Òscar Guayabero (publicat originalment a Guayabero-net - Activisme i contracultura)
No sóc nacionalista,
per això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per
aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una
democràcia més participativa.
La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un preu acceptable.
Jo, no soc nacionalista. Em costa sentir-me
part
d’un grup per raons geogràfiques i culturals, potser per que he nascut i viscut
al Raval. Aquí, cada veí és un món o, al menys, un continent. La convivència
està basada en un equilibri subtil entre la indiferència i el respecte. Ningú
posa massa atenció en els altres, per molt diferents que aquests siguin. En
ocasions comptades apareixen punts d’encontre, petits moments de fricció amb
realitats alienes. A cops son moments violents i d’altres fabulosos. En tot
cas, em seria molt difícil agrupar a totes aquestes realitats sota un símbol,
una bandera, un eslògan.
D’altra banda, el concepte d’estat-nació
crec que pertany a un passat que s’adiu més amb l’Estat Espanyol que amb el que
espero pel meu país, si es que hi ha casa d’algú, que deia en Sisa. Els estats
nació precisen d’una sèrie d’institucions que únicament estan destinades a
preservar la pròpia existència del estat, al marge de les necessitats dels seus
ciutadans. Es necessiten estaments, símbols i burocràcia que no tenen altre
motiu de ser que la de legitimar i protegir l’estat. També necessita mecanismes
armats/diplomàtics per a defensar l’Estat , que no els seus ciutadans,
d’agressions externes o dissidències internes. En resum, la idea de l’estat, de
la nació, està per sobre de les persones. Hi ha altres models que aquesta
relació entre individu i estament és més equilibrada, menys vertical.
Jo, no soc nacionalista, de jove si ho era,
després vaig créixer. Cadascú que
creixi cap on vulgui, jo ho vaig fer cap a tenir consciència de classe. Si
hagués d’enarborar una bandera, aquesta seria la de la classe obrera. He
treballat a fàbriques, tallers i tallerets fent de tot i encara que ara
treballi amb els mots i les idees, segueixo sent un obrer, un obrer de la
paraula, si voleu. La meva posició és molts cops incòmode i de ben segur que he
caigut en incongruències. Treballo amb cultura i en aquest sector hi ha molt
neoliberal disfressat d’emprenedor, molt classisme d’elit amagat sota cultura
oficial. A cops, dec haver estat còmplice d’ells, encara que intenti evitar-ho.
Però, no per això deixo de veure que sota la idea de un nou país hi ha sovint
una idea de classe, tot i la evident transversalitat social del nacionalisme.
Però deia, que votaria Sí en una consulta
sobre la independència de Catalunya, si es que es fa alguna vegada. Les raons
son molt pragmàtiques i alhora emocionals. Si Catalunya fos independent perdria
el pes d’una supra-administració que se’m fa feixuga. L’estat Espanyol em fa
una mandra immensa. És una organització feta en una nit boja dels Reis Catòlics
on tot allò que no passi pel Passeig de la Castellana ja no és d’interès
general i amb vicis endèmics. El sistema administratiu i polític d’Espanya ha
fet fallida i no tinc cap ganes de recollir els bocins. La visió unicèntrica de
l’estat, establint un perjudici perenne, al que ells anomenen perifèries, és
insuportable. El bipartidisme del Parlament de Madrid es obscè i còmplice amb ell mateix. La
incapacitat de tancar la transició amb una depuració de responsabilitat pels
horrors del franquisme diu molt de la poca qualitat de la seva
democràcia. Per tot plegat,
serà un descans perdre aquest pes sobre les meves espatlles.
Òbviament, les administracions catalanes
pateixen d’alguns d’aquests mals. Tanmateix, potser per la seva mida em sembla
més factible reformular-les. La creació d’un nou estat català ens donaria una
oportunitat única. Des de l’Assemblea General Constitutiva del Parlament
Ciutadà que endega Itziar Gonzalez i companyia fins al Procés Constituent a
Catalunya de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, passant per les ganes de veure
a les CUP ja deslliurades del seu objectiu de construcció nacional i dedicades
a ple rendiment a crear una alternativa d’esquerres, tot em sembla prou
engrescador com per no provar-ho.
Ara be, que ningú cregui que la
independència ens portarà d’adveniment d’un paradís on els polítics i banquers
deixaran de robar a mans plenes mentre desballesten l’estat del benestar pel
que han lluitat els nostres pares i avis. La
qualitat democràtica dels estaments de Catalunya està agafada amb pinces i si
els partits “ortodoxes” no fan un procés de depuració i refundació aniran maldades. Les elits econòmiques han establert,
des de fa molts anys, una oligarquia que no per ser casolana, és menys
vergonyant. La convivència
incestuosa de CIU i PSC amb actuacions estel·lars del PPC, ICV i ERC és un
espectacle poc gratificant i tot sovint s’ha perdonat a uns i altres polítiques
demencials pel be del beneit “procés de construcció nacional”. L’apropiació per
part
dels interessos partidistes de idees col·lectives com: país, cultura, llengua, identitat,
solidaritat, etc., ha convertit a la societat civil o en còmplice o en
enemic de projectes que
tenen molt poc a veure amb l’interès col·lectiu i la democràcia participativa. L’últim
exemple i un dels més delirants ha estat la conversió, dins de l’anomenat
Concert per la Llibertat de Salvador Puig Antich en un nacionalista. Que un
anarquista del Moviment Ibèric d'Alliberament esdevingui símbol de la creació
d’un nou estat, quan ell el que volia era la desaparició de la idea d’estat, es
prou il·lustratiu del que dic.
