Gemma Cascón > text i fotografia
Els treballs i els dies. Alfons Borrell.
Fundació Joan Miró
Del 3 de juliol al 27 de setembre de 2015
Un dels grans mèrits d’Alfons Borrell
(Barcelona, 1931) és haver sigut i ser fidel a ell mateix. Des del moment
en què va conèixer el pintor Anglada Camarasa i va descobrir que la pintura “podia
tenir altres camins” va saber trobar el seu centre i l’ha seguit de forma
continuada i coherent al llarg de tots aquests anys. La seva obra, que va
evolucionar des de la figuració inicial a l’expressionisme abstracte, està
marcada per la pèrdua de la seva dona l’any 1988, moment en que adopotarà un
radicalisme formal.
El títol de l'exposició, Els treballs i els
dies, fa referència a l'obra homònima del poeta grec Hesíode i a dues
característiques inseparables de l’obra de l’artista sabadellenc, la constància
i la intensitat. “La pintura forma part de la meva vida diu […] jo vull ser
pintura, de fet.[…] Perquè hi ha dos tipus de pintors: el que pinta el mar des
d’una distància, aparentment des d’una finestra, i el que baixa per les rampes,
passa per la sorra, es fica dins el mar i en surt tenyit de blau”.
“La pintura d’Alfons Borrell demana a
l’espectador formes d’experimentació més que codis d’interpretació; reclama una
aproximació fenomenològica més que psicològica” ens diu Oriol Vilapuig, comissari de
l’exposició. I és aquest recorregut silenciós [perquè tota experimentació d’aquesta
intensitat demana silenci] pels set àmbits que ens planteja l’exposició, el que
ens permet sortir a tots nosaltres impregnats, també, de pintura. Un recorregut
que no voldriem que s’acabés mai, perquè l’obra de Borrell no s’esgota en ser
mirada, més aviat s’activa, i de retruc, ens activa.
Tot i ser un dels màxims representants de
l’abstacció pictòrica a Catalunya, a Alfons Borrell se’l coneix poc. Potser
perquè a ell mateix li agrada mantenir-se al marge “si vols que et digui la
veritat, m'agradaria ser invisible”. Però, cal que et conegui tothom per ser
considerat un bon artista? N'hi ha prou amb que et conegui qui et vulgui
conèixer, diu l'il·lustrador Jordi Alcaraz al documental Reconèixer Borrell,
que també es pot veure a l’exposició i en aquest enllaç.
Perdre's aquesta exposició seria com anar amb barca i no mirar el mar.
Perdre's aquesta exposició seria com anar amb barca i no mirar el mar.