ON ÉS EL VERD DE LES CIUTATS?

Gemma Cascón

Si bé la ciutat és l’hàbitat natural en la societat moderna, el cert és que els ciutadans no ens hi acabem d’adaptar completament perquè ens genera una sèrie de problemes diversos, els quals classifiquem sota el paraigües de qualitat de vida urbana. Un dels més importants és la necessitat d’espais verds, el que Kaplan anomena “natura de la vida quotidiana”. Una necessitat reclamada fins i tot per damunt d’altres problemes com ara la brutícia, el soroll o la contaminació. Perquè la natura no és un element decoratiu més ni una moda: “vista la natura com una amenitat, pot ser reemplaçada per la tecnologia. Vista com una forma de vincle entre els humans i altres formes de vida, no té substitut” (Kaplan).

L’experiència d’estar en la natura està associada amb sentiments de relaxació, permet la oportunitat de contemplar, somiar, recordar i permet un major aprofundiment sensitiu. Estar en la natura també està associat al fet de sentir-se lliure de compromisos i trencar la rutina amb la vida diària (J.A.Corraliza). I això també serveix per als espais verds urbans. En certa manera es tracta de tornar a l’equilibri, recuperar-nos de la sobrecàrrega d’estímuls que suposa l’experiència diària i constant dels entorns urbans, grisos, mecanitzats, contaminats, estressants, angoixants, així com de les rutines i obligacions que s’hi associen.

Però aquests espais verds no només és necessari que estigun inclosos dins de la planificació urbanística de les ciutats, sinó que un cop projectats s’han de cuidar i mantenir.

Davant de casa tinc una plaça que havia sigut verda. De les poques places verdes que hi ha a la ciutat. Afortunadament queden els arbres, tot i que l’agressivitat de l’última poda en va fer perillar la vida de més d’un. La gespa però, està cada dia pitjor. Quant vaig preguntar-ne la causa a un dels jardiners que fa el manteniment em va dir que probablement era la suma de dues coses: els excrements dels gossos i la disminució del rec automàtic. Pel primer motiu s’hauria de buscar una solució. Pel que fa al segon em pregunto si és fruit de les retallades.

GLOBALITAT I MORALITAT

Gemma Cascón

Com a éssers humans amb consciència, hauriem de celebrar cada dia, en algun moment almenys, la nostra existència i al mateix temps recordar també que el nostre espai i temps és cohabitat per altres éssers. Aquesta consciència, que ens permet construir una visió complexa, articulada i unificada del món que ens envolta (Henry Markram) també ens dóna la capacitat de tenir pensament moral (Kathinka Evers). Què ens fa éssers morals? Què ens fa deixar de ser-ho? O simplement, què ens fa perdre la noció de moralitat?

El sociòleg Zygmunt Bauman parla de la culpa moral. “En la globalització tots depenem els uns dels altres.El que succeeix en un lloc pot tenir conseqüéncies mundials. Les nostres accions abarquen enormes distàncies d’espai i de temps. I per molt limitades localment que siguin les nostres intencions, hem de tenir en compte els factors globals. Un cop trencats la majoria de límits que ubiquen la nostra acció a un territori concret que podiem inspeccionar, supervisar i controlar, hem deixat de poder protegir-nos tant a nosaltres com als que pateixen les conseqüències de les nostres accions. Quan algún ésser humà pateix indignitat, pobresa o dolor, no podem tenir la certesa de la nostra innocència moral. No podem estar segurs de no ser-ne, en alguna mesura, responsables. Potser individualment siguem impotents, però podem fer quelcom units. El problema és que els límits de la responsabilitat que estem disposats a assumir no han anat tant lluny com els de les conseqüències de les nostres accions. La globalització significa pèrdua de poder dels Estats nacionals. L’àmbit econòmic ha aconseguit un territori extraterritorial a través del qual anar tombant amb total llibertat els petits obstacles aixecats per les dèbils potències d’allò local. Tota resposta eficaç a la globalització no pot ser més que global”.

La geògrafa Doreen Massey parla de geografies morals "Se'ns expliquen les dificultats que patim com si obeïssin a problemes de llocs concrets -Grècia, Irlanda, Espanya - quan en realitat la disfressa espacial, l'aparent contradicció entre països, oculta la contradicció bàsica entre capital i treball: la frontera política dissimula contrasts socials…Des d'una definició relacional de l'espai cada lloc és híbrid per naturalesa, de manera que les seves característiques es deriven, de manera decisiva, de les seves relacions amb els altres: això exclou qualsevol possibilitat d'establir una geografia moral dels llocs, en el sentit de considerar-ne uns de virtuosos o d'altres de perniciosos o indolents en termes econòmics o en qualsevol altres".

