GASODUCTE, EL MALTRACTAMENT DEL VALLÈS

Manel Larrosa

mlarrosa@coac.net

Aquest és un projecte d’ENAGAS i del Ministeri d’Indústria que havia de connectar des d’Algesires a França i Europa. Però França ja ha dir que no el pensa continuar i que ho farà pel País Basc.

L’actuació és insensible al valor dels espais que mutila. És una acció prepotent. Al Vallès, travessa els espais millors mentre que en altres llocs va al llarg de l’autopista AP7. La canonada travessa conreus i planes i afecta profundament els boscos i el relleu complex de rieres i singles.

Travessa espais protegits al planejament municipal i també alguns de Natura 2000. Els impactes són sovint superiors a les previsions del projecte.  En l’obra s’improvisa i s’ajusta el projecte sobre la marxa i s’amplia més enllà del projecte a franges laterals, cursos d’aigua i s’abaten arbres sense mirament. Es travessen rius i rieres sense intervenció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Cap autoritat no ha intervingut prou per controlar la gravetat de les destrosses. Ni els municipis ni la Generalitat han estat prou previsors, ni a l’alçada dels fets. I tampoc ara reaccionen davant les destrosses.

Les nostres autoritats s’han supeditat a aquest desastre i han concedit i cobrat convenis pel de pas de l’obra. Es silencia del tot l’afer i s’encobreix la seva gravetat i manca de sentit. El seu silenci és culpable: les autoritats han vist complagudes com es poden destruir els millors espais naturals sense conseqüències polítiques.

Tot compromís de restauració s’ha deixat de banda: no s’ha a aprovat encara cap projecte. I la majoria de les destrosses de boscos, singles, i rieres són definitives i sense solució. Aquest atemptat és una derrota al mínim respecte i empara de protecció que creiem vigent.

Som en un Estat amb autovies buides, aeroports sense avions, AVE sense passatgers i ara conductes inútils.

Una canonada d’un metre de diàmetre amb afectació sovint més profunda que una carretera. Així treballen ENAGAS i les nostres administracions. Una infraestructura agressiva.., un afer de tècnics incompetents.., d’obres fetes a cop de fuet i governs que fan veure que res no succeeix...

Aquesta desfeta demana responsables públics. Som creditors d’una restitució. Reclamem la rehabilitació rigorosa. Urgim la protecció ambiental dels espais travessats. Els parcs  agrícoles i forestals de la plana del Vallès mereixen la mateixa protecció que Gallecs.

Els nostres representants polítics, de forma massa general, han silenciat l’atemptat i l’amaguen. Aquest silenci és un fracàs en una democràcia representativa.

Aquest gasoducte és una agressió a la natura i a la societat.

més informació a: http://gasoducte.blogspot.com/

ELS MEDIOCRES

Oriol Farrés Juste

El debat sobre la memòria històrica encara té pendent un problema fonamental. A hores d’ara, nacionalment parlant, continuem en una ignorància pregona. El llegat dels escriptors del nostre país –i també el dels fotògrafs, posem per cas– hauria de tenir el seu arxiu català, referencial, obert i públic. Però també en això tenim l’honor de ser una anomalia paranormal.

Els papers de Víctor Català estan custodiats pels seus hereus i prou. Si un els vol consultar, abans ha d’especificar exactament què vol. Impossible aventurar-s’hi a explorar. Una traducció inèdita d’Andreu Nin del rus al català s’ha pogut salvar per casualitat, moments abans que anés a parar a les flames, junt amb aneu a saber quantes pàgines més. L’arxiu de Sebastià Juan Arbó es troba dividit entre l’ajuntament d’Amposta i el de Sant Carles de la Ràpita, la qual cosa, ja es veu, contradiu la lògica arxivística més elemental. I no ens confonguem: l’excel·lent notícia de la fundació d’una càtedra Josep Pla, la reedició dels seus llibres i la recerca d’inèdits no és més que l’excepció que confirma la regla. Caminem gairebé a les fosques.  

Aquestes mancances institucionals només s’han pogut atenuar gràcies a la bona voluntat d’iniciatives privades, locals i familiars. Ara bé, l’activisme d’uns pocs mai no podrà substituir l’eficàcia d’una política cultural en clau nacional. L’actual crisi econòmica no ens ha d’arronsar: és innegable que amb un Estat propi, per comptes d’un Estat impropi, ho tindríem molt millor.

O dit ja d’una vegada per totes: potser si comptéssim amb un arxiu nacional potent i decent –amb la necessària implicació de la resta de “protagonistes”– no hauríem de lamentar la pèrdua d’Els mediocres, l’única incursió al teatre de Francesc Trabal i la peça que havia de fer passar L’any que ve (atenció, sabadellencs: el manual de retòrica més revolucionari de la història!) als escenaris del país desmemoriat que som.    

LES HIPOTEQUES PORTEN CUA

Gemma Cascón

En pocs anys hem passat del missatge engrescador de “tothom pot ser propietari d’un habitatge” al gens eufòric actual de “tothom el pot perdre”. El fet és que sabem on som i fins i tot sabem com hi hem arribat, però trobar una solució ja és més complicat. La xifra de desnonaments fa posar els pèls de punta (58.241 procediments a l’Estat Espanyol el 2011). Al mateix temps i per una lògica que no hauria de ser-ho en absolut, el número d’habitatges buits continua creixent.

