la  situen com una ciutat gran si la comparem amb Sant Quirze però més aviat petita si ho fem amb Barcelona. Una ciutat mitjana que no acaba de sentir-se orgullosa d’ella mateixa perquè té la capital com a referència i això sempre empetiteix. Més aviat hem tendit a tenir-la com a model a imitar o envejar i a lamentar-nos de tot el que no teníem, infravalorant el que aquí es feia i despreocupant-nos alhora de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Tot i tenir pretensions i ser ambiciosa, camina una mica a les palpentes. Potser perquè així com existeix un Observatori de l’economia local no disposem de cap Observatori de la Cultura i el Mapa Cultural elaborat l’any 1994 demana una actualització.

Estem parlant d’una ciutat de serveis, amb una piràmide social força equilibrada, caracteritzada per un passat industrial que ha marcat la seva fisonomia (ciutat-fàbrica) i que alhora ha deixat una herència patrimonial sobre la qual s’ha articulat poc el discurs que havia de vincular creació amb producció i cultura amb treball. Els anys d’eufòria generalitzada han donat pas a una etapa de retrocés, marcada bàsicament per la crisi econòmica. Com molts d’altres municipis, hem caigut en l’error de sent petits voler ser grans. Tenir grans auditoris, teatres, museus, acollir grans produccions…. Un clar exemple a Sabadell és el projecte Ciutat de la Cultura, que havia d’incloure un gran equipament musical, una escola de música, dues noves sales teatrals, un complex museístic al Vapor Turull, etc., i que ha quedat paralitzat sense haver iniciat les obres. S’ha vist que aquest model de grandeses no és econòmicament viable i ara cal trobar noves fórmules/estratègies creatives que permetin fer producció cultural adaptada a les particularitats i a les economies de cada ciutat.

Sabadell és una ciutat que ha crescut en la diversitat i multiculturalitat gràcies als nouvinguts, de l’Estat Espanyol en un principi i d’altres països més endavant, que han viscut sense massa visibilitat i han hagut de crear els seus propis centres de relació. No és casualitat que l’associacionisme sigui un tret idiosincràtic de Sabadell, que destaca pel la quantitat d’associacions que existeixen, però alhora el número d’associats és molt baix. Una ciutat que tenia la possibilitat d’establir forts vincles entre tots els barris, centre inclòs, perquè sentíssim que formaven part d’un tot, i en canvi trobarem poca gent que sigui capaç d’anomenar un per un tots els barris que conformen la ciutat perquè a la majoria d’ells segurament no hi ha estat mai. La relació centre-perifèria constitueix un dels aspectes més importants en parlar d’una ciutat equilibrada, i a Sabadell, aquesta relació, és mínima. Alguns barris, com Can n’Oriach, tenen prou entitat com per sentir-se ciutat dins la ciutat, amb una microcultura que omple algunes necessitats i fins i tot un espai com el Pub Griffin que ofereix una programació estable de jazz prou envejable i La Sala Miguel Hernández amb una bona programació infantil. Des dels barris es generen moltes propostes que no arriben a la resta de la població. La major part d’oferta cultural oficial de la ciutat té lloc al centre. Així, ens trobem amb una ciutat que si bé apropa la cultura als barris en canvi no apropa els barris a la cultura.

  

La política cultural de les administracions locals ha fet, en els darrers temps, una inversió en equipaments de barri alhora que es potenciava la festa i la recuperació del carrer i també s’ha passat per l’espectacularització, ja sigui pel que fa a equipaments com a esdeveniments. En els últims anys, s’ha potenciat la creació de biblioteques com a equipament cultural bàsic on no només es transforma la informació en coneixement sinó que també es vol que siguin centres culturals polivalents (formació, difusió artística, arxiu…) substituint el paper que tenien els centres cívics, creats com a equipaments de proximitat, on ara es potencia el seu rol participatiu i de suport al teixit associatiu. 

