La temuda fulla
en blanc no suposa cap trauma pel jove protagonista de Dans la Maison.
Claude García (un portentós Ernst Umhauer) omple pàgina rere pàgina amb les
seves visites diàries a la llar burgesa d’un company d’institut. Descripcions
punyents i iròniques configuren cada setmana un nou capítol que devoren afamats
Germain, el seu professor (un magnífic Fabrice Luchin) i la seva dona (una esplèndida Kristin
Scott Thomas). Bocins de paper que s’amunteguen per a que el director François
Ozon els doni vida. Diverses, de fet. Les redaccions que llegeix el professor
de literatura. La novel·la que visualitzem a mesura que aquest suggereix canvis
o millores al seu pupil. L’obra teatral que va escriure Juan Mayorga i la
pel·lícula que el cineasta francès reescriu (bastant fidel) a partir d’aquella.
Quantes ficcions
poden cabre dins d’una mateixa ficció? Les que es vulguin. On han anat a parar
els límits entre la vida que succeeix i les realitats que s’imaginen,
l’escriptor primer i després cadascú dels seus lectors? S’han difuminat. Que
l’afer va sobre l’art de l’escriptura és més que evident. També ho és en una
altra estrena recent, El ladrón de palabras (The Words). Darrera una
complexitat habitualment aliena a Hollywood (on els costa sortir del típic
“llibre dins d’un altre llibre”) s’amaga quelcom més del que sembla (encara que
s’hagi de gratar per trobar-ho). Una crítica ferotge a l’engany i la mentida,
el gran tema nord-americà, a través del fals món de les editorials (premis que
s’intueixen pactats, adoració pels best-sellers
i una al·lèrgia generalitzada vers tot allò que faci flaire a risc o
personal). Nodreix tota la trama l’ego de la figura de l’escriptor i la
seva dèria per ser reconegut per crítica i públic. Comparant
Dans la Maison i The
words ens adonem que estem davant dos esforços molt diferents pel filmar en
primer pla l’acte d’escriure: un més narratiu (i hollywoodiense) i l’altre més
abstracte i reflexiu (i francès).
El turment de
l’escriptor i la seva –a vegades- enutjosa relació amb les paraules és una
atractiva matèria prima per llibres, pel·lícules i cançons. Perquè aquesta
fina, esmunyedissa i anhelada frontera que separa l’èxit del fracàs és
compartida per qualsevol creador. Inevitable recordar el catàleg de Bartleby’s
d’Enrique Vila-Matas, aquells fugitius de la paraula. Inevitable tornar als
dilemes de Hemingway, tan ben retratats en el seu conte esdevingut film, Las
nieves del Kilimanjaro. Inevitable pensar en aquells homes de lletres que
van trobar a Hollywood i els seus guions un alimentici modus vivendi. William
Faulkner, Francis Scott Fitzgerald i tants d’altres que van ajudar a cultivar
el mite de l’escriptor frustrat, segona part de l’idealista estudiant de
literatura que com a molt arribarà a periodista (i ara ja, ni això). Incerteses
que es perllonguen en el temps i també enfilen Dans la Maison. Qui és
més protagonista, el professor insatisfet amb les noves generacions que es
transforma en fantasma a mesura que, per fi!, torna a ser escriptor accidental?
O el seu Pigmalió que es rebel·la per abduir la seva plàcida existència? Fabrice Luchin interpreta
una ruptura i per això es torna irreconeixible. Es modifiquen poc a poc els
seus costums i així arriba, amb tota la seva esplendor, la crisi interior. A
través d’una alienació que toquem i palpem, i que no és tan sols intuïda
superficialment, com passa amb El ladrón de palabras. La successió de fets,
el suspens i la trama s’imposen en el film nord-americà, mentre que a Ozon el
que importa és aquell viatge fins la bogeria que tots realitzem al costat del
benintencionat educador.