Quins canvis es plantegen?

El 22 de febrer d’aquest any, el ministre ministre d’Economia i Competitivitat, Luís de Guindos anunciava una mesura que hauria d’ajudar a fer canviar les coses. El Govern permetrà acollir-se a la dació en pagament (entrega de l'habitatge per saldar la hipoteca) a les famílies que tinguin tots els seus membres a l’atur o a les persones que disposin d’uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. Fins i tot, per aquests tipus de casos, es permetrà que les famílies puguin seguir vivint a les seves llars durant almenys dos anys, prorrogables, abans del desnonament. Tot això, però, a partir d’un codi de bones pràctiques al qual els bancs poden acollire voluntàriament.

D'altra banda, la plataforma Allibereu-vos proposa una alternativa més radical. Formar una cooperativa d’habitatge social formada pels afectats per les hipoteques. I com funciona? Ho expliquen així. Es tracta d’una proposta d’acció que generarà una solució entre hipotecats, deutors i totes les persones amb problemes d’accés a l’habitatge. Es parteix del recorregut dels deutes al mercat financer, segons el qual es converteixen en productes que es compren i es venen. Quan un deute comença a tenir pagaments pendents, el seu valor es devalua progressivament en aquest mercat. Els deutes devaluats s’agrupen en paquets perquè surtin al mercat a un preu que pugui interessar a grans inversors. Actualment la banca està venent aquests paquets fins a un 10% del seu valor nominal, és a dir, del preu oficial que haurien de pagar els deutors per cancel·lar-los. En el cas dels deutes impagats sense garantia hipotecària, i el que es coneix com les cues d’hipoteques (la quantitat que hi continua havent després d’haver perdut la casa) la rebaixa encara és més espectacular: s’arriben a vendre fins a un 2 o 3% del seu valor nominal. Què passaria si el 80% dels deutors, quan el seu deute s’hagués devaluat fins a 10 vegades, acceptessin un lloguer social de 300 euros al mes per quedar-se a casa seva o recomprar la finca mitjançant una hipoteca 7 vegades més baixa que l’actual? La Cooperativa d’Habitatge Social proposa comprar col·lectivament els deutes i treure els habitatges del mercat privat per convertir-los en bé comú, lliures de l’especulació.

Segons això és fàcil preguntar-se: Si un banc està disposat a desfer-se d’un pis de 275.000 € per només 25.000 €, no seria millor que pactés amb el propietari una flexibilització del pagament de la hipoteca?

SI UNA NIT D'HIVERN LA CIUTAT S'ESQUERDA

Bernat Lladó Mas. Col·lectiu (Sa)badall

En motiu de la inauguració, el dia 20 de març, de l'exposició Urbanoporosi a l'Alliance Française.

En el text El pintor de la vida moderna (1863), el poeta Charles Baudelaire escrivia les següents paraules: “La modernitat és allò efímer, veloç i contingent; és una de les dues meitats de l'art, mentre que l'altra és allò etern i immutable”. D'aquesta manera descrivia no només els esdeveniments que tenien lloc a París durant l'època del baró Haussmann, sinó també la tensió que des de llavors l'art ha mantingut amb la vida moderna. Com podia representar el pintor una vida evocada al canvi, a la transformació i al moviment constant i, al mateix temps, mantenir-se fidel a una tradició històrica que ha volgut que l'art materialitzi els valors d'allò que és etern i intemporal? Tan bon punt el pintor, assegut o dret, entremig de la gentada que va i ve, aixecava el pinzell per dibuixar el fragment de ciutat que volia immortalitzar, sabia que estava condemnat al fracàs. El moviment no es pot aturar sobre la tela. No es pot representar sobre un marc estàtic això que per naturalesa és fugisser.

La ciutat del segle dinou és ja una ciutat capitalista. Per això, entre altres coses, l'espai ha esdevingut un actiu econòmic. Forma part del circuit del diner. L'espai es produeix i s'intercanvia, fet que accentua la ràpida transformació de la ciutat, la sensació de que tot el què hi passa pot canviar un dia per l'altre. D'aquesta manera no ens estranya que l'art modern s'hagi hagut de partir en dos meitats: una que assenyala el que és efímer i contingent, el canvi i la transformació; l'altra que, seguint el destí que la cultura occidental s'ha marcat, apunta sobre allò que més enllà de les aparences es manté invariable. El problema de l'art passa a ser: com representar l'essència de la ciutat moderna, és a dir, allò que la caracteritza, independentment de si és aquesta ciutat o aquella altra?

 Amb això arribem als nostres dies. Vivim encara a la ciutat de Baudelaire. La tensió entre allò efímer i allò etern és vigent; amb un matís: en temps de crisi la balança es decanta sobre el primer. Però això no desmereix la pregunta de com representar i, per tant, immortalitzar, la transformació constant de la ciutat capitalista. Potser la solució passa per pintar, fotografiar, registrar o documentar aquesta transformació o, com a mínim, els seus indicis. La ruïna és l'essència de la ciutat moderna. Ara bé, també és cert que el món de l'art ha canviat molt en els darrers temps.