Actualment ens trobem amb una absència de moral en la globalitat. Les fronteres diluïdes s’han transformat en una arma de poder del capital econòmic sota la qual es defensa la necessitat de desregularització d’uns mercats que tot ho afecten. En aquest espai de relacions econòmiques, polítiques i socials, l’element de responsabilitat hauria de ser fonamental, i en canvi sembla bastant desaparegut.

Arribats a la situació actual de rescat s’hauria de fer més urgent plantejar solucions globals que tinguin en compte els interessos comuns. Caldria eliminar les diferències i competitivitat dins del conjunt europeu si el que es busca és precisament la unificació, la solidesa i el benestar social de tots. Perquè els Estats són representants del bé comú. O no?

GASODUCTE, EL MALTRACTAMENT DEL VALLÈS

Manel Larrosa

mlarrosa@coac.net

Aquest és un projecte d’ENAGAS i del Ministeri d’Indústria que havia de connectar des d’Algesires a França i Europa. Però França ja ha dir que no el pensa continuar i que ho farà pel País Basc.

L’actuació és insensible al valor dels espais que mutila. És una acció prepotent. Al Vallès, travessa els espais millors mentre que en altres llocs va al llarg de l’autopista AP7. La canonada travessa conreus i planes i afecta profundament els boscos i el relleu complex de rieres i singles.

Travessa espais protegits al planejament municipal i també alguns de Natura 2000. Els impactes són sovint superiors a les previsions del projecte.  En l’obra s’improvisa i s’ajusta el projecte sobre la marxa i s’amplia més enllà del projecte a franges laterals, cursos d’aigua i s’abaten arbres sense mirament. Es travessen rius i rieres sense intervenció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Cap autoritat no ha intervingut prou per controlar la gravetat de les destrosses. Ni els municipis ni la Generalitat han estat prou previsors, ni a l’alçada dels fets. I tampoc ara reaccionen davant les destrosses.

Les nostres autoritats s’han supeditat a aquest desastre i han concedit i cobrat convenis pel de pas de l’obra. Es silencia del tot l’afer i s’encobreix la seva gravetat i manca de sentit. El seu silenci és culpable: les autoritats han vist complagudes com es poden destruir els millors espais naturals sense conseqüències polítiques.

Tot compromís de restauració s’ha deixat de banda: no s’ha a aprovat encara cap projecte. I la majoria de les destrosses de boscos, singles, i rieres són definitives i sense solució. Aquest atemptat és una derrota al mínim respecte i empara de protecció que creiem vigent.

Som en un Estat amb autovies buides, aeroports sense avions, AVE sense passatgers i ara conductes inútils.

Una canonada d’un metre de diàmetre amb afectació sovint més profunda que una carretera. Així treballen ENAGAS i les nostres administracions. Una infraestructura agressiva.., un afer de tècnics incompetents.., d’obres fetes a cop de fuet i governs que fan veure que res no succeeix...

Aquesta desfeta demana responsables públics. Som creditors d’una restitució. Reclamem la rehabilitació rigorosa. Urgim la protecció ambiental dels espais travessats. Els parcs  agrícoles i forestals de la plana del Vallès mereixen la mateixa protecció que Gallecs.

Els nostres representants polítics, de forma massa general, han silenciat l’atemptat i l’amaguen. Aquest silenci és un fracàs en una democràcia representativa.

Aquest gasoducte és una agressió a la natura i a la societat.

més informació a: http://gasoducte.blogspot.com/

ELS MEDIOCRES

Oriol Farrés Juste

El debat sobre la memòria històrica encara té pendent un problema fonamental. A hores d’ara, nacionalment parlant, continuem en una ignorància pregona. El llegat dels escriptors del nostre país –i també el dels fotògrafs, posem per cas– hauria de tenir el seu arxiu català, referencial, obert i públic. Però també en això tenim l’honor de ser una anomalia paranormal.