Al film de Brian Klugman i
Lee Sternthal s’entrecreuen tres tipus d’escriptor, però no s’aprofundeix en
cap d’ells. Tenim un Jeremy Irons convertit en vell escriptor frustrat. Un
antany jove somniador que va escriure la seva gran obra mestra després de patir
una tragèdia personal. Les paraules li van servir de consol, hem de deduir,
perquè gairebé no sabem res més de qui emulant a Hemingway a Paris va perdre un
maletí que contenia la seva novel·la. A diferència d’aquell, però, ja mai més
viurà de la seva escriptura. Ens hagués agradat conèixer millor aquest
jardiner, com sí ens permet Kaurismäki amb un altre escriptor
fracassat, Marcel Marx, primer a La vida de bohemia i després a Le
Havre. Però es prefereix cedir protagonisme al jove (i pla) Bradley Cooper i
al seu plagi. Una mentida que el transforma en un desconegut. Tot allò explicat
per un narrador omniscient (Dennis Quaid) que escriu per alliberar-se de la
culpa. És aquesta la gran qüestió? Tampoc, perquè només s’esmenta i de
puntetes. Res a veure, doncs, amb el to sincer i cru de l’escriptora francesa
que fa poc admetia que escriure no li va servir per reconciliar-se amb el
suïcidi de la seva mare (parlem de Délphine de Vigan i la seva estranya i
realment immillorable Res no s’oposa a la
nit).
Però tornant a
les complexes abraçades entre cine i literatura, és cert que des que David
W.Griffith va regalar al món El
nacimiento de una nación i la seva proposta novel·lesca de llenguatge cinematogràfic,
l’idil·li mai ha deixat de ser font inesgotable de misteris i d’intrigues.
Perquè encara que la major part del cienema segueixi entossudit a mantenir unes
estructures i unes normes pròpies del segle de Dickens i Flaubert, el cert és
que les avantguardes van existir i fa molt que van envair també les pantalles.
Si la casa d’Ozon neix d’una proposta teatral i innovadora del madrileny Juan
Mayorga, el Bonsái del xilè Cristian
Jiménez, estrenada aquest últim estiu, ho feia a partir d’una novel·la d’Alejandro
Zambra. Un altre exemple de com la narració i les seves vicissituds poden
convertir-se en els veritables protagonistes d’un film. Com es construeix la
història i perquè ho fa d’una manera i no d’una altra? Què desencadena l’idea i
el seu desenvolupament posterior? Són les preguntes que transpiren els
fotogrames d’ambdues propostes, al posar en escena els mecanismes de la
narració. El que es coneix com a metallenguatge, que serveix per
psiconalitzar-se i explicar-se des dels propis codis, des de la pròpia
introspecció. Perquè l’argument universal del torturat escriptor/creador s’ha
solidificat i sofisticat amb el pas del temps. Amb propostes com Bonsái o Dans la Maison, que desconstrueixen el procés de creació i
l’esbudellen davant dels nostres ulls per poder analitzar cadascuna de les
seves vísceres. L’espectador, confús voyeur, ja no sap què forma part de
la ficció o la realitat, ni quina és la veritable versió. Potser no existeixi
ni sigui temps de cap certesa...
Mentre Dans la
Maison ens introdueix dins d’una caseta de nines creada segons els desitjos
d’un escriptor de dos caps (qui és el mestre i qui és el deixeble?) El
ladrón de palabras aixeca un edifici de molts pisos. Infinits i connectats
per unes escales que podrien no acabar ni començar mai. En aquesta pel·lícula
ben articulada la trama està perfectament construïda i sostinguda, amb els
clímax allà on toquen i sempre per aconseguir la plena atenció de l’espectador.
Però es queda aquí. No meravella ni toca res íntim. Encara que és correcte
seguir abordant, una i altra vegada, temes universals, el que marca la
diferència és la manera de fer-ho: innovant o repetint. Mayorga ho va
aconseguir amb la seva peça teatral i Ozon es manté a l’alçada, sorprenent
malgrat explicar una altra història de les de sempre, la del professor i
l’alumne. El ladrón de palabras, en canvi, no aconsegueix que ens sembli diferent la sovintejada història de l'escriptor fracassat/triomfador. Encara que ens interessi, no la recordarem amb la mateixa passió que la caseta d'Ozon.
