Raquel Sánchez
Al vespre, quan es fa fosc, costa
obrir la porta i sortir a treure les escombraries. Perquè fa fred, estem
cansats, la càrrega és feixuga... Pot ser que ho anem post posant, fins que la
brutícia s’hi amuntega. Fins que la vergonya i la culpa t’acompanyen ja fa
massa temps, fins que l’acumulació resulta asfixiant i insuportable. El
dramaturg David Harrower concep amb Blackbird un procés purgatiu que mai
arribem a saber si funciona: vomitar-ho tot a través de la paraula. Mentre el
text de l’autor escocès deixa que cada espectador trii la seva pròpia versió,
Lluís Pasqual, al dirigir-la a casa nostra, també subratlla fins quin punt la
realitat està filtrada per la nostra mirada, la nostra o la dels altres. A la sortida
alguns hauran estat davant d’una complexa història d’amor entre dos éssers
marginats i castigats. Altres, tal com la societat ha dictaminat, només hi
veuran un delicte fruit d’una sòrdida pulsió sexual.
Un insípid llop solitari es va
embolicar amb la solitària filla de 12 anys d’un amic, i per molt que la
parella, quinze anys més tard, intenta embrutar l’affaire amb paraules violentes i punyals verbals, no
aconsegueixen que deixem d’entreveure-hi quelcom genuí, honest. Intuïm, més
enllà de la transgressió social, l’etern dilema que també és el nostre: el
pèndul que viatja entre el deure i el desig, entre el que sabem què hem de fer
i el que realment volem fer. Com li passa a la merla, en anglès blackbird, la representació ens empeny a
volar fugint per sobre de les normatives. Ens quedem levitant en l’espai bromós
del dubte raonable, dels marges pels quals un jutge s’hauria de poder moure per
avaluar cada fitxa oberta. Gràcies al magnífic estira i arronsa entre els
personatges ens aturem a pensar que potser no ens serveixen les veritats
absolutes. Que cada cas és particular i es mereix una consideració pròpia.
La merla té un cantar màgic que
hipnotitza fins la depravació. Sobresurt, com ho fa Bea Segura, que amb una de
les seves intervencions, tot un monòleg, ens confon, ens trasbalsa i ens
arrossega fins un espai soterrani buit però ple de dubtes. Es vessen
interrogants que van sortint a la superfície. Anades i tornades després d’un
descens metàl·lic a través d’unes simbòliques escales. De sabor acre, és
l’univers del passat habitat pels seus errors. A vegades es poden mantenir a
ratlla. No a Blackbird, no amb
aquesta obra que, segons Joan Anton
Benach (al seu article “La víctima i l’abusador”) és tot un model d’elecció programàtica i un dels millors textos que veurem
representants aquesta temporada a Barcelona.
Perquè d’això es tracta, de fer un
teatre incòmode que faci tremolar els compartiments segellats i inamovibles del
nostre pensament quotidià. Res millor pels temps que ens ha tocat viure. Res
millor per despertar-nos de l’anestèsia que ens manté silenciosos i pansits.
Cal rememorar el passat per fer neteja. “T’ha servit venir aquí?” Exigeix saber
en Ray. I l’Una li respon afirmativament. Ens servirà a nosaltres mirar enrere
i reviure les actuacions del passat per poder avançar?
Al Lliure de Gràcia s’assisteix,
fins el 10 de febrer, a un torneig esquizofrènic entre ànimes turmentades. Una
parella de fantasmes que ressuscita quan es retroba i reviu centenars de
sentiments glaçats. Un Jordi Bosch impossible ja de descriure, s’han esgotat
els adjectius. I una Bea Segura que torna als escenaris després de quinze anys
i es mostra desballestadament convincent. Una dansa turbulenta que recorre un
magatzem inhòspit, epítom de la buidor que pot omplir fins a vessar un ésser
humà. Les distàncies s’escurcen sobtadament i aleshores quelcom d’inesperat
s’apodera de l’aire i electrocuta les nostres pells.
Durant gairebé dues hores formem
part d’una anàlisi forense en la qual la malaltia és el record que embruta
l’ànima. Sense interferències lumíniques ni sonores, contemplem amb els llums
encesos aquesta mena de Lolita que va
néixer a partir d’un fet verídic: un ex-marine nord-americà jutjat i condemnat
per seduir una noia anglesa de 12 anys a través d’Internet. El Lliure
d’essències de Lluís Pasqual s’erigeix com a exemple mastodòntic de com amb
pocs recursos no només s’aguanta una obra, sinó que també s’enlaira.
