“Llavors la cortina del
santuari s’esquinçà pel mig”
Lluc
Tota l’escriptura que hem adreçat a l’obra d’Alfons
Borrell dóna un color, un mateix color. L’obra sembla virolar-se per defugir
tot allò que amb els textos puguem dir-ne. I aquí em teniu, provant d’escriure
sobre aquestes pintures on les paraules moren ―on fins i tot les imatges moren―
i els colors se n’ufanegen.
Sempre que he
mirat aquestes pintures he pensat en la tramoia de barres d’un escenari, amb
tota una successió de cortines de colors, cortines americanes, telons, fons de
color... com si les pintures ens parlessin d’un detallat ordre de coloració
d’aneu a saber què. Però, ara, davant d’aquest conjunt extraordinari de
dibuixos que abasten des de l’any 1956 fins al 2010, m’agrada de percebre el
fracàs de qualsevol metàfora que hi aventuri. No sé pas si són ells que me’n
deslliuren, però em sento estalvi d’haver de trobar cap imatge, més o menys
poètica, més o menys assagística, per presentar-vos-els.
Els
dibuixos ja ho fan ells de presentar-se amb les seves maneres franques i
rotundes. M’agrada de sentir com se’n riuen aquests dibuixos de la paraula
“espai”, de la paraula “signe”, de la paraula “traç”... Quins clic clacs que
fan davant d’aquestes paraules. Més encara si els dibuixos són colla i els agrada
d’estar junts, com és el cas, i se’ls encomana, dels uns als altres, l’esclafit
de ratlles i papers.
Nota: Text
publicat al catàleg Alfons
Borrell obra sobre paper 1956-2010 editat
per la Fundació Palau. Centre d’art . Caldes
d’Estrac amb motiu de l'exposició Alfons Borrell obra sobre paper 1956-2010 que es podrà veure al Museu d'Art de Sabadell del 31 de gener al 7 d'abril de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada