11/3/12

SI UNA NIT D'HIVERN LA CIUTAT S'ESQUERDA




















Bernat Lladó Mas. Col·lectiu (Sa)badall
En motiu de la inauguració, el dia 20 de març, de l'exposició Urbanoporosi a l'Alliance Française.

En el text El pintor de la vida moderna (1863), el poeta Charles Baudelaire escrivia les següents paraules: “La modernitat és allò efímer, veloç i contingent; és una de les dues meitats de l'art, mentre que l'altra és allò etern i immutable”. D'aquesta manera descrivia no només els esdeveniments que tenien lloc a París durant l'època del baró Haussmann, sinó també la tensió que des de llavors l'art ha mantingut amb la vida moderna. Com podia representar el pintor una vida evocada al canvi, a la transformació i al moviment constant i, al mateix temps, mantenir-se fidel a una tradició històrica que ha volgut que l'art materialitzi els valors d'allò que és etern i intemporal? Tan bon punt el pintor, assegut o dret, entremig de la gentada que va i ve, aixecava el pinzell per dibuixar el fragment de ciutat que volia immortalitzar, sabia que estava condemnat al fracàs. El moviment no es pot aturar sobre la tela. No es pot representar sobre un marc estàtic això que per naturalesa és fugisser.

La ciutat del segle dinou és ja una ciutat capitalista. Per això, entre altres coses, l'espai ha esdevingut un actiu econòmic. Forma part del circuit del diner. L'espai es produeix i s'intercanvia, fet que accentua la ràpida transformació de la ciutat, la sensació de que tot el què hi passa pot canviar un dia per l'altre. D'aquesta manera no ens estranya que l'art modern s'hagi hagut de partir en dos meitats: una que assenyala el que és efímer i contingent, el canvi i la transformació; l'altra que, seguint el destí que la cultura occidental s'ha marcat, apunta sobre allò que més enllà de les aparences es manté invariable. El problema de l'art passa a ser: com representar l'essència de la ciutat moderna, és a dir, allò que la caracteritza, independentment de si és aquesta ciutat o aquella altra?

 Amb això arribem als nostres dies. Vivim encara a la ciutat de Baudelaire. La tensió entre allò efímer i allò etern és vigent; amb un matís: en temps de crisi la balança es decanta sobre el primer. Però això no desmereix la pregunta de com representar i, per tant, immortalitzar, la transformació constant de la ciutat capitalista. Potser la solució passa per pintar, fotografiar, registrar o documentar aquesta transformació o, com a mínim, els seus indicis. La ruïna és l'essència de la ciutat moderna. Ara bé, també és cert que el món de l'art ha canviat molt en els darrers temps.

El nostre context artístic és, entre d'altres, l'Art del Context (Paul Ardenne). El pintor contextual, per utilitzar la figura del poeta francès, es preocupa menys per la realitat transcendental i més per la realitat concreta. No només vol representar la ciutat, sinó que vol contribuir a millorar-la, és a dir, dirigir el canvi (que és propi de la dinàmica urbana) en una direcció determinada. En aquest sentit, la seva obra vol fer-se present: per això recorre la ciutat sortint dels itineraris marcats; és un geògraf o una geògrafa. I també per això s'inscriu o crea un context: organitza esdeveniments, construeix situacions, surt al carrer, treballa col·lectivament. Si acaba exposant en el marc d'una galeria, d'un museu o d'un centre d'art, només és perquè l'acompanya una estètica comunicativa: el seu públic és el ciutadà o la ciutadana que vol entrar en el joc democràtic. No espera la contemplació passiva de l'espectador; espera, més aviat, que aquest participi i s'impliqui en el procés creatiu.  Per això el que s'exposa no és una obra acabada sinó un arxiu temporal: de fet, com es podria representar per mitjà d'alguna cosa concloent una ciutat on hi ha tanta feina per fer? Avui en dia no es tracta només de representar els espais efímers i contingents que la ciutat capitalista produeix sinó, més aviat, pensar col·lectivament  com ho hem de fer perquè aquests espais siguin habitables. Desprès ja ens ocuparem dels valors eterns i immutables, de l'essència de la ciutat fins i tot. 


2 comentaris:

  1. Potser la solució passa per pintar, fotografiar, registrar o documentar aquesta transformació o, com a mínim, els seus indicis. La ruïna és l'essència de la ciutat moderna.

    La ruïna és també la essència del turisme i de la Historia que estruturan com esquema el mecanisme en el cual vivim. De fet una ambiguitat entre adoració de lse ruínes i explotació turistica d'elles...

    ResponElimina
  2. Les ruïnes d'Urbanoporosi parlen més del nostre futur que del passat.

    ResponElimina