PARAULES D'OPÒTON EL JOVE

Adrià Pujol Cruells - (publicat originalment a Escafarlata)

Mèxic DF és un despropòsit. No és en va, que un dels malnoms dels seus habitants sigui el de defectuosos. Els empadronats fluctuen empiocats, engoril·lats i creatius, nit i dia, emmig d’una fumarada inclement de pol·lució. A Mèxic DF, em vaig reconciliar amb la petita, provinciana Barcelona.

Vaig viure, entre pitos i flautes, prop d’un any al país.

Els europeus mexicanitzats diuen que el DF és una de les ciutats amb més potencial humà del món. Amb això volen dir, tanmateix, que allí els bohemis estrangers tenen una capacitat adquisitiva superlativa, per oposició a una autoctonia que sempre és de segona mà. És cert que hi ha un sarró d’artistes oriünds, i també és veritat que s’hi troba un cert bullici intel·lectual. Però la tònica és la d’una humanitat desheretada, tothora caient de morros des d’unes voreres estrambòticament altíssimes, doncs això és la feridura d’una turca fenomenal de pox.[1]

Mèxic és un país entristit i violent, de vegades per aquest ordre, de vegades a la inversa. I la seva capital –l’aparador, que se’n diu– és un cap-i-pota cru, un civet fulgent de misèria. I que això, un europeu ho trobi interessant, a mi m’inquieta. Vol dir, una de dues, o que només hi està de visita, i per tant se les permet de romàntic, o vol dir que es tracta d’un europeu envilit.

Jo vaig ser del primer ordre, el grapat de visitants que troben glamur en la pobretat. En prenguí consciència el dia que em van dur a presenciar la lluita mexicana. El lluitador estrella era un taxista emmascarat que es deia bracitos de oro. Els seus contrincants eren una desferra. L’ambient era sensacional. Era com si Pedro Almodóvar hagués rodat Mad Max amb el pressupost d’El cor de la ciutat.

[1] El pox és un aiguardent, fet de canya de sucre. Entre els maies fou cerimonial i, de fet, en les llengües tzotzil i tseltal vol dir medicina. Actualment se serveix en envasos, el pox comercial, envasos que imiten, amb plàstic vermell sang de bou, el típic bidó de gasolina. És una gasòfia que ratlla el verí.