L'HEROI JA NO POT TOT SOL!

Raquel Sánchez, periodista cultural

Avui en dia, parlar d'un film estrenat més enllà de la setmana anterior, pren la categoria de quelcom demodé. Bé, doncs lluitem (com a mínim una mica) contra la liquidesa del temps i reprenguem un tema interessant (encara que ja no trending topic). Es tracta dels dos herois cinematogràfics que van tornar per Nadal (sense torrons, s'entén). Aleshores van omplir blogs, murs de facebooks, oppis al carrer, tanques a l'autopista, seccions culturals als informatius (això darrer exigiria una reflexió a part...). I a tot arreu feien d'altaveus d'un missatge clar, multiplicant fins l'infinit aquella sensació eufòrica que un té després de veure Misión Imposible III i Sherlock II: entre tots podem salvar el món! És a dir, superar la crisi. Res a dir en contra de la crida a la solidaritat, però molt a censurar d'uns continents que en frivolitzen i banalitzen el significat real.

La primera del plural -nosaltres- ha substituït al jo, jo, i més jo… O això sembla, perquè jo no tinc gens clar que sigui real aquesta transformació, tot i que les pantalles ho simulen cada vegada millor (en 3D si cal!). Al Teatre Lliure podem veure a un colpidor Quitt, de Peter Handke, que, tot i l'aire retro dels 70, esdevé més tangible que l'Ethan Hunt d'en Tom Cruise -estranyament mancat de destresa- o, què n'hem de dir! - que el Sherlock Holmes/Rocky Balboa interpretat per un Robert Downey Jr. cada vegada més hilarantment autoirònic.

Em saltaré els arguments i aniré al que més em va trasbalsar: les seqüències finals, on tot està per decidir (perquè encara sentim un ai al cor si és l'enèsim happy end catàrtic del 2011?). En Cruise prem i prem el botó vermell, però sense la participació de la resta del seu pintoresc equip, el seu gest esdevé inútil. En Sherlock no pot aturar en Moriarty tot sol, necessita l'ajuda d'una gitana, d'en Watson, la seva dona i, fins i tot, del seu germà Mycroft. El cinema blocksbuster s'apodera, com ho està fent també la publicitat (recordem la campanya dels SMS gratis de Movistar, o el "Jo TMB" del Metro de Barcelona) del valor de l'esforç comú i la participació ciutadana. Al fer-lo seu tergiversa el concepte, que  queda supeditat al mateix de sempre: el sacrifici individual està justificat si és per un bé major. Ens sona?… Ara ja no per legitimar danys colaterals, ara exigeix fidelitat a un líder que, amb la paciència i el beneplàcit de tots, ens guiarà pel camí de la salvació… No puc evitar tornar a recordar en Herman Quitt  fent la promesa als seus col·legues empresaris que tots junts (sota el seu lideratge) podran amb tot: expandiran les seves corporacions, controlaran els preus a tot el món, la seva riquesa serà infinita… Al final, és ell qui els enfonsa, autodestruint-se en el procés.

Tota pel·lícula és ideologia, encara que resti amagada darrera el divertiment. L'storytelling  (entengui's el formateig de les ments sota la creença que només és possible un relat: el propi) és un recurs polític que després de Reagan ja no ha deixat d'enlairar-se, fins a ocupar les primeres posicions del marketing de les idees del S.XXI. Com acabarà aquest nosaltres creat artificialment? Com en recuperarem l'essència? Ja no és Nadal, però cal continuar reflexionant en com podem millorar, tot fent-se nous i ¿impossibles? propòsits.

NOTES D'EXPERIÈNCIES LÍMITS (MÍSTICA I POESIA)

Antoni Clapés, poeta

Els aspectes més rellevants de la nostra cultura s’han donat en la confluència de dues experiències límits –en el límit–: la mística i la poètica.

El místic té una experiència (adquireix un coneixement sense mediació)  i és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. D’una manera anàloga, el poeta sacseja la llengua –la treu de polleguera (Deleuze)– a partir d’un estat d’exaltació (inspiració?) provocat per la vivència d’una experiència forta. Per bé que hi ha una manifestació de la mística que s’expressa a través de la poesia, la transmissió pot haver estat feta en altres formes artístiques o, simplement, no manifestar-se: el silenci com a llenguatge. Ambdues (mística i poesia), però són experiències interpretades: per tant, un afer lingüístic (o translingüístic).

En l’anàlisi  del fenomen poètic del místic és un parany parlar de les “dues vessants” (Dámaso Alonso) –la lingüística i la conceptual– perquè aquell només pot ser entès en la seva totalitat, en la seva complexitat, concebent-lo com una sola  vessant: ampla, àmplia.

El místic (el poeta) intenta dir alguna cosa a propòsit d’esdeveniments per a l’expressió dels quals el llenguatge no està fet. Però alhora, i en voler superar l’afàsia (recurs immediat), vol expressar-se amb un nou dir, amb un dir altre.

