Aura Costa, periodista especialitzada en psicologia positiva
Escriure o parlar sobre optimisme, a dia d’avui i en les actuals
circumstàncies, pot semblar una temeritat, una provocació o fins i tot una
obscenitat. Amb quina valentia un hom gosa sortir a plaça pública i cridar als quatre
vents que cal ser més optimista? Que l’optimisme ens l’haurien d’ensenyar a
l’escola, a casa, als mitjans, a les xarxes socials...? Que hauria de ser el
jersei que ens posem cada matí i l’últim sobre el què reflexionem cada nit?
El risc de fer-ho és gran i deixar-ho per escrit encara més. No faltarà
qui pugui titllar-me d’il·lusa, d’inconscient, de cínica, de cara dura o de
caça pardals. Pot haver-hi qui s’indigni, qui deixi de llegir, qui m’enviï
retalls de notícies de diari que retraten cada dia realitats dures, podrides,
tristes, d’aquelles que se t’arrapen al cor primer i a la memòria després. O
d’aquelles altres que et fan escopir bilis a cubells.
Estalviïnt-s’ho. Ja em conec totes les cares i cada un dels arguments
dels que encara no han descobert la força de l’optimisme. Fem un tracte? Vostè,
lector/a, em concedeix com a mínim el benefici del dubte durant el temps que
tardi en llegir l’article i després, si ho vol, en parlem.
I si li digués que estudis científics en el marc de la psicologia
positiva han demostrat que un 40% de la felicitat de les persones depèn
únicament i exclusivament de l’actitud que prenguin enfront la vida, al marge
de les seves circumstàncies personals, laborals, socials o de qualsevol altre
mena? Que la felicitat individual depèn en gran mesura de les seves decisions,
dels seus pensaments, sentiments i actes, del que conduïts per la raó o pel cor
decideixin fer, dir, sentir....? Un 40% em poden dir, no és massa. En qualsevol
cas és un 40% de possibilitats d’aconseguir ser més feliços, de viure amb major
benestar, amb més pau, alegria, felicitat, èxits (cada u del tipus i de la
manera que l’entengui). I en tot cas, qui no ho sap, o no s’ho creu, o no ho
practica, està perdent aquest 40% d’oportunitats de ser, fer i estar molt
millor.
En aquest camí personal que hom pot triar, el de prendre un paper actiu
i responsable per provar de ser més feliç, l’optimisme, diuen els experts, hi
juga un paper clau. La recerca en psicologia positiva ha trobat que els
optimistes tenen més amics, els costa menys trobar parella, són més efectius a
l’hora de resoldre problemes o enfrontar-se a obstacles, tenen més èxit social,
aconsegueixen millors feines i un cop en elles són més valorats, es recuperen
abans i aprenen més dels cops que els dona la vida i, fins i tot, hi ha
evidències que gaudeixen de millor salut. Així les coses, perquè negar-se la
possibilitat d’explorar l’optimisme?
Perquè l’optimisme, efectivament, es pot explorar, descobrir i cultivar.
El psicòleg nord-americà Martin Seligman afirma que l’optimisme no és congènit
o hereditari, sinó, en tot cas, una predisposició que, a més, atenció!, pot
aprendre’s i entrenar-se. Les claus són: tenir accés a les troballes constants
que estan sorgint d’algunes facultats de psicologia d’arreu del món
(especialment de la Universitat de Pennsylvania), prendre la decisió ferma de
voler convertir-se en una persona més optimista, començar a aplicar els
exercicis i les tècniques diverses que existeixen per exercitar el múscul de
l’optimisme i, a partir d’aquí, perseverar, ser constant, esforçar-se,
entrenar-se a diari.... com qui vol fer una dieta, posar-se en forma al gimnàs,
aconseguir una marca esportiva o aprovar un examen. El truc, ja ho saben, no és
altre que focalitzar-se en la meta i treballar contínuament. I, dit així, pot
semblar tasca pesada o desagraïda. Res més lluny d’això. Un cop comences a
practicar l’optimisme i en veus els primers resultats, és fàcil enganxar-s’hi,
perquè l’optimisme és un amant agraït que et dona força, empenta, creativitat,
il·lusió...
Les circumstàncies personals, familiars, econòmiques o socials, sovint
no les triem (tot i que això també seria discutible i donaria per uns quants
articles més) però el que sí que podem triar SEMPRE és l’actitud amb la qual
ens enfrontem a elles. Si ho fem sota el paraigües de l’optimisme, el premi és
que mai hi perdem res: sempre en traiem un aprenentatge, una oportunitat, una
relació nova, una mirada diferent i d’aquí se’n poden derivar noves formes de
pensar, que ens reportaran sentiments diferents, que ens empenyeran a actuar de
forma diversa i ecco lí que ja haurem
fet una mutació interessant de la nostra realitat.
Un article com aquest és infinitament insuficient per ni tan sols
començar a exposar com pot ser de diferent la vida d’un optimista intel·ligent
i el gran poder transformador que pot tenir en tots aquells que l’envolten.
Així que el més pràctic, segurament, serà que els deixi uns quants noms de
referència per aquells als que s’hagi despertat ni que sigui una mica de
curiositat. Aquí van: Martin Seligman, Mihaly Csikszentmihalyi, Barbara Fredrickson, Daniel Goleman, Carol
Craig, Bridget Grenville-Cleave...o, més a prop, Marisa Salanova, presidenta de
la Sociedad Española de de Psicologia Positiva. I si encara tenen més temps,
més curiositat i més ganes, consultin el
"Journal of Positive Psychology" o el "Journal of Happiness
Studies" o entrin a webs com www.positivepsychology.org o a www.actionforhappiness.org. Si ho fan, ja hauran donat
un primer pas per convertir-se en persones més positives i cada persona que es
deixa seduir ni que sigui una mica per aquesta manera d’entendre la vida és un
més que suma a l’hora d’aconseguir un món on valgui més la pena viure-hi. Això
sí, un món fet des de l’acció de l’optimista intel·ligent, no des de la
contemplació de l’optimista il·lús o des de la paràlisi de l’autoanomenat
realista. Per cert, l’optimista intel·ligent, segons Seligman, és aquell que ni
nega ni ignora les crisis o les circumstàncies adverses, sinó que les observa,
hi reflexiona, pren la seva responsabilitat sobre elles i busca i empren
accions orientades al canvi amb la confiança que seran efectives. Els agrada la
idea?