Sabadell disposa d’una infrastructura cultural bàsica, i també d’alguns nuclis artístics d’interès prou consolidats com és el cas de l’Orquestra Simfònica del Vallès, els Amics de l’Òpera de Sabadell o l’Estruch. Pel que fa a programació es potencia molt especialment la cultura familiar i la popular i també una cultura basada en l’oci i l’espectacle. Tenim una oferta diversa, encara que poc equilibrada i alhora limitada de música clàssica i moderna, òpera, teatre, circ, dansa, arts performàtiques, cinema... La proximitat amb Barcelona provoca un fàcil desplaçament del públic cultural sabadellenc cap a la capital per la qualitat i quantitat de l’oferta, fet que provoca de forma automàtica una disminució del públic local. Alhora, el que no marxa, és fidel a pocs espais, normalment als del seu barri d’influència i es desplaça poc per altres zones o barris. Es pot dir que cada espai té el seu públic i això provoca sovint el desconeixement i desinterès del que es fa a la resta.  També caldria saber com fer-ho per implicar nous públics. El museus no són ni reclam turístic ni d’especial interès per a la població. El seu públic majoritari són les escoles. Pel que fa al cinema hi ha una sola entitat, el Cineclub Sabadell, que es dedica de forma estable a la difusió i estudi del setè art, sense un espai propi identificat, fet que el converteix en poc visible. També apareixen buits, com les arts visuals, que es troben poc representades. És important saber que al creador local l’hi costa de trobar formes de visibilitat a la pròpia ciutat.  El suport a la investigació, creació, producció i difusió artístiques és escàs. Tampoc es troben massa opcions de formació contínua, ni espais d’intercanvi i relació, taules de debat, tallers, cursos, etc.

Una bona part de la producció cultural local la fan les entitats, associacions, col·lectius, individus… que prenen la iniciativa i dediquen temps i energia a projectes diversos. Una cultura local que és bàsicament amateur i això significa que disposen de pocs recursos i una limitació clara de capacitat de gestió i de temps, ja que funcionen gràcies a persones que treballen de forma voluntària portant a terme una tasca no professional, sovint sense tenir una formació específica per al lloc que ocupen. El programa cultural que ofereixen és prou ampli tot i que els nivells de qualitat no sempre són fàcils d’assolir.

La iniciativa privada té dificultats per oferir propostes culturals que alhora siguin rendibles econòmicament. En alguns casos s’ha vist que constituint-se com a entitat es podia optar a ajuts públics (cada vegada menys). D’altra banda, les formes de patrocini s’han vist reduïdes per culpa de la crisi econòmica.

Hi ha una part de la cultura que es manté poc visible  perquè de vegades no se sap trobar la manera de fer promoció o difusió, d’altres perquè s’ha topat amb impediments legals, però també perquè no s’ha pensat que es podien crear sinèrgies entre els agents culturals de la ciutat i propiciar accions col·lectives. Actualment hi ha molts nodes d’acció dispersos que no interactuen ni es coneixen i rares vegades sumen esforços. Seria bo generar un espai on compartir, debatre, posar en comú, qüestionar, aportar idees. Les xarxes socials, l’espai web, els blocs, han permès millorar la comunicació i difusió d’aquesta cultura no visible però tot i així no se sap treure prou suc de les possibilitats comunicatives que es tenen a l’abast i encara menys aprofitar el potencial dels mitjans de comunicació locals. Des de Week&Sabadell, vam ser els primers ens oferir un canal de difusió cultural (digital) per facilitar-ho.

En resum, podria dir que el panorama cultural de Sabadell  apareix com quelcom fragmentat, irregular, desequilibrat, on hi manca diàleg i espais de relació entre les parts, sense una base sòlida que marqui unes línies d’actuació clares i coherents i sense un esperit col·lectiu que faci créixer el tot a partir de les parts. Si l’administració local és l’encarregada de definir una política cultural que s’ha de portar a terme en col·laboració amb les institucions, els agents i el teixit cultural i associatiu local, cal que es faci bé. Però, òbviament, no tot ha de passar per l'institució pública, al contrari, però sí és necessari que es posin facilitats i es doni suport.

En un entorn econòmic tant àrid com el que ens envolta queda per veure quines noves possibilitats se’ns obren. I si penséssim també en altres formes de cultura? En aquelles que impliquin generar coneixement, reflexió, pensament, les que qüestionin el propi sistema i fins i tot siguin capaces de provocar canvis en altres àmbits?

Afortunadament sembla que la necessitat ens fa moure i es comencen a detectar canvis positius i noves iniciatives. Gent que ha vist que l’única manera de fer créixer l’engranatge cultural és passant a l’acció.

NO VULL SER SOLIDARI

Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

Ja fa temps que el concepte "solidaritat" em grinyola. Qui és solidari se situa immediatament en una posició de poder sobre la persona o causa amb la qual se solidaritza. Estic fins al gorro de gales solidàries, concerts solidaris, iniciatives solidàries, campanyes solidàries.

