15/4/12

ELS MEDIOCRES





















Oriol Farrés Juste

El debat sobre la memòria històrica encara té pendent un problema fonamental. A hores d’ara, nacionalment parlant, continuem en una ignorància pregona. El llegat dels escriptors del nostre país –i també el dels fotògrafs, posem per cas– hauria de tenir el seu arxiu català, referencial, obert i públic. Però també en això tenim l’honor de ser una anomalia paranormal.

Els papers de Víctor Català estan custodiats pels seus hereus i prou. Si un els vol consultar, abans ha d’especificar exactament què vol. Impossible aventurar-s’hi a explorar. Una traducció inèdita d’Andreu Nin del rus al català s’ha pogut salvar per casualitat, moments abans que anés a parar a les flames, junt amb aneu a saber quantes pàgines més. L’arxiu de Sebastià Juan Arbó es troba dividit entre l’ajuntament d’Amposta i el de Sant Carles de la Ràpita, la qual cosa, ja es veu, contradiu la lògica arxivística més elemental. I no ens confonguem: l’excel·lent notícia de la fundació d’una càtedra Josep Pla, la reedició dels seus llibres i la recerca d’inèdits no és més que l’excepció que confirma la regla. Caminem gairebé a les fosques.  

Aquestes mancances institucionals només s’han pogut atenuar gràcies a la bona voluntat d’iniciatives privades, locals i familiars. Ara bé, l’activisme d’uns pocs mai no podrà substituir l’eficàcia d’una política cultural en clau nacional. L’actual crisi econòmica no ens ha d’arronsar: és innegable que amb un Estat propi, per comptes d’un Estat impropi, ho tindríem molt millor.

O dit ja d’una vegada per totes: potser si comptéssim amb un arxiu nacional potent i decent –amb la necessària implicació de la resta de “protagonistes”– no hauríem de lamentar la pèrdua d’Els mediocres, l’única incursió al teatre de Francesc Trabal i la peça que havia de fer passar L’any que ve (atenció, sabadellencs: el manual de retòrica més revolucionari de la història!) als escenaris del país desmemoriat que som.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada