DE MAPES I CARRETERES QUE NO SABEM ON VAN

Raquel Sánchez

Michael Druks. Druksland-Physical and Social 15 January 1974

Parem l'orella i l'expressió que més es repeteix és la següent: “No sé què passarà. No et puc respondre”. Els traçats no estan gens clars, i un sentiment ens domina: la incertesa. Més profitosa del que ens pensem, és davant dels dubtes que s'obre un ventall de noves possibilitats, fins ara engarjolades a la rereguarda. La besllum, aquella coneixença imperfecta de les coses, no deixa de ser un estat al qual no estem acostumats. Perquè no ens enxampi desarmats i terroritzats, seria bo que ara sortís a la llum el potencial d'una societat que val més del que es pensa. No només ens hem deixat enredar per la bombolla immobiliària. També hem estat una societat que ha tingut com a fita formar-se com mai, conèixer, conèixer i conèixer. I seguint el camí, potser utòpic, del saber i la il·luminació com a motors per a la revolució, hem arribat a una expansió de l'educació i l'enteniment mai abans coneguda. No deixem ara que tot això es faci malbé i desaparegui sota la pressió dels mercats, siguin el que siguin, i facin la cara que facin.

Per això tenim la cultura, ens ho recordava tot just fa un any Zygmunt Bauman al Congrés Europeu de Cultura a Polònia quan afirmava amb contundència “El futur d'Europa depèn de la cultura”. Portant les seves tesis a casa nostra, tot i l'augment intimidador de l’Iva fins el 21%, la CULTURA encara continua sent “una gran eina per reivindicar-nos” perquè “el cervell és més oportú que mai”. Així ho deia fa pocs dies Mònica Terribas a la presentació de la valenta col·lecció Els millors poetes catalans del segle XX (diari ARA i Grup 62). Doncs fem-ho possible i no ens rendim. Anem més que mai al teatre, al cinema, als concerts... i als museus. Allà tenim, per exemple, el CaixaForum, que continua oferint refugi a aquells que no tenen ni cinc però pensen el mateix que l'ex-directora de TV3 i el pensador polonès: que la cultura és el nostre tanc, la nostra muralla, la nostra arma secreta. Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament és una de les exposicions que podem visitar, fins a finals d'octubre, al centre cultural de l'Obra Social de La Caixa. Fem-ho, perquè posa el dit a la nafra. Qüestiona els sistemes de representació territorials consolidats al món occidental. I no només en el sentit físic, també mental i espiritual. Ens obliga, doncs, a replantejar-nos els orígens i el futur dels nostres modes de pensament.

El primer que ens trobem és la silueta d'un colom que captura, dins seu, les constel·lacions de l'univers. Pau i conquesta, aquesta simbiosi no ens hauria de semblar tan estranya. L'homo  consumericus ja ha explorat -i explotat- el planeta fins el darrer indret que quedava per descobrir. Van ser les grans aventures de la Modernitat -i del Colonialisme-, aquelles que alimentaven els grans relats. Però al S.XX va començar un altre tipus d'investigació, que no portem tan avançada i en la qual hem de seguir incidint: la de la pròpia psique. Per subratllar aquesta urgència, el discurs de l'exposició, absolutament polièdric, gira al voltant de diverses temàtiques que es van metamorfosejant, com les peces d'un lego en mans d'un escolar.

Primer redescobrim el concepte de mapa i el seu simbolisme històric, amb manuscrits que daten del S.XVIII i explicacions de com es van començar a establir les relacions entre geometria i geografia. El llenguatge cartogràfic té les seves pròpies normes, i amb el temps s'han anat sofisticant. Ho comprovem tornant al primitiu qüestionari que Tomás López va distribuir per la Península Ibèrica quan va voler configurar, basant-se en respostes epistolars, el primer mapa d'Espanya. Això ens porta a plantejar-nos si la cartografia és, o ha estat mai, objectiva. Si qui dibuixa el mapa està projectant sobre un espai conceptes abstractes, i qui llegeix està interpretant a través de la seva codificació, hi ha lloc per la neutralitat i la veritat científica?

Podem estar més perduts del que estem? Per entendre com l'ésser humà ha necessitat sempre representar el món en què viu, i com s'ha servit del model del mapa per posar ordre al caos, l'exposició planifica un recorregut per obres i autors molt diversos. Tant, que en alguns moments podem sentir la selecció un pèl massa eclèctica, tot i que això també assegura que obrirà l'apetència de públics amb variats interessos. El portuguès Artur Barrio clava un ganivet al bell mig del continent europeu i Zbynek Baladran enumera en un vídeo possibles models de l'univers: societats on les entitats cooperen o lluiten entre elles, comunitats on cada membre aporta una norma a la Constitució, cervells on totes les parts interactuen, processos en construcció permanent...

La comissària Helena Tatay no ha tingut complexos alhora de triar les obres que configuren aquest sinuós trajecte. Tota mena de suports i disciplines dialoguen lliurement i en igualtat de condicions. El geògraf italià Franco Farinelli ens dóna lliçons virtuals sobre com la humanitat sempre ha volgut imposar-se al món salvatge, i ens recorda que l'estiu del 69, quan l'home va aterrar a la Lluna, tot va canviar. Ja no era un diàleg entre el món i el mapa (la seva representació), sinó entre la Terra i la Lluna, entre dos ordinadors. S'inaugurava la globalització, i els plànols ja no tornarien a ser estàtics mai més. A un dels sostres del CaixaForum es projecta un mapamundi històric que es va configurant a mesura que passen els anys. Del no res passa a mostrar-nos, progressivament i amb cada nou dígit i color, les transformacions que s'han anat produint en els contorns de les nacions al llarg de la Història. Què va ser primer, el mapa o el territori? La representació o la realitat?

Materialitzant països, però també estacions mentals, etapes de l'experiència viscuda, els subjectes exterioritzem el que habita dins nostre però resta ocult la major part del temps. L'art, i les vanguardies en especial, són pioners en aquest procés de confrontació amb l'interior i la memòria, difuminant normes i fronteres, plantejant eviterns interrogants. Per entendre'ns millor, doncs, cal fer sortir a la superfície els mecanismes que expliquen perquè pensem de la manera en què pensem. I davant d'una nova era, ingovernable encara, dominada per la lògica d'un nou llenguatge immaterial, el del ciberespai i les xarxes, Cartografies contemporànies ens anima a analitzar sota noves òptiques les

equivalències assumides entre les idees d'espai i de mercats, la Modernitat i l’euro centrisme.

Dividim l'espai en etiquetes: el personal, el públic, el simbòlic... Vivim rodejats de mapes, però sabem què signifiquen i com afecten les nostres vides?