Els papers de Víctor Català estan custodiats pels seus hereus i prou. Si un els vol consultar, abans ha d’especificar exactament què vol. Impossible aventurar-s’hi a explorar. Una traducció inèdita d’Andreu Nin del rus al català s’ha pogut salvar per casualitat, moments abans que anés a parar a les flames, junt amb aneu a saber quantes pàgines més. L’arxiu de Sebastià Juan Arbó es troba dividit entre l’ajuntament d’Amposta i el de Sant Carles de la Ràpita, la qual cosa, ja es veu, contradiu la lògica arxivística més elemental. I no ens confonguem: l’excel·lent notícia de la fundació d’una càtedra Josep Pla, la reedició dels seus llibres i la recerca d’inèdits no és més que l’excepció que confirma la regla. Caminem gairebé a les fosques.  

Aquestes mancances institucionals només s’han pogut atenuar gràcies a la bona voluntat d’iniciatives privades, locals i familiars. Ara bé, l’activisme d’uns pocs mai no podrà substituir l’eficàcia d’una política cultural en clau nacional. L’actual crisi econòmica no ens ha d’arronsar: és innegable que amb un Estat propi, per comptes d’un Estat impropi, ho tindríem molt millor.

O dit ja d’una vegada per totes: potser si comptéssim amb un arxiu nacional potent i decent –amb la necessària implicació de la resta de “protagonistes”– no hauríem de lamentar la pèrdua d’Els mediocres, l’única incursió al teatre de Francesc Trabal i la peça que havia de fer passar L’any que ve (atenció, sabadellencs: el manual de retòrica més revolucionari de la història!) als escenaris del país desmemoriat que som.    

LES HIPOTEQUES PORTEN CUA

Gemma Cascón

En pocs anys hem passat del missatge engrescador de “tothom pot ser propietari d’un habitatge” al gens eufòric actual de “tothom el pot perdre”. El fet és que sabem on som i fins i tot sabem com hi hem arribat, però trobar una solució ja és més complicat. La xifra de desnonaments fa posar els pèls de punta (58.241 procediments a l’Estat Espanyol el 2011). Al mateix temps i per una lògica que no hauria de ser-ho en absolut, el número d’habitatges buits continua creixent.

Quins canvis es plantegen?

El 22 de febrer d’aquest any, el ministre ministre d’Economia i Competitivitat, Luís de Guindos anunciava una mesura que hauria d’ajudar a fer canviar les coses. El Govern permetrà acollir-se a la dació en pagament (entrega de l'habitatge per saldar la hipoteca) a les famílies que tinguin tots els seus membres a l’atur o a les persones que disposin d’uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. Fins i tot, per aquests tipus de casos, es permetrà que les famílies puguin seguir vivint a les seves llars durant almenys dos anys, prorrogables, abans del desnonament. Tot això, però, a partir d’un codi de bones pràctiques al qual els bancs poden acollire voluntàriament.

D'altra banda, la plataforma Allibereu-vos proposa una alternativa més radical. Formar una cooperativa d’habitatge social formada pels afectats per les hipoteques. I com funciona? Ho expliquen així. Es tracta d’una proposta d’acció que generarà una solució entre hipotecats, deutors i totes les persones amb problemes d’accés a l’habitatge. Es parteix del recorregut dels deutes al mercat financer, segons el qual es converteixen en productes que es compren i es venen. Quan un deute comença a tenir pagaments pendents, el seu valor es devalua progressivament en aquest mercat. Els deutes devaluats s’agrupen en paquets perquè surtin al mercat a un preu que pugui interessar a grans inversors. Actualment la banca està venent aquests paquets fins a un 10% del seu valor nominal, és a dir, del preu oficial que haurien de pagar els deutors per cancel·lar-los. En el cas dels deutes impagats sense garantia hipotecària, i el que es coneix com les cues d’hipoteques (la quantitat que hi continua havent després d’haver perdut la casa) la rebaixa encara és més espectacular: s’arriben a vendre fins a un 2 o 3% del seu valor nominal. Què passaria si el 80% dels deutors, quan el seu deute s’hagués devaluat fins a 10 vegades, acceptessin un lloguer social de 300 euros al mes per quedar-se a casa seva o recomprar la finca mitjançant una hipoteca 7 vegades més baixa que l’actual? La Cooperativa d’Habitatge Social proposa comprar col·lectivament els deutes i treure els habitatges del mercat privat per convertir-los en bé comú, lliures de l’especulació.

Segons això és fàcil preguntar-se: Si un banc està disposat a desfer-se d’un pis de 275.000 € per només 25.000 €, no seria millor que pactés amb el propietari una flexibilització del pagament de la hipoteca?