El nostre context artístic és, entre d'altres, l'Art del Context (Paul Ardenne). El pintor contextual, per utilitzar la figura del poeta francès, es preocupa menys per la realitat transcendental i més per la realitat concreta. No només vol representar la ciutat, sinó que vol contribuir a millorar-la, és a dir, dirigir el canvi (que és propi de la dinàmica urbana) en una direcció determinada. En aquest sentit, la seva obra vol fer-se present: per això recorre la ciutat sortint dels itineraris marcats; és un geògraf o una geògrafa. I també per això s'inscriu o crea un context: organitza esdeveniments, construeix situacions, surt al carrer, treballa col·lectivament. Si acaba exposant en el marc d'una galeria, d'un museu o d'un centre d'art, només és perquè l'acompanya una estètica comunicativa: el seu públic és el ciutadà o la ciutadana que vol entrar en el joc democràtic. No espera la contemplació passiva de l'espectador; espera, més aviat, que aquest participi i s'impliqui en el procés creatiu.  Per això el que s'exposa no és una obra acabada sinó un arxiu temporal: de fet, com es podria representar per mitjà d'alguna cosa concloent una ciutat on hi ha tanta feina per fer? Avui en dia no es tracta només de representar els espais efímers i contingents que la ciutat capitalista produeix sinó, més aviat, pensar col·lectivament  com ho hem de fer perquè aquests espais siguin habitables. Desprès ja ens ocuparem dels valors eterns i immutables, de l'essència de la ciutat fins i tot. 



TÀPIES, LA REVOLTA DE LA MATÈRIA

Raquel Sánchez, periodista cultural

Situar-se enfront d'un Tàpies té molt de viatge al desconegut. “L'art ha de sentir-se, sense necessitat d'explicar-ho tot intel·lectualment”, va dir l'artista, poeta de les imatges. Per una total comprensió de la seva força, això sí, és recomanable conèixer millor aquest idioma seu tan particular (i alhora universal). Perquè la no comprensió porta, quasi sempre, al disgust.

Taques, textures i relleus... talls, esgarrapades, esquinços a la tela. Colors de la terra, negre a base de grisos, ocres de la mel... vermell i groc. Orgànic, una corda, un plat, una camisa... sorra i pols. Creus, ratlles, lletres i xifres... tradició i innovació, abstracte però simbòlic.

Tot l'anterior, acumulat en denses superfícies, conflueix en un punt: l'expressivitat de la matèria com a centre de l'acció plàstica. Dubuffet a París li deia “art brut”, i es caracteritza per una espontaneïtat i llibertat que sembla que a la nostra societat només es pot associar als nens, els bojos o els aficionats. Tàpies no era cap dels tres, o potser va ser tots tres alhora... Per entendre'l millor, ens pot servir de guia el polèmic mitjó de malla metàl·lica i bigues d'acer. L'esperit de revolta present en un simple (i gegant) drap amb forats, pot arribar a ser tan monumental que provoqui el total rebuig de l'academicisme i l'oficialisme. Ressuscitant un objecte vell i usat, donant visibilitat a una part dels nostres cossos menyspreada, aquesta obra va ser negada justament per aquesta manca de llibertat contra la que Tàpies havia lluitat tota la seva vida. “Si les formes no són aptes per ferir a la societat que les rep, d'irritar-la, d'inclinar-la a la meditació, de fer-li veure que està endarrerida, si no són un revulsiu, no són una obra d'art autèntica”. Ho deia l'artista que, esgotats els llenguatges, va trobar la manera de seguir fent art després d'Auswitch (i després de la Guerra Civil). A través del seu art va combatre el règim, sobretot amb els més de cent cartells que va fer, la seva producció més espontània i amb les quatre barres, el vermell i el groc de la bandera catalana, la més emotiva i compromesa de les seves aportacions.

Aquest mateix esperit de revolta el va portar a seguir defensant, fins els 88 anys, la creació com a via de reflexió i coneixement. En un món atomitzat per la publicitat, volatilitzat pel consum, líquid i alienat, les seves pintures es solidifiquen i surten del marc, esdevenen escultures que ens xiuxiuegen  a l'oïda contra un sistema de vida imposat. La gamma emotiva d'un artista pot ser infinita gràcies al potencial expressiu dels seus materials. Innobles, porten tot el pes de la senzillesa i la pobresa. L'ús de la terra, la sorra, deixalles, quitrà, cordes... pretén dignificar els objectes que ens rodegen, que omplen el nostre dia a dia imperceptiblement i lliguen la nostra vida a l'art. Tàpies ens impulsa a mirar en el més profund de les nostres ànimes per a que siguem conscients de les riqueses (espirituals) ocultes sota la quotidianitat. Com un Sant Francesc d'Assís informalista i matèric, ens permet copsar amb la vista quelcom, només quelcom, del misteri de la vida.