25/7/15

Els treballs i els dies. Alfons Borrell


















Gemma Cascón > text i fotografia

Els treballs i els dies. Alfons Borrell. 
Fundació Joan Miró
Del 3 de juliol al 27 de setembre de 2015


Un dels grans mèrits d’Alfons Borrell (Barcelona, 1931) és haver sigut i ser fidel a ell mateix. Des del moment en què va conèixer el pintor Anglada Camarasa i va descobrir que la pintura “podia tenir altres camins” va saber trobar el seu centre i l’ha seguit de forma continuada i coherent al llarg de tots aquests anys. La seva obra, que va evolucionar des de la figuració inicial a l’expressionisme abstracte, està marcada per la pèrdua de la seva dona l’any 1988, moment en que adopotarà un radicalisme formal.

El títol de l'exposició, Els treballs i els dies, fa referència a l'obra homònima del poeta grec Hesíode i a dues característiques inseparables de l’obra de l’artista sabadellenc, la constància i la intensitat. “La pintura forma part de la meva vida diu […] jo vull ser pintura, de fet.[…] Perquè hi ha dos tipus de pintors: el que pinta el mar des d’una distància, aparentment des d’una finestra, i el que baixa per les rampes, passa per la sorra, es fica dins el mar i en surt tenyit de blau”.

“La pintura d’Alfons Borrell demana a l’espectador formes d’experimentació més que codis d’interpretació; reclama una aproximació fenomenològica més que psicològica” ens diu Oriol Vilapuig, comissari de l’exposició. I és aquest recorregut silenciós [perquè tota experimentació d’aquesta intensitat demana silenci] pels set àmbits que ens planteja l’exposició, el que ens permet sortir a tots nosaltres impregnats, també, de pintura. Un recorregut que no voldriem que s’acabés mai, perquè l’obra de Borrell no s’esgota en ser mirada, més aviat s’activa, i de retruc, ens activa.

Tot i ser un dels màxims representants de l’abstacció pictòrica a Catalunya, a Alfons Borrell se’l coneix poc. Potser perquè a ell mateix li agrada mantenir-se al marge “si vols que et digui la veritat, m'agradaria ser invisible”. Però, cal que et conegui tothom per ser considerat un bon artista? N'hi ha prou amb que et conegui qui et vulgui conèixer, diu l'il·lustrador Jordi Alcaraz al documental Reconèixer Borrell, que també es pot veure a l’exposició i en aquest enllaç

Perdre's aquesta exposició seria com anar amb barca i no mirar el mar.


31/1/15

LECTURAS EQUÍVOCAS




Lucía Egaña (publicat al blog Violencia de la intimidad)

¿es la autora de un texto la responsable de las lecturas (equívocas e inequívocas) que de él se hagan? siempre pensé que no. a pesar que desde el año 2001 ya sostenía con garras y uñas que una producción cultural (llamémosle así a un libro, un video o un artefacto artístico) no estaba concluida en su producción sin la asimilación de ésta por un otro (digamos en su lectura, visión o apreciación).
hay entonces, siguiendo la línea torcida que yo misma he dibujado, una situación de “responsabilidad compartida” (así rotulaba la televisión chilena a los contenidos que emitía, como forma de no cargar con toda la “culpa”, con toda la responsabilidad que significaba el emitir a través de un medio sin “llaves de seguridad” un contenido presuntamente impropio) que implica en la constitución de algo su asimilación y por ende una entidad que es flexible e indeterminada y que excede como mínimo a su productora, aunque de alguna forma está vinculada a ella. es como una entidad nueva formadas por agentes que no se conocen entre sí.
cuando teresa de lauretis se lamenta de que su (en principio) revolucionario término “teoría queer” se haya institucionalizado de forma impropia, algo que tenía por objetivo la ruptura total; o cuando judith butler prácticamente se retracta de haber utilizado en un párrafo la figura del drag king para ejemplificar la noción de performatividad, al darse cuenta que una masa que crece potencialmente con cada traducción de su texto define de forma reduccionista la performatividad a través de esta figura, entonces… entonces las veo a ellas algo agobiadas por reencauzar su producción, justo en ese posible punto de fuga que es la asimilación. algo que ellas, a pesar de su cerebro, no logran controlar ni con los más amplios ejercicios de fuerza mental.
fantaseo con una escala evaluativa (y perversa como cualquier estadística) en la que se cuantifiquen las lecturas equívocas de los textos.
¿cómo se puede “blindar” un texto? ¿cómo aprehender el camino que hace lo que sacas afuera, cuando ya no es tuyo?
improbable, imposible y del todo inconducente sería el esfuerzo.
no hay que desconocer la revolución que nace del error. habría más bien que recurrir a este mismo error para abrir las potencialidades de lo que dejó de ser nuestro. pero foucault ya está muerto. y la butler no lee los blogs del activismo hispanohablante. y hay barreras infranqueables entre lo suyo y lo ¿nuestro? que operan como blindajes, como carcasas, como ratoneras. de todas formas, y con más de doce años de distancia, sigo pensando que un libro no es libro hasta que no le hayan comido las esquinas a muchas de sus fotocopias

[Lucía Egaña serà a NauEstruch el dissabte 7 de febrer, participant a HiloMental]