El místic (el poeta) és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. En l’instant de la il·luminació es produeix la comprensió simultània de tantes coses! San Juan de la Cruz parlarà de “dislate” (disbarat) i Maria Zambrano (el “sentir iluminante”) de “delirio”, per dir experiències que se situen més enllà de la raó.

El llenguatge és de naturalesa borrós i no pot viure desengatjat del lloc i del temps en què es manifesta. Les paraules són vives i, per tant, canvien de contingut sense parar, adaptant-se a les circumstàncies en què són dites. Una de les quimeres dels homes ha estat voler assolir coneixements exactes i globals per comprendre el conjunt d’allò que existeix i que reprodueixin la realitat en una forma lingüística.

Hi ha mística (poesia) perquè, alhora, hi ha límits i desig d’anar més enllà de les fronteres que, sempre i arreu, encerclen l’ésser humà. El fenomen místic (poètic) el comprenem dins d’una cultura –dins d’una tradició– i és dins d’un marc cultural específic en què ens hi referim. Això fa impossible un discurs universal sobre el fenomen místic (poètic). “La percepció espiritual es desplega a l’interior d’una organització mental, lingüística i social que la precedeix i la determina” (Certeau).

El llenguatge místic (poètic) brolla menys a partir de nous mots que de les transformacions operades a l’interior dels mots presos del llenguatge normal. La mística esdevé una expressió literària de superació dels límits: itinerari vers el silenci (en el límit), ja que no li caldrien paraules perquè hauria superat tots els condicionaments: fora de la totalitat, un pur present, el tot i el no-res, alhora. Pur coneixement sense mediacions.

El místic (poeta) tensa el llenguatge al màxim. Per entrar en la contemplació (“entréme donde no supe”) cal haver optat per una radical sortida dels propis límits de si mateix (“salir sin ser notada / estando mi casa fatigada”).

No hi ha mística (poesia) al marge, al defora, per damunt del llenguatge.

El místic (el poeta) sap que qualsevol discurs sobre la seva experiència és soroll sense contingut, que la trivialitza. El xoc que produeix la llum, sempre instantània, que aclareix el sentit no es pot explicar.

Tot sistema del món és una manera de descriure’l, de dir-lo, de parlar-ne, en la lògica gramatical d’un discurs. I la mística (la poesia) va oferir formes de representació més subtils que la que hi ha entre un símbol lingüístico-conceptual i la seva experiència o significat. El llenguatge simbòlic va néixer per parlar d’allò inexpressable. Com Borges va fer-ho a El Aleph, expressió radical d’una metàfora de l’experiència infinita i de l’encontre amb el tot.

La mística (la poesia) opera sobre l’immens camp de la realitat experimentada però no coneguda. El poeta escriu en l’”estat d’escriptura” (“suspensió de vida i de mort”) del qual parlava Flaubert : l’estat d’espera i d’escolta (Teresa de Jesús i Franz Kafka).

FER ELS DEURES

Mariona Iribarren, historiadora de l'art

El nostre president, a banda de les metàfores nàutiques, deixa anar una mar de sentències que ens comprometen per molt i molt de temps, però sembla que, tot i així, estem molt contents. Tothom acata. Per què? Potser perquè els seus assessors s’encarreguen de carregar el seu discurs d’uns conceptes clau: responsabilitat, fer els deures, sentit comú, sacrifici, sentit del deure, seny...

Ja des de la campanya, Convergència es va presentar com el seny que per fi ens alliberaria de la rauxa desmanegada del dimoni del tripartit. I tots, fins i tot els mateixos del tripartit –menys Iniciativa que eren els únics que afirmaven que repetirien l’estratègia- ens ho vam creure. Ara que governen i encara tenen més les paelles pel mànec, els missatges de responsabilitat són gairebé insultants.

De quins deures estan parlant? Si l’únic que estan fent amb totes les privatitzacions i préstecs és endeutar-nos el futur per seguir mantenint un sistema que no s’aguanta? Anar tallant la saba a la gran majoria perquè en pugui continuar arribant una mica per uns pocs. Però per quant temps? Fins quan ha de durar la broma? (que deia en Carot)

Algú enfronta els problemes de fons de cara? Algú planteja que el nostre sistema es fonamenta en el petroli que té una data de caducitat molt i molt curta? Que calen guerres aberrants i una condemna ambiental terrible per tal de seguir-ne fent ús? Algú busca solucions a una tendència econòmica que per mantenir-se viva ha de concentrar-se progressivament i produir cada vegada més, quan els recursos són, evidentment, limitats? Algú convoca estratègies per recuperar el territori pels que hi viuen i evitar que les grans multinacionals es quedin amb tot en quatre dies? Algú s’atreveix a aplicar mesures de decreixement material al nord per tal que la resta de 80% del planeta pugui recuperar la dignitat? Potser la recuperaríem nosaltres, també.

No, es clar, el govern dels millors prefereix no enfangar-se en aquestes profunditats. Potser no és assenyat. Ja ens ho trobarem d’aquí a pocs anys, quan ens veiem definitivament a l’altra banda d’aquest percentatge i llavors ens exclamarem, enmig d’una pobresa on ja no podrem escollir si fer o no els deures.