Però repeteixo, si es fes una consulta
votaria Sí, sense dubtar-ho. I poso la consulta en condicional per que res no
em fa pensar en que finalment es produeixi el referèndum. L’estratègia de CIU
ha estat de fer-se seu un moviment social, sorgit de fa dècades crescut amb el
primer tripartit, la crisi i del desencant amb Madrid i escenificat l’onze de setembre de
2012. L’objectiu és passar una o dues legislatures, fent polítiques tant o més
neoliberals que Madrid, però sense pagar el preu polític que comporten. Si be
és cert que les enquestes semblen mostrar una davallada de CIU en post d’ERC,
estic segur que Artur Mas no te cap intenció de fer una consulta, ni un
referèndum i que la crida al “seny” funcionarà quan toqui votar. Tant de bo
m’equivoqui. La cosa es donar llargues per quedar a les portes del final de
legislatura i intentar estirar la pastanaga a un proper mandat. Espero que, tal
com diuen molts dels independentistes, la societat no ho permeti. I aquí ve la part emocional que deia, bona
part
dels meus amics, coneguts, familiars han deposat moltes esperances en aquest
procés. Per salut mental, per que la seva fe en “el país” no es vegi estroncada
de forma definitiva espero que es faci la consulta. Altra cosa és el resultat,
sembla que la consulta és una pregunta retòrica, com per reafirmar que sí,
efectivament, volem la independència. No se pas que passarà si surt que No,
però quan hom pregunta sempre s’exposa a un No i no em sembla que estiguem
preparats per aquest No. Per això votaria Sí, per que crec que la fractura real
del país es produiria si la cosa sortís malament. Espero doncs, que la societat
catalana, (sigui el que sigui aquest terme tant abstracte) no permeti a la
burgesia banquera i benpensant jugar amb els sentiments identitaris de tots
plegats.
Ara be, ja que m’he he pronunciat
públicament, (tot el públicament possible amb els meus mitjans), espero que em
deixin seguir fent anàlisi, critica i escarni, si cal, dels despropòsits que
estem acceptant amb l’excusa de la consulta i la possible independència. No
crec, com diuen molts, que haguí d’aparcar aquestes crítiques fins a assolir
l’objectiu preuat. Per que, com he dit, tinc fundades dubtes de que hi hagi la
voluntat real de fer-ho i per que si baixem la guàrdia, després del procés de
deconstrucció democràtica que CIU ens està oferint a canvi de la “construcció
nacional” no tindrem ni país, ni territori, ni cultura ni institucions que
valguin un ral per a el nou estat català. I per acabar d’aclarir termes i
deixant clar que se que no tinc la possessió de la veritat, ni de bon tros: Si
faig burla del merchadising independentista és per que he estudiat prou el
fenomen del souvenir per veure tics de frivolització i feixisme en la
uniformitat de simbologies. Si denuncio l’apropiació de paraules com
“llibertat” per part de les legitimes aspiracions nacionalistes és per que he llegit prou
historia com per veure perillosos paral·lelismes entre aquesta construcció
kitsch d’una emoció forçada y col·lectiva i unes posteriors renuncies (aquestes
sí) a les llibertats personals. Si ataco a Artur Mas, no ataco Catalunya. Si em
queixo d’estar governat per un partit que te la seva seu
central embargada pel cas Palau, en coalició amb Unió que te un cas reconegut
de finançament il·legal i amb el recolzament del PPC per tot el que te a veure
amb polítiques socials, no estic atacant el procés sobiranista. D’altra banda,
si faig escarni dels deliris extemporanis del PSC no estic atacant el
Federalisme. Si poso en evidencia la flagrant contradicció d’ERC i ICV de
signar un acord per a la consulta, fent “de facto” un acord de govern que sosté
a CIU, no ataco a l’esquerra nacionalista. Simplement, és que crec que el
suposat viatge a Ítaca ens està costant un ull de la cara, més d’un, de fet, i que
finalment aquest vaixell s’està armant a
consciència per no surar més enllà de les Illes Medes, ja em perdonareu.
Reprenent el fil. No soc nacionalista, per
això votaria Sí en un a consulta per la independència de Catalunya, per
aprofitar l’oportunitat de construir, entre tots, un país més just i una
democràcia més participativa. La bandera la podeu posar del color que vulgueu, em sembla un
preu acceptable. Teniu el meu vot, però no tindreu mai el meu silenci, encara
que la meva veu alçada serveixi de ben poc.