Accepto que el primer pas per solucionar un problema és ser conscient de la seva existència i en això la solidaritat ajuda, però ja n'hi ha prou. Prou de posts a Facebook solidaris amb nens malalts, gossos abandonats o dones maltractades. Prou de sentir-nos per sobre de tots ells i sobre prou bons per solidaritzar-nos amb el seu sofriment.

És fàcil ser solidaris amb el poble sahrauí, però seguim sense tenir ni punyetera idea del seu problema. És encomiable ser solidari amb el poble palestí, però no sabem ni un 10% de la seva situació. És bonic ser solidaris amb les dones amb càncer de mama, però ni puta idea del seu dia a dia. Mola ser solidaris amb els miners del carbó, encara que ignorem per què cony serveix el carbó avui dia. I així una infinitat de causes.

Massa causes, massa injustícia disposada en còmodes terminis perquè ens estripem en solidaritat mentre seguim amb la nostra vida, una mica més fotuda a cada dia que passa.

La solidaritat estructura una relació vertical entre el solidari i el damnificat i d'una sola direcció. Sempre el de dalt es solidaritza amb el de sota, mai a l'inrevés. No hi ha intercanvi, ni punts de trobada, com a molt hi ha almoina. No has de connectar amb la persona o causa més enllà d'una mena de "like" de Facebook avant la lettre, és ràpid, asèptic i tranquil·litzador. Tu pots solidaritzar-te amb les prostitutes del teu barri però no cal que les coneguis, no cal que sàpigues seus noms, de quin país vénen, si tenen fills i si el seu xulo les pega més o menys. Amb solidaritzar-te amb la seva "desgràcia" és suficient, fins i tot pots donar diners a alguna ONG que els doni un cop de mà.

Per contra, crec que hauríem empatitzar. L'empatia implica una relació entre iguals perquè som capaços de situar-nos al lloc de l'altre, sigui quina sigui la seva situació. Aquesta empatia difícilment apareixerà sense contacte, sense coneixement profund d'ell i les seves circumstàncies. I d'aquesta empatia pot sorgir la col·laboració, és a dir, l'intercanvi. Empatia suposa frec amb l'altra realitat, suposa embrutar-se les mans.

Òbviament, les causes, col·lectius, pobles i persones amb les que serem capaços d'empatitzar serà molt menor que amb els que puguem solidaritzar però aquestes relacions seran infinitament millors per a tots dos. Si col·laboro amb un col·lectiu d'immigrants no els ofereixo ajuda sinó que treballem junts amb un objectiu comú, que és molt diferent. Menys però millor.

Recordo un cas que Jaime Lerner, arquitecte i alcalde de Curitiva durant alguns anys, explica en el seu llibre "Acupuntura urbana", sobre un riu en no sé quina ciutat, que l'ajuntament volia sanejar ja que era un abocador, però no s'atrevia a demanar diners als ciutadans per fer-ho. La resposta solidària hauria estat fer una campanya amb fotos idíl·liques del riu i un eslògan del tipus sentimental. La gent hagués sentit llàstima pel pobre riu. No obstant això, ell va donar una resposta, que jo aprofito per aquest discurs i la catalogo com empàtica. El que va fer, va ser senyalitzar el riu. Els ciutadans anaven per la seva ciutat i es trobaven amb senyals, que abans no hi havia, nomenant el riu i assenyalant la seva direcció. Amb això no només van descobrir la seva existència sinó que sabien el seu nom. Aquest riu deixava de ser allò ple d'escombraries per tenir un nom. Aquest riu va començar a formar part del seu paisatge mental i alguns van anar a veure-ho. En descobrir l'estat del riu, de manera espontània, es van organitzar jornades de recollida d'escombraries i l'ajuntament va acompanyar el procés, aportant infraestructura. Un cop net, el consistori es va atrevir a demanar un petit impost per a una depuradora i diversos filtres i amb ells sanejar aquest riu que ja era part de la gent de la ciutat i del qual gaudien els diumenges. Com era previsible, el riu els va donar molt més dels que els demanava.

Per entendre'ns, solidari és Bill Gates, quan dóna part de la seva fortuna a programes de vacunació a Àfrica. Empàtic és Richard Stallman, quan crea plataformes de programari lliure i col·labora amb persones de tot el món per al desenvolupament de les mateixes, estalviant a persones, entitats i governs milers de milions d'euros.
El solidari sol ser afable i sent llàstima o fins i tot afecte pels altres. L’empàtic pot ser fins i tot antipàtic i no sempre té do de gents, però amb  allò que empatitza sent alguna cosa similar al respecte. Ell no és millor que els altres i els altres poden aportar tant o més que a l'inrevés. Sempre sospito d'aquells als quals tothom els cau bé, vol dir que no s'ha fregat prou amb ells, com per veure punts de distanciament, generalment, perquè viatja a dos mil peus sobre la resta.

Un pot solidaritzar-se amb els que estan a l'altra banda del mur, sigui geogràfic o social, pot fins i tot enviar ajuda humanitària, però amb la seva actitud no deixa de legitimar l'existència d'aquest mur. Si un empatitza amb els de l'altre costat, siguin quins siguin, lluitarà per acabar amb el mur, perquè no accepta la seva existència.

En fi, escriure aquest text és relativament senzill, el difícil serà intentar viure sent coherent amb ell. De moment, no em truqueu per maratons solidàries però compteu amb mi, si empatitzo amb la causa que em proposeu, per anar i arremangar-me.

XARXES D'INTERCANVI

Anna Recasens

A l'abril de 2012 un petit nucli format per persones provinents de diferents àmbits de la cultura i les plataformes socials de Sabadell, ens vàrem reunir per a parlar de la necessitat de crear una xarxa d'intercanvi a Sabadell. En un procès de diagnosi participada, vàrem engegar una recerca i converses per tal d'establir les bases d'una xarxa activa a curt plaç que observes les mancances d'espais de relació a la ciutat, la prioritat d'establir una base activa en compartir recursos, coneixements, de transmetre eines per l'autogestió, i d'afavorir la col·laboració. El panorama va ser encoratjador, diverses iniciatives de la ciutat... Cooperatives de consum, banc de temps, nucli de cooperativa integral, grups que promovien xarxes de recursos i espais d'intercanvi, xarxes ciutadanes, assemblees de debat, iniciatives d'ajuda mútua... van aportar les seves experiències i vàrem començar a reunir-nos amb l'esperit de crear relacions, renovar l'esperit de treball en comú, i de crear eines de debat i de transformació social.

A juliol de 2012 es va fer un primer mercat d'intercanvi a la Plaça Marcet. Al desembre es va presentar oficialment la XIS. Xarxa d'Intercanvi de Sabadell amb els seus primers socis participants.

La XIS neix en favor de l’autogestió, l’autosuficiència, el coneixement lliure i compartit, la sobirania alimentària, la transformació social; el que ens a portat a considerar espais i propostes de treball que, des del col·lectiu, obren camí a la construcció d’una nova sobirania popular. Recuperar la idea del  procomú, com a model sostenible, que des d’una gestió participada i cooperativa i des del coneixement i acció compartits, serveix a interessos ciutadans, sense submissió a la institució i la subvenció, aportant noves reflexions i maneres de viure la ciutat.

El ciutadà actiu, al marge d'unes administracions que qüestionen els drets dels ciutadans i els espais comuns, rebutja la figura del consumidor, recuperant l'àmbit de la comunitat, l'escala humana del dia a dia. S'estableixen processos que recullen l’energia creativa de les persones per a transformar i construir nous espais de convivència, d’intercanvi, de vida; processos que facin de la ciutat un escenari més desitjable.

Una xarxa d'intercanvi representa persones que intercanvien serveis, béns, coneixements en un entorn local. Són xarxes de proximitat, amb decisions pactades per assemblea, i que es defineixen a partir d'una moneda social i/o local que permet realitzar els intercanvis i cobrir necessitats que no es puguin dur a terme a través de la donació o el troc directe. Les xarxes d'intercanvi estan obertes a la participació de tothom i obren la possibilitat d'exercitar un sistema econòmic i relacional on les necessitats se satisfan reciprocament. Les xarxes valoren activitats i iniciatives que l'economia actual no té en compte, afavorint la integració i promovent l'autonomia. En un moment de crisi com l'actual, hom pot pensar que els sistemes alternatius d'economia local són fruit del moment i de la necessitat. Res més lluny, des de fa molts anys, es vénen  desenvolupant aquests tipus de xarxa amb un esperit transformador que dibuixa vies compartides d'empoderament personal i col.lectiu. Es tracta de reutilitzar, d'aprofitar recursos i capacitats, de desenvolupar estrategies per l'autogestio. Sobretot, es tracta de sortir d'un sistema caduc que serveix a uns interessos aliens a la comunitat i a les persones.

En parlar de sistemes alternatius d'economia local, més enllà de les xarxes d'intercanvi es tracta també de posar en joc alguns conceptes a tenir compte: frugalisme, prosumidor, pràctiques de codi obert, freeganisme, decreixement, horticultura urbana, recol.lecció urbana, cultura maker, DIY...

http://agirlcalledjack.com/

http://www.incredible-edible-todmorden.co.uk

http://www.frugalforlife.blogspot.com.es/

http://icvdecreixement.blogspot.com.es/

http://ca.demagazine.eu/

http://freegan.info

http://makezine.com

http://www.instructables.com/

Cal repensar moltes coses. Cal fer canvis. Cal combatre, fins i tot. La creativitat social no té límit, i la XIS és una iniciativa de transició cap un model econòmic i relacional diferent de l'existent, que promou l'ajuda mútua, la solidaritat i la cooperació entre els seus membres. Es basa en la confiança i la transparència  i es fundamenta en l'intercanvi de serveis, coneixements, recursos, objectes, productes... La XIS ha creat una moneda social i local que s'anomena Quart, per l'escriptor Pere Quart, per afavorir els intercanvis.

Ens podeu trobar els dilluns de 6 a 9 del vespre al LSM. Laboratori Social Metropolità, al Taller 1 de la NauEstruch al c/ Sant Isidre 140

NO SÓC NACIONALISTA, PER AIXÒ VOTARIA SÍ EN UNA CONSULTA

Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura) 

No sóc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable.

Jo, no soc nacionalista. Em costa sentir-me part d’un grup per raons geogràfiques i culturals, potser per que he nascut i viscut al Raval. Aquí, cada veí és un món o, al menys, un continent. La convivència està basada en un equilibri subtil entre la indiferència i el respecte. Ningú posa massa atenció en els altres, per molt diferents que aquests siguin. En ocasions comptades apareixen punts d’encontre, petits moments de fricció amb realitats alienes. A cops son moments violents i d’altres fabulosos. En tot cas, em seria molt difícil agrupar a totes aquestes realitats sota un símbol, una bandera, un eslògan.  

D’altra banda, el concepte d’estat-nació crec que pertany a un passat que s’adiu més amb l’Estat Espanyol que amb el que espero pel meu país, si es que hi ha casa d’algú, que deia en Sisa. Els estats nació precisen d’una sèrie d’institucions que únicament estan destinades a preservar la pròpia existència del estat, al marge de les necessitats dels seus ciutadans. Es necessiten estaments, símbols i burocràcia que no tenen altre motiu de ser que la de legitimar i protegir l’estat. També necessita mecanismes armats/diplomàtics per a defensar l’Estat , que no els seus ciutadans, d’agressions externes o dissidències internes. En resum, la idea de l’estat, de la nació, està per sobre de les persones. Hi ha altres models que aquesta relació entre individu i estament és més equilibrada, menys vertical.

Jo, no soc nacionalista, de jove si ho era, després vaig créixer. Cadascú que creixi cap on vulgui, jo ho vaig fer cap a tenir consciència de classe. Si hagués d’enarborar una bandera, aquesta seria la de la classe obrera. He treballat a fàbriques, tallers i tallerets fent de tot i encara que ara treballi amb els mots i les idees, segueixo sent un obrer, un obrer de la paraula, si voleu. La meva posició és molts cops incòmode i de ben segur que he caigut en incongruències. Treballo amb cultura i en aquest sector hi ha molt neoliberal disfressat d’emprenedor, molt classisme d’elit amagat sota cultura oficial. A cops, dec haver estat còmplice d’ells, encara que intenti evitar-ho. Però, no per això deixo de veure que sota la idea de un nou país hi ha sovint una idea de classe, tot i la evident transversalitat social del nacionalisme.

Però deia, que votaria Sí en una consulta sobre la independència de Catalunya, si es que es fa alguna vegada. Les raons son molt pragmàtiques i alhora emocionals. Si Catalunya fos independent perdria el pes d’una supra-administració que se’m fa feixuga. L’estat Espanyol em fa una mandra immensa. És una organització feta en una nit boja dels Reis Catòlics on tot allò que no passi pel Passeig de la Castellana ja no és d’interès general i amb vicis endèmics. El sistema administratiu i polític d’Espanya ha fet fallida i no tinc cap ganes de recollir els bocins. La visió unicèntrica de l’estat, establint un perjudici perenne, al que ells anomenen perifèries, és insuportable. El bipartidisme del Parlament de Madrid es obscè i còmplice amb ell mateix. La incapacitat de tancar la transició amb una depuració de responsabilitat pels horrors del franquisme diu molt de la poca qualitat de la seva democràcia.  Per tot plegat, serà un descans perdre aquest pes sobre les meves espatlles.

Òbviament, les administracions catalanes pateixen d’alguns d’aquests mals. Tanmateix, potser per la seva mida em sembla més factible reformular-les. La creació d’un nou estat català ens donaria una oportunitat única. Des de l’Assemblea General Constitutiva del Parlament Ciutadà que endega Itziar Gonzalez i companyia fins al Procés Constituent a Catalunya de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, passant per les ganes de veure a les CUP ja deslliurades del seu objectiu de construcció nacional i dedicades a ple rendiment a crear una alternativa d’esquerres, tot em sembla prou engrescador com per no provar-ho.

Ara be, que ningú cregui que la independència ens portarà d’adveniment d’un paradís on els polítics i banquers deixaran de robar a mans plenes mentre desballesten l’estat del benestar pel que han lluitat els nostres pares i avis.  La qualitat democràtica dels estaments de Catalunya està agafada amb pinces i si els partits “ortodoxes” no fan un procés de depuració i refundació aniran maldades. Les elits econòmiques han establert, des de fa molts anys, una oligarquia que no per ser casolana, és menys vergonyant.  La convivència incestuosa de CIU i PSC amb actuacions estel·lars del PPC, ICV i ERC és un espectacle poc gratificant i tot sovint s’ha perdonat a uns i altres polítiques demencials pel be del beneit “procés de construcció nacional”. L’apropiació per part dels interessos partidistes de idees col·lectives com: país, cultura, llengua, identitat, solidaritat, etc., ha convertit a la societat civil o en còmplice o en enemic  de projectes que tenen molt poc a veure amb l’interès col·lectiu i la democràcia participativa. L’últim exemple i un dels més delirants ha estat la conversió, dins de l’anomenat Concert per la Llibertat de Salvador Puig Antich en un nacionalista. Que un anarquista del Moviment Ibèric d'Alliberament esdevingui símbol de la creació d’un nou estat, quan ell el que volia era la desaparició de la idea d’estat, es prou il·lustratiu del que dic.

Però repeteixo, si es fes una consulta votaria Sí, sense dubtar-ho. I poso la consulta en condicional per que res no em fa pensar en que finalment es produeixi el referèndum. L’estratègia de CIU ha estat de fer-se seu un moviment social, sorgit de fa dècades crescut amb el primer tripartit, la crisi i del desencant amb Madrid i escenificat l’onze de setembre de 2012. L’objectiu és passar una o dues legislatures, fent polítiques tant o més neoliberals que Madrid, però sense pagar el preu polític que comporten. Si be és cert que les enquestes semblen mostrar una davallada de CIU en post d’ERC, estic segur que Artur Mas no te cap intenció de fer una consulta, ni un referèndum i que la crida al “seny” funcionarà quan toqui votar. Tant de bo m’equivoqui. La cosa es donar llargues per quedar a les portes del final de legislatura i intentar estirar la pastanaga a un proper mandat. Espero que, tal com diuen molts dels independentistes, la societat no ho permeti.  I aquí ve la part emocional que deia, bona part dels meus amics, coneguts, familiars han deposat moltes esperances en aquest procés. Per salut mental, per que la seva fe en “el país” no es vegi estroncada de forma definitiva espero que es faci la consulta. Altra cosa és el resultat, sembla que la consulta és una pregunta retòrica, com per reafirmar que sí, efectivament, volem la independència. No se pas que passarà si surt que No, però quan hom pregunta sempre s’exposa a un No i no em sembla que estiguem preparats per aquest No. Per això votaria Sí, per que crec que la fractura real del país es produiria si la cosa sortís malament. Espero doncs, que la societat catalana, (sigui el que sigui aquest terme tant abstracte) no permeti a la burgesia banquera i benpensant jugar amb els sentiments identitaris de tots plegats.

Ara be, ja que m’he he pronunciat públicament, (tot el públicament possible amb els meus mitjans), espero que em deixin seguir fent anàlisi, critica i escarni, si cal, dels despropòsits que estem acceptant amb l’excusa de la consulta i la possible independència. No crec, com diuen molts, que haguí d’aparcar aquestes crítiques fins a assolir l’objectiu preuat. Per que, com he dit, tinc fundades dubtes de que hi hagi la voluntat real de fer-ho i per que si baixem la guàrdia, després del procés de deconstrucció democràtica que CIU ens està oferint a canvi de la “construcció nacional” no tindrem ni país, ni territori, ni cultura ni institucions que valguin un ral per a el nou estat català. I per acabar d’aclarir termes i deixant clar que se que no tinc la possessió de la veritat, ni de bon tros: Si faig burla del merchadising independentista és per que he estudiat prou el fenomen del souvenir per veure tics de frivolització i feixisme en la uniformitat de simbologies. Si denuncio l’apropiació de paraules com “llibertat” per part de les legitimes aspiracions nacionalistes és per que he llegit prou historia com per veure perillosos paral·lelismes entre aquesta construcció kitsch d’una emoció forçada y col·lectiva i unes posteriors renuncies (aquestes sí) a les llibertats personals. Si ataco a Artur Mas, no ataco Catalunya. Si em queixo d’estar governat per un partit que te la seva seu central embargada pel cas Palau, en coalició amb Unió que te un cas reconegut de finançament il·legal i amb el recolzament del PPC per tot el que te a veure amb polítiques socials, no estic atacant el procés sobiranista. D’altra banda, si faig escarni dels deliris extemporanis del PSC no estic atacant el Federalisme. Si poso en evidencia la flagrant contradicció d’ERC i ICV de signar un acord per a la consulta, fent “de facto” un acord de govern que sosté a CIU, no ataco a l’esquerra nacionalista. Simplement, és que crec que el suposat viatge a Ítaca ens està costant un ull de la cara, més d’un, de fet, i que finalment aquest vaixell s’està armant a consciència per no surar més enllà de les Illes Medes, ja em perdonareu.

Reprenent el fil. No soc nacionalista, per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable. Teniu el meu vot, però no tindreu mai el meu silenci, encara que la meva veu alçada serveixi de ben poc.  

A LA RECERCA DE LES PARAULES ROBADES

Oscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero.net - Activisme i contracultura)

Ens han pres les paraules, ens han segrestat les idees. Ja fa molt de temps que som conscients de la potencia d’un terme, d’un mot, d’una frase. Tant és així que hi ha professionals de posar noms, de crear eslògans, de registrar paraules. Però, es clar, els mots no son res més que una eina, una eina per poder anomenar les coses, les persones, les idees. I en realitat son aquestes, les idees, les que ens volen prendre.

Ecologia, democràcia, modernitat, justícia, transparència, igualtat, sostenibilitat, ciutadania, civisme, honestedat, veritat, innovació, sinergia, desenvolupament, pau, etc son tant sols algunes de les paraules que ens han robat a plena llum del dia. Presumpció d’innocència, depurar responsabilitats, comissió d’investigació, igualtat d’oportunitats, estat del benestar, servei públic, llei i ordre, opinió pública, i tant altres termes, han estat raptats i ja no se’n sap ni on paren, ni si segueixen amb vida.

A canvi, ens han plogut noves terminologies que son en si mateixes axiomes: creixement sostenible, danys col·laterals, banca ètica, violència de gènere, actuació proporcionada, rescat bancari, flexibilització del mercat de treball, dèficit fiscal, reajustaments de plantilla, copagament sanitari, racionalització de serveis, mercat d’emissions.

Ens diuen que redueixen prestacions per assegurar la bona atenció al ciutadà, que congelen les pensions pel be dels nostres avis, que donen els nostres diners als bancs perquè no caiguem al caos, que abarateixen els acomiadaments per crear ocupació, que relaxen els controls al gran capital perquè flueixi el crèdit, que cal que siguem més pobres per no caure en la pobresa, que cal que el reciclatge sigui un negoci però, que si el món se’n va en orris, és per culpa nostre.

El fotut és que les idees viuen aixoplugades en algunes d’aquestes paraules que ens han robat i han estat raptades a la força i amb nocturnitat. I sense idees no anem enlloc. Com en aquella novel·la de Juan José Millás de El orden alfábetico quan desapareix la paraula allò que anomenava es torna una presencia incòmode que preferim no mirar i per tant, hem viscut gairebé amb alleujament el rapte de les idees. Perquè a manca de les nostres estem usant les seves. Y les seves idees estan suades, gastades, brutes i podrides. Així assumim com a veritats absolutes fabricacions ideològiques com el deute sobirà, l’ordre públic, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que protestar no serveix de res, que les retallades socials son inevitables, que estem fotuts però ens en sortirem si som bons nens i no sortim al carrer a cridar, que tot plegat és fruit de cicles econòmics, d’una innocent manca de previsió dels analistes, d’un malaurat error del sistema però que cal refer aquest mateix sistema per poder avançar.

Hem de cercar el camp de presoners on han engarjolat les idees i fer un atac coordinat per alliberar-les. Hi ha un Guantanamo de les idees on no es respecte el dret internacional i la justícia ni hi és ni se l’espera. No podem viure com a ciutadans sense idees, perquè llavors som contribuents, consumidors, unitats de producció o desfetes humanes subvencionades però no ciutadans.

Recuperem les paraules com a primera barricada davant del seu atac, malgrat ens diguin que som uns nostàlgics marxistes, uns somiadors antisistema. Malgrat ens siguin que el marca del país perilla si plantem cara, que els mercats no confiaran en un país en flames, que confiem en el sistema que ens ha dut fins aquí.

Així que el paràgraf que segueix està farcit de termes que no volen que usem. Potser et semblarà demagògic, conspiranoic, irreal, caduc, però també potser és que el que volen que et sembli.

Estem vivint una lluita de classes sense precedents, aquesta lluita l’ha començat la classe dirigent. Els poders fàctics han llençat una operació orquestrada per quedar-se amb l’única part del pastis que en cara no tenien, els diners públics. Estan descapitalitzant els estats i juguen amb ells com a empreses que cotitzen a borsa. La sobirania popular ha estat manllevada pel gran capital amb la finalitat de crear millors condicions econòmiques per els seus interessos. La seva estratègia pot anar per crear una petita Asia al sud d’Europa per a poder fabricar a baix cost una vegada esclati la crisi del petroli, ara oculta per la crisi económica. Potser volen reduir la població mundial de forma considerable per no haver de canviar de sistema quan esclati la crisi alimentaria, tantes vegades pronosticada sobre el 2016-17. El Club Bilderberg ha decidit establir un nou ordre mundial en que les decisions es prenguin en uns pocs llocs controlats per ells: l’FMI, la CE, el Banc Mundial, i el G-8 i en menor grau el G-20. La llibertat d’expressió estat sent amenaçada amb la compra sistemàtica de mitjans de comunicació mitjançant la publicitat i les subvencions i alhora instal·lant un paradigma d’us de l’espai públic, propi de sistemes totalitaris. La privatització de la sanitat, de l’educació, de la gestió del aigua, de l’energia, del transport, etc, no és conseqüència de la crisi, és una estratègia premeditada per a desmuntar un sistema social i crear-ne un altre, que aplegui els aspectes més injustos del sistema de classes i la meritocràcia. No es donarà accés al benestar a les classes treballadores trencant l’anomenat ascensor social i alhora buidant tots els sistemes de protecció que eviten l’exclusió.

Per tot plegat, avui vull recuperar algunes paraules, la primera és EQUITAT. La justícia social no esdevé de la igualtat sinó de l’equitat, on cadascú pot obtenir el mateix grau de benestar però necessitant infinits graus diferents de prestació pública.

La segona és SOBIRANIA, la sobirania és del poble. Ni de les banderes, ni dels representants públics, ni de l’estat. És el poble l’origen i el final de la sobirania. La sobirania és poder decidir el nostre futur com a col·lectivitat, en qüestions identitaries, si, però també en quin regim econòmic i social vols viure.

I la darrera és DEMOCRÀCIA. La democràcia que no és participativa no és democràcia. Com diu Andujar en el seu Paseos con mi madre, si la justícia no la notes, si no no la pots tocar, es que no hi és.

Son les tres primeres paraules que vull alliberar i espero que cadascú alliberi les seves paraules aixopluc de les idees que necessiti recuperar amb urgència. Jo ho necessito i tinc molta